Berenars

Un acompanyament obligat dels meus berenars d'infantesa gandesana, eren els formatgets. Aquests els feien a casa del lleter -el mateix pastor que pasturava les cabres i les ovelles del seu ramat-, quan els sobrava llet. Tenien la forma d'un flam i els venien posats sobre una fulla d'enciam o similar. Ens els menjàvem acabats de fer i eren força salats. Deliciosos.

També podia ser pa amb vi i sucre, que sonava pambinsucre, com una sola paraula. El vi del porró rajava com un filet daurat o fosc damunt del pa, el sucre podia ser blanc o negre, depenent de les possibilitats de cadascú. El negre, aleshores, no era gens valorat. I tot ens estimàvem més el blanc. O pa amb pa de figues, fet aquest amb figues seques, nous, avellanes o ametlles, ben premsades, i amb un puntet de matafaluga, una altra delícia per al paladar.

I, en temps de tardor, pa amb codonyat. Que es prestava a recitar l'embarbussament: collint codonys, dit de pressa i ben seguit fins a equivocar-te per a la riota de tothom. El codonyat es paladejava amb fruïció i encara conservava el gust, el color i l'olor del camp a la tardor, quan ja s'ensumaven les primeres alenades de fred.