Margarit

Joan Margarit a l'Arts Santa Mònica

En el cicle de Dilluns de Poesia, anem amb la meva amiga Rosa Maria a veure Joan Margarit, presentat per Sam Abrams, tot un privilegi. El recital es divideix en tres blocs temàtics, i, entre blocs, el poeta respon a les preguntes que li fa el crític literari. I encara ens va obsequiar amb un poema final, no previst, magnífic com tots els de Margarit, un poeta que fuig dels treballs obscurs, i se'ns presenta diàfan, amb la paraula i els sentiments a flor de pell. “Els dues marques indelebles de Margarit -afirma Abrams-, són calidesa humana fins a l'autenticitat més pura i humanitat extrema fins a la inclusivitat màxima.” He fet un petit recull del seus versos, tan lluminosos.

“La vida s'alimenta de dies generosos.

De donar i protegir.

Quan s'ha pogut donar, la mort canvia.”

“Dona que enamores

amb una passió de cabells blancs el temps

i que mantens la teva pulcritud

freda de blau d'hivern.

L'amor és ara aquesta intel·ligència

d'una mirada eròtica i amable

que ja no necessita mentir més.”

“Tinc els seus ulls -qui us ha inventat, mirades?-

els ulls que no han tingut mai les estàtues

de marbre blanc de Fídees. Els ulls,

qua ja m'han perdonat, de la Joana.”

“Si em veiessis, Joana, abocar-me a l'absència

com quan d'infant, en trobar un pou,

sempre m'hi abocava

per cridar a la fondària de l'aigua.

Parlem en el serè verd de les heures

que amb el teu nom tremolen en la pluja,

Joana, convertida en el meu cant.”

“Avui que la proa s'enfonsa cansada

i que el navegant no hi veu bé de lluny,

la costa s'esborra. Mirant les onades,

record els teus ulls amb llum de capvespre

i, somrient, penso que, grisa i romàntica,

et duc al vaixell de ferro de l'ànima.”