Dones 1714

-->

Les dones del 1714

Patrícia Gabancho

Aquesta autora i tertuliana prolífica, ha reunit un grupet de dones, una mica aleatori, com a pretext per endinsar-se en aquella convulsa època de la nostra història. Són uns retrats, la majoria dels quals hagués pogut escriure amb ben poques pàgines -ja se sap que les dones som les gran oblidades de la història, i més si aquesta és bèl·lica!-, però que Gabancho allarga donant-nos tots tipus de referències històriques, literàries, crítiques i fins i tot hagiogràfiques, com és el cas de Santa Eulàlia.

Així ens trobem amb Elisabet Cristina, l'arxiduquessa dona de Carles, i, per tant, emperadriu d'Àustria, la conducta de la qual respecte als catalans que tant deia estimar -i així ho sosté Gabancho-, no va ser tan idíl·lica com calia esperar.

Els que heu -hem- llegit “Lliures o morts”, us sonarà el nom de Marianna de Copons i la història tòrrida que li fan viure els seus autors, Clotet i Montserrat, amb Ermengol Amill, un personatge real, com ho era ella. El que passa és que, històricament, se'n sap ben cosa de Marianna, i costa de creue que, en aquella època i aquelles circumstàncies, fos tan lliure i desinhibida com la pinten aquests autors.

Un altre personatge ben real és Maria Josepa Pignatelli i d'Aymerich, que va haver d'exiliar-se a Viena. D'ella es deia que havia estat amant del nostre arxiduc, Carles, i que el palau que habitava, ja vídua del comte Althann, va ser batejat pels austríacs com La Favorita. Gavancho desmenteix aquests remors i la considera una dona honesta i enamorada del seus dos marits. Vés a saber.

Molt més tràgica resulta la figura de Magdalena Giralt, vídua del general Moragues. Gabancho ens reporta el calvari que van patir ella i la seva família, després de la derrota, i els seus esforços per recuperar el cap del seu marit. Moragues va ser arrossegat a pèl pels carrers de Barcelona i esquarterat, i el cap posat dins d'una gàbia que va estar penjada -des del 1715 al 1727!- al Portal del Mar, per a públic i general escarment. Aquella gent no s'hi posava pas per poc.

Entre altres consideracions, l'autora ens parla de Victus, i de la caracterització que fa el seu autor, Sànchez Piñol, dels personatges de Casanova i Villarroel, molt diferent del que ens havia arribat. Gabancho torna a restituir el bon nom a Casanova basant-se en documentació verídica. I recull la crítica que, de Victus, va fer Marina Espasa. Aquesta autora i crítica literària sosté que Zubiria -un altre personatge real del qual gairebé no se'n sap res-, està caracteritzat d'una manera massa moderna. És un home amb la mentalitat dels nostre dies, no com caldria esperar en un del XVIII. (Cosa que també havia observat la meva amiga, Rosa M. Badia, una altra gran lectora.)

Si us voleu endinsar en aquesta història nostra i com l'han tractada els diferents autors, aquest llibre us interessarà.