dilluns, 16 de setembre de 2013

VÍCTUS


-->
Aquest estiu he llegit “Víctus”, d'Albert Sánchez Piñol, en la traducció catalana de Xavier Pàmies.
He de confessar que vaig començar-la amb una certa prevenció, deguda a la seva “Pandora al Congo”. I encara més al fet que en fes l'original en castellà. Així que estava disposada a trobar-li tots els defectes. De moment, em van sorprendre algunes llicències de llenguatge: ser un rotllo, agafar una mona, o dir-ne el Zubi al Zubiria, el protagonista, una forma d’abreujar de tradició moderna procedent dels castellà. Aquí dèiem Quim, Bet, Pep etc. Dir subnormal com a insult, molt modern, o tirar-se una dona, una expressió massa actual.
També em va sorprendre que els amants s’ho fessin despullats sobre la palla. Ja es nota que el Sánchez Piñol no s’hi ha gitat mai. La picor resulta insuportable i, per poder-s’hi estirar, s’hi ha de posar una manta o una borrassa!
Ara bé, de seguida, el to del relat, més aviat desmitificador, la caracterització del protagonista, un individu entre cínic i desencantat, un antiheroi que acaba comportant-se d'una manera heroica, el desenvolupament de la trama -que et parlin de qüestions d'enginyeria militar i no se't faci pesat, ans al contrari, és un gran mèrit de l'autor!-, i la resta dels personatges -reals o ficticis-, em va anar enganxant. I la prevenció es va convertir en admiració. Sí, ho confesso, em va agradar molt i fins i tot m'hi vaig emocionar!
Diu que va ser lectura de Rajoy, aquest estiu. Ja m'està bé, doncs, que s'hagi escrit en castellà, si així arriba a més gent. És clar que, al costat de les nostres virtuts com a poble, també hi queden retratats els nostres defecte, sobretot aquest individualisme a ultrança, allò de tres catalans, quatre parers, no sé si ens pot ajudar gaire en el moment transcendental que estem vivint!

Cap comentari:

Publica un comentari