Moros

-Vindran los moros, mos mataran...! -cantàvem les xiquetes agafades de les mans, a la Plaça Major.

Quins moros eren, els de la corranda, ¿els que duia al davant l'exèrcit de Franco per a fer-los servir de carn de canó i terroritzar la població deixant-los anar a lloure, ebris del conyac que els feien ingerir i al qual no estaven acostumats, quan conquerien un lloc? ¿O els moros que van viure pacíficament a les nostres terres, abans de la conquesta, i que ens deixaren l'art de les sèquies, les rodes del pou, o sínies, els cadufs que en pujaven l'aigua d'una manera escalonada i remorosa, l'abocaven a la naquera i d'aquesta es distribuïa pels rengles de bajoqueres i tomateres de l'hort. Els que ens ensenyaren a fer cócs, aprofitant el que donava la terra: ametlles, farina i oli, a més dels ous de les gallines ponedores i la mel crestada de poc. O la confitura de carbassa -cabell d'àngel- per a les casquetes? I la màgia dels nombres àrabs, amb el zero de rei i de guia. I tantes paraules de fonètica dolcenca: safanòria, xirivia, albercoc, albergínia, sucre... i magatzem, almadrava, alcohol, càmfora, assut...

Ara han tornat els moros, que no es vol que se'ls digui moros, que es considera aquesta paraula poc adequada, una mica com un insult. Molts d'ells no són ni tan sols àrabs, són amazigs, un poble i una llengua moltes vegades menystinguts per les seves pròpies autoritats, com ens passa a nosaltres els catalans, per això els hauríem d'entendre. I acceptar sense recances. Tots tenim coses a aprendre i a compartir. I no sols paraules. 

(Plaça actual. Amb la Glòria)