Pluja

Plou. La pluja, tan bonica, tan benefactora, pot ser un veritable problema quan cau a la platja en ple estiu. Els turistes, se'ls veu esmaperduts. Pensar el que els costa el lloguer dels apartaments t'ho fa comprendre. Al vespre para una mica i anem a passejar pel passeig de Riells. Es diu així perquè aqui, a l'Escala, als petits rierols de pluja que desemboquen al mar, en dieun riells. I, en aquesta platja del passeig, n'hi ha uns quantss. Un grupet d'africans està intentant col·locar els articles de la seva paradeta. Els bars i restaurants són buits. Tot regalima humitat, i les muntanyes de Roses, a l'altra banda de la badia, han desaparegut rere la nuvolada baixa. Avui no hi ha hagut concert de cadernera, com els altres dies. Per cert, com s'ho fan els ocells quan plou?

Estiu?

Potser ens ho començarem a creure, això del canvi climàtic. No sabem si som a l'estiu o està començant la tardor. Pluja, cels tapats. Sort que, a l'antena de TV de la casa del davant -sóc a l'Escala-, una cadernera ha instal·lat el seu escenari i, cada dia a una hora o altra, llança a l'espai el seu refilet més sonor. Busca parella? O el seu cant triomfal és per anunciar que ja l'ha trobada?

Drets Humans

Declaració Universal dels Drets Humans

Artikoluri 1
Sare le manùshe manushikane bèan slòbode ta barabare ande demnipen thàj hakaja thàj, riarde sar si kotar godsveripen thàj vodyi, von musaj te kriyav pe phralikanes le jekhe sat le avere.

(Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.)

Així queda, tal com l'ha traduïda Juan de Dios Ramírez-Heredia, la Declaració dels Drets Humans, al romanò-kalò, la llengua dels gitanos. Una traducció que és doblement interessant, per ser d'una llengua minoritària -i gairebé ignorada-, i per pertànyer a un poble al qual, els drets humans han estat injustament negats durant segles. La seva llengua perseguida i castigats els seus parlants. Us sona?

“De la presència dels gitanos a Catalunya i, més concretament a Barcelona, se'n té constància ja en el primer terç del segle XV”. Més segurament que molts dels nostres avantpassats. Així que ja és hora que els reconeguem com a part integrant del nostre poble.
De la seva llengua, han passat al català paraules com cangrí, paio, xaval, calés i un llarg etcètera. I els gitanos de Perpinyà han conservat el català des del Tractat dels Pirineus, cosa que els honora.

(La foto és de Santes Maries del Mar, a la Camarga, on els gitanos d'arreu del món veneren la seva patrona, Sara. La que hi ha davant la porta d'aquesta església tan antiga i bonica sóc jo.

Tocar campanes

Ara li ha tocat a Sant Mori, un poble de l'alt Empordà, abans havia passat a Mont-ras o a Calella. Arriben nous veïns, es queixen que els molesten les campanes, i ho denuncien formalment fins que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dicta sentència: les campanes, per els nits, han d'emmudir. Ara bé, les queixes també poden afectar les esquelles dels ramats -a Llanars va passar amb unes eugues-, o els pollastres, com a Vilademuls -resulta que tenen el mal costum de cantar de matinada i a més fan pudor, ecs, uix! Ja ho veieu, gent que fuig de les ciutats buscant la pau idíl·lica dels pobles, i acaben que tot els molesta. Es compren cases prop de granges, i després cal treure les granges! I és que ningú no recorda la dita: “Si no vols pols, no vagis a l'era!”, o “Allà on vagis, fes que facin”. I així podrem dir que “Forasters vindran i de casa ens trauran!”

Aquesta foto és feta a Gandesa, cap als anys 60, dalt del campanar, quan encara gaudia amb el so de les campanes, que em feien companyia durant les nits.

Primavera, estiu, etcètera

Darrerament, al nostre territori -entenent aquella part que s'acostuma a englobar amb el denominador genèric de Terres de l'Ebre-, hi han anat apareixent veus noves, molt interessants. A mi m'agrada, en la mesura que puc, anar-les seguint. Així que, quan vaig trobar a la llibreria Catalonia aquesta perla signada per la Marta Rojals, de Palma d'Ebre, que du el títol de PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA, no vaig dubtar a adquirir-la. I no me n'he penedit gens.
Per començar l'autora no té cap mena de mania d'usar el dialecte comarcal, combinat una mica amb el central, d'una manera natural i desacomplexada que et fa sentir com si l'estiguessis escoltant de la seva veu. Aquesta forma de narrar fa que els diàlegs, vivíssims, adquireixin un plus de versemblança extraordinari. I no sols els diàlegs, sinó els personatges són vius i et fan participar de les seves emocions.
Potser el final, pel meu gust, és un pèl precipitat. Però això no li treu cap mèrit. La prova és que, sent la seva primera novel·la, s'ha enfilat a la llista dels llibres més venuts. És per felicitar-la i felicitar-se'n. Com si a tots els autors del les nostres terres ens hagués tocat, de retruc, la grossa.

Lluminàries

Se'n queixava fa pocs dies, quan va venir a recollir el Premi Internacional Catalunya, l'escriptor japonès Haruki Murakami, del fet que el seu país, que va patir les conseqüències de la bomba atòmica, tingués tantes centrals nuclear, és com si els seus compatriotes, s'haguessin begut l'enteniment. I és que els humans no escarmentarem mai. Tòquio és una de les ciutats més il·luminades del món. I pel que sembla no se'n poden -o volen- estar. I algú ha de pagar la festa. (De moment Fukujima, més endavant ja ho veurem.)
I arreu passa el mateix. Aquí diem NO a l'energia nuclear, i, evidentment, no volem el cementeri de residus radioactius a Ascó, però seguim consumint electricitat amb aquella alegria. Grans edificis il·luminats, carrers, carreteres i autopistes. També els campanars dels pobles, que no volem ser menys, i no un dia assenyalat, sinó tots els dies del món. I no parlem de les lluminàries nadalenques. -Diuen els botiguers que, si no, no comprem!-. Ja no podem veure els estels si no sortim a camp obert o a la muntanya. Les òlibes han estat foragitades dels campanars o torres per l'excés de llum. Els ocells migratoris que es guien pels estels erren el rumb. Però tant li fa. Seguim gastant cada cop més. Així que hem de posar en funcionament més i més molinets, més i més nuclears. En fi, apago el llum i plego, que ja estic gastant massa!

ELS BORJA

Un altre cop donen per televisió una sèrie inspirada en la figura del papa Alexandre VI, Roderic Borja, més conegut amb el nom italianitzat de Papa Borgia, i els seus fills, Cèsar i Lucrècia. I com sempre -tal com se'n queixava Joan F. Mira en un article a l'Avui-, els guionistes recorren molt més a la llegenda negra d'aquesta família que no pas a la realitat història, perquè sempre el “morbo” és més llaminer que la veritat. I no és que els Borja foren uns sants -sí que ho va ser un parent seu, Sant Francesc de Borja-, però tampoc no van ser millors o pitjors que els seus coetanis, papes i prínceps inclosos. Però tenien un gran problema: no eren italians! I el papat -amb poques excepcions- era tingut com un feu de les principals famílies italianes. Per això es van dedicar a bescantar el papa Alexandre i atribuir-li tota lleis d'infàmies. Li deien “marrano catalano” (marrano era sinònim de jueu) i cridaven esverats: Oh Déu, l'Església en mans de Catalunya” -us sona, aquesta cançoneta?
Si de veritat us interessen les vivències d'aquesta família valenciana, millor que llegiu BORJA PAPA, de Joan F. Mira, publicada el 1996 per l'editor Eliseu Climent. L'autor es va passar molt de temps als arxius vaticans on es conserva la correspondència familiar d'aquests, escrita en català, que era la llengua que usaven entre ells. A mi em va fascinar.