Via Catalana

-->

Via fora!

Crònica d'un dia èpic.

Matí, em llevo, penjo la senyera al balcó i vaig a buscar l'Avui. Esmorzo i em preparo la bossa: paraigua, gorra de sol i barret de pluja, impermeable de plàstic -groc-, ulleres de sol, repel·lent d'insectes -vaig a l'Ebre!- crema solar, roba còmoda i, com no he trobat la camiseta preceptiva, una bufanda independentista que farà el fet. Ah, i un tamboret plegable comprat al xino de la cantonada. Ja veieu que sóc obedient i previsora. (Al final, gairebé cap d'aquest objectes em serviria de res!)

Metro fins a les Glòries, on hi hauran els autobusos del districte de Sant Martí en què -després d'una recerca per les diferents delegacions de l'ANC, (tot era ple!), m'havien donat la penúltima plaça que els quedava per anar allà on jo volia: les meves terres!

De moment plou. Però no perdem l'entusiasme, i se n'ha de tenir molt perquè fem gairebé tot el camí cap al sud en caravana. La majoria cotxes i motos, amb senyeres de per tot. Per sort para de ploure, però fins al moment culminant de la Diada no veurem el sol.

A mesura que ens acostem al nostre tram, el 35, més avall d'Amposta, ja trobem més i més gent als costat de la carretera improvisant pícnics i saludant els que anem més avall. També ens saluden amb senyeres des de dalt dels ponts de l'autopista, tot i que, al principi, encara plovia.

Arribats al nostre tram, i passats dos quilòmetres, sortim de la carretera i anem a dinar, els que ens hi havíem apuntat, a la casa de colònies l'Alberc. Paella molt bona -no hi podia faltar-, pollastres, gelat i cafè. I vi de Batea! Com anàvem amb retard, dinem a corre cuita i emprenem a peu els dos km fins al nostre tram. Tot és ple de gent, molt diversa -grans, joves, nens, se sent alguna veu en castellà-, una marea groga amb senyeres i molt d'entusiasme. Arribats al punt assignat, només ens cal esperar el gran moment. A l'hora de fer la cadena, som tants que ens hem d'estrènyer! Molta gresca quan passen els helicòpters, volem sortir a la foto! De lluny, se senten els campanes d'Amposta, que s'uneixen al clam de la gent. In, inde, independència! Acabem cantant Els segadors.

De tornada, una altre gran embús per accedir a l'autopista. Ara la gent escolta la ràdio i llegeix missatges al mòbil. Ens fem un tip de riure quan una emissora espanyola diu que hi hem anat a cop de talonari, i tots esperem arribar a Barcelona per anar a cobrar. De moment, però, paguem al senyor Abertis, que s'ha degut de folrar. En aquella hora, res d'estar alçades les barreres!

Arribem a les Glòries a les onze, i, a casa, a quarts de dotze. Gràcies a Déu, el cos, les cames i la bufeta -només he anat al lavabo a migdia-, han aguantat.
De les Diades d'ahir i de l'any passat, podrem dir amb orgull: JO HI ERA!

Anecdotari escalenc, amb bestioles

-->

M'agrada anar a caminar pel passeig, bordejant el mar fins al centre de l'Escala. 35 minuts d’anar i altres de tornar amb un descans al mig per contemplar el panorama, i badar.

Anant i venint, no pots deixar de sentir les converses de la gent. Un pare jove dirigint-se a un marrec d’un dos o tres anys.

-Gelats; no sé què... ja n’estic tip. Demà mateix ens en tornem a casa!

Més endavant, és una mare, que es queixa de la seva filla, d’un deu anys.

-Ja querría que tuvieses veinte años!

Ah, els fills, a l’estiu! És llavors que els pares valoren la soferta tasca del mestres!

Ara és una senyora:

-Diuen que els banyolins parlem com els d’Olot, a mi no m’ho sembla. Parlem com els d’Olot?

M’he endut la càmera i faig fotos a uns corbs marins que s’estan plantats damunt de les roques, dins del mar, al costat del passeig. Un home els assenyala a un noi: Mira, pajaritos!

Al meu jardí, papallones i abegots -també alguna abella o vespa-, venen a festejar la meva altea, que està esplèndida. Un visita interessada, és clar.

(Fotos: un corbmarí, a les roques. Papallona. Abegot.) 

Anna Karenina

-->

Abans d'anar-me'n de vacances, vaig veure la pel·lícula de Joe Wright, Anna Karenina. La protagonista, Keira Knightley, és una actriu que m’agrada molt, però la versió no em va acabar de fer el pes. Potser perquè fan una estranya barreja d’escenaris –tan aviat sembla que estan fent una funció de teatre, amb les tramoies corresponents, com l’escena es torna real, vull dir que sobrepassa l’escenari. Tampoc l’actor que feia el paper de Wronsky, Aaron Jonhson, no em va acabar de fer el pes; massa ros i massa inconsistent! Força millor Karenin, interpretat per Jude Law, que mostra els dubtes i contradiccions del personatge i l'humanitza. De resultes, em vaig començar a rellegir la gran novel·la de Tolstoi -seria la meva tercera vegada!-, que em vaig endur per acabar-la durant l'estiu. Va molt bé retornar de tant en tant als clàssics: no et deceben mai! Són obres que depassen modes i èpoques.

És clar que, en el temps actual, una història com la de Karenina no té raó de ser, almenys als nostres països occidentals, on les separacions són a l’ordre del dia. Tanmateix, no tothom ho sap pair. I, desgraciadament, massa sovint, surten monstres que es rabegen en les seves parelles o els seus fills. La gestió dels sentiments: amor, odi, frustració, etc, sempre ha estat molt complicada.

Tornada a casa, remembrant l'estiu

-->

Ahir tarda, només arribar a l'Escala, vaig veure un esquirol corrent al final del meu carrer. Els esquirols de per aquí no són rodons i lluents, amb la cua sedosa, com els dels parcs anglesos, que vénen a menjar el que els dones sense gaire temor, sinó que són prims i desnerits, amb cues d’escombra. I corren esperitats quan passen prop dels humans, dels quals desconfien. Es veu que no estan avesats als amanyacs, ni tenen una vida fàcil, però són molt lliures, molt llestos i àgils, molt independents.

El problema per a ells som nosaltres, que hem anat ocupant un espai que els pertanyia, quan tot això eren boscos de pins. Ara, per anar d’un lloc arbrat a un altre, els cal passar per la carretera, amb el perill que això comporta. I arreu hi ha gossos, i nens amb bicicletes i pilotes. I renou. Si tinguessin memòria, rememorarien temps passats quan l’Escala era un paradís fet a mida per a ells. Qui recupera de seguida el seu hàbitat són les herbes, que creixen a pams, a qualsevol lloc, per molt que les arrenquis. La terra mare d’herbes i madrastra de plantes, que deia algú.

La parella d’estornells continuen amb la seva tasca, al niu. Ara ja deuen de tenir petits perquè tots dos, mascle i femella, entren i surten sovint del niu, ben atrafegats.

Aquest matí m’ha amenitzat l’esmorzar el cant d’una cadernera. Bona manera de començar el dia! Un dia que s’ha alçat d’un blau intens, però que aviat s’ha anat ennuvolant. El cel, al caure el dia, pot agafar coloracions molt suggestives!

GANDESA : CARA I CREU

(Fotos. Visita a la Biblioteca, la Biblioteca, l'Arxiu comarcal)

Acabo d'arribar de Gandesa. La cara: la presentació de la Història de Gandesa, d'Anton Monner, un senyor llibre. Acte introduït pel l'alcalde, Carles Luz. En va fer la cloenda el portant-veu del govern, Francesc Homs. En el meu parlament, destaco com m'emociona saber que la nostra comarca, des de ben antic, es va posicionar sempre a favor de la terra. Primer, contra les pretensions dels nobles d'Aragó que la volien -si se n'haguessin sortit amb la seva, ara parlaríem lapao, que vaig comentar-, i després en les guerres de la Generalitat contra Joan II i amb la guerra de Successió, contra Felip Vè. Gandesa cruïlla de camins, és el subtítol de llibre, perquè d'aquí surten les tres vies que van a Catalunya, Aragó i València. Aquesta circumstància, que va donar tanta rellevància a Gandesa durant l'època medieval, va ser causa de la seva dissort en ser objecte del desig d'un i altres, a les diferents guerres fins arribar als setges dels carlins i a la Batalla de l'Ebre.

Especial interès és comprovar, a través del edictes i documents, les successives prohibicions de la nostra llengua després del Decret de Nova Planta, fins arribar a l'època franquista. Jo vaig llegir el meu primer llibre en català -Notes d'Història de Gandesa de mossèn Manyà-, l'any 62, al vint anys!

Cara també, la meva trobada amb parents, amics i sobretot amigues, amb tota la meva gent. Les estones de xerrada, a la fresca -aquesta beneïda garbinada dels tardets gandesans!

A la llibreria on recullo el diari, compro el llibre Esmorzars de l'Ebre, del l'Ignasi Revés, un dels primer lectors que van entrar al meu bloc. L'he llegit amb gust, perquè es tracta d'això, del gust! M'ha fet gràcia el capítol on parla de la clotxa, el plat per excel·lència de les nostres terres, que es va endrapar a la Fatarella. En pots percebre l'aroma i el sabor, que et fan venir salivera.

Creu: la mosca negra, un bitxo petit com una puça però que fa unes picades terrorífiques, que aquest any ha desbordat els límits estrictes de l'Ebre i ha atacat la Terra Alta amb virulència. Calia anar ben proveït de colònies i cremes repel·lents d'insectes. Un xicot ens ho comentava amb un gran sentit de l'humor: Ara te trobes dos o tres pagesos al defora i fots un perfum que no sé què pareixes!

Creu l'anada i la tornada amb l'autobús de la Hispano-igualadina que, a part de no arribar mai -tres hores i mitja d'un trajecte que pot fer-se en dues-, duia una refrigeració tan bèstia que et pelaves de fred.

A Gandesa em van recomanar que agafés els autobusos de la companyia Hife, per a la tornada, que anaven per l'autopista. Vaig anar a informar-me a l'estació d'autobusos, i, l'home que en porta el bar, no m'ho va saber dir. Els cartells que ho anunciaven eren difícils d'interpretar. Així que vaig optar per trucar al telèfon d'informació. Em va respondre un noi molt amable, en pura fonètica del país. Em va explicar que n'hi havia un les 7.45, un a les 8,30 i un altre a la una que anaven a Barcelona. Opto pel de les 8, 30, i com l'estació és lluny i duia bossa i maleta, decideixo anar-hi aviat i prendre alguna cosa al bar. Arribo a les vuit i oh sorpresa, el bar és tancat. A les 8,30 arriben una colla d'autobusos de l'Hife, i una altra desagradable sorpresa: no n'hi ha cap que vagi a Barcelona, sí a Tortosa, però no estan segurs, els xofers a qui ho demano, si hi ha enllaç amb un que vagi a Barcelona.

Estant allà veig que ha arribar l'home de bar i, davant les queixes dels conductors, diu en to malcarat.

-Jo obro quan me dóna la gana!

Davant del dubte, decideixo esperar l'Hispano-igualadina que passa a les nou i va a Barcelona. Mentrestant, entro al bar, estic jo sola, i demano un tallat. L'home em pregunta d'on sóc, i en dir que de Gandesa però que visc a Barcelona em diu, tal com raja:

-Jo ja li vaig dir a l'Arturo Mas que això de la independència...

M'adono que està parlant del president: -Vol dir de l'Artur Mas? -demano, sorpresa.

-Jo li dic Arturo -em respon-, i si vol la independència que sigui de l'Ebre cap allà, no aquí, a la Franja!

-Escolti, això no és la Franja sinó Catalunya! -el rebato.

-Jo em sento de la Franja! -em respon, irat-. I aquí no la vull, la independència!

-Doncs miri, jo sí! -I com havia pagat el tallat i no tenia ganes de discussions torno a sortir fora, a esperar l'autobús a l'andana.

No tinc ni idea d'on deu de ser aquest bon home! En tot cas, jo no tenia del disgust de coneixe'l!

Un embut de novel·la

M'agrada la Pilar Rahola articulista, no tant el personatge. Per això vaig llegir amb una certa curiositat la seva obra El carrer de l'embut. Rahola va estudiar filologia catalana un curs abans que jo, per tant, com a mínim, és clar que coneix la preceptiva literària. Per, ai!

El carrer de l'embut està ubicada a Catalunya i a Cuba del primer terç del segle XX, amb incursions a un passat anterior. I per escriure-la, l'autora es va imbuir de tots els fets i personatges -des de polítics, a sindicalistes, artistes a emprenedors i tutti quanti-, que es van moure per aquelles societats en aquell moment històric, i les utilitza vinguin o no vinguin a propòsit de la trama -quina trama?-, amb anècdotes d'interès nul, que no aporten res al lector. Un lector, en el meu cas lectora, que busca desesperadament alguna mena de fil conductor que doni sentit al relat, entre un bosc de noms que arriben a marejar i que acaben fent-te-la llegir en diagonal per no deixar-la del tot, cosa que vaig estar ben temptada de fer.

En un programa amb el Cuní, Rahola es queixava que l'havien posada en la llista dels autors mediàtics, per les vendes de Sant Jordi. Però dubto que cap editorial l'hagués publicada sense aquest aval.

(Stefan Zweig, el gran autor de biografies i de novel·les històriques, assegurava que, abans d'emprendre'n alguna, estudiava personatges i època i en feia un munt de fitxes. En acabat, les oblidava totes i només utilitzava les que de debò importaven a la narració sense enfarfegar-la. Un bon consell que Rahola hauria d'haver tingut molt en compte.)

Pàndols

La realitat supera gairebé sempre la ficció. Al final de la meva novel·la Els Cims Invencibles, publicada aquest any, la filla d'un dels protagonistes, un voluntari de la Columna Lincoln, de les Brigades Internacionals que van lluitar a la Guerra Civil, tornava a les nostres muntanyes per rendir homenatge al seu pare. Doncs bé, tal com em va explicar una amiga gandesana resident com jo a Barcelona, la seva filla va conèixer fa poc un xicot, el qual, en saber que ella era gandesana, es va posar a plorar de l'emoció. Justament venia de Gandesa on havia anat a dipositar les cendres del seu avi, antic brigadista, tal com ell li havia demanat, a la serra de Pàndols. Una història preciosa. D'haver-la sabut abans, l'hauria afegida a la narració.