Cognoms

Vaig anar a veure la pel·lícula de moda: “Ocho apellidos vascos”. Algun crític -aquí acabarem veient-ho tot pel mateix prisma-, l'ha volgut interpretar com un pamflet a favor de la unió: tot i les diferències, millor junts! Jo, que no hi vaig voler veure tanta transcendència, la vaig mirar com una comèdia simpàtica, que juga amb els tòpics dels bascos i dels andalusos: brutots i primaris els primers, graciosos i “viva la virgen” els segons, amb una sèrie d'incoherències que val més no analitzar, que et fa passar una bona estona. I que té un final absolutament previsible. Els assistents del meu costat es van fer tips de riure, el de darrera, a més de riure, es va dedicar a repetir o avançar les jugades, com si fos en un camp de futbol.

Diuen que, vist l'èxit, en faran una de semblant amb catalans -i no sé quins antagonistes, madrilenys, potser?-. Això m'ha fet pensar que no sé com s'ho muntaran, perquè difícilment trobaran catalans amb els vuit cognoms purs. Nosaltres som -en dir de Pla-, pura raça de claveguera mediterrània, Jo per exemple, de banda paterna, potser sí: els avis es deien Meix Soldrà i Mani Ferrús. Els materns ja és una altra cosa, ell Fuster Segura, ella Borgoñón Calpe. Els Fuster d'origen xueta mallorquí. El Borgoñón, un supervivent de les guerres napoleòniques, de la Borgonya, que es va establir al País Valencià. I la majoria dels meus amics tenen arrels a diferents parts de la península. Nosaltres, com deia no fa gaire el president Mas, no ens guiem per la sang, sinó pel sentiment de pertinença.