-->
Ahir tarda, només arribar a l'Escala, vaig veure un esquirol corrent al final del meu carrer. Els
esquirols de per aquí no són rodons i lluents, amb la cua sedosa,
com els dels parcs anglesos, que vénen a menjar el que els dones
sense gaire temor, sinó que són prims i desnerits, amb cues
d’escombra. I corren esperitats quan passen prop dels humans, dels
quals desconfien. Es veu que no estan avesats als amanyacs, ni tenen
una vida fàcil, però són molt lliures, molt llestos i àgils, molt
independents.
El problema per a ells som nosaltres, que hem anat
ocupant un espai que els pertanyia, quan tot això eren boscos de
pins. Ara, per anar d’un lloc arbrat a un altre, els cal passar per
la carretera, amb el perill que això comporta. I arreu hi ha gossos,
i nens amb bicicletes i pilotes. I renou. Si tinguessin memòria,
rememorarien temps passats quan l’Escala era un paradís fet a mida
per a ells. Qui recupera de seguida el seu hàbitat són les herbes,
que creixen a pams, a qualsevol lloc, per molt que les arrenquis. La
terra mare d’herbes i madrastra de plantes, que deia algú.
La parella d’estornells continuen amb la seva tasca, al niu.
Ara ja deuen de tenir petits perquè tots dos, mascle i femella,
entren i surten sovint del niu, ben atrafegats.
Aquest matí m’ha amenitzat l’esmorzar el cant d’una
cadernera. Bona manera de començar el dia! Un dia que s’ha alçat
d’un blau intens, però que aviat s’ha anat ennuvolant. El cel, al caure el dia, pot agafar coloracions molt suggestives!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada