dimarts, 8 d’abril de 2014

Lorca



Diumenge passat vaig anar a veure al TNC “Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores”, de Federico García Lorca, sota la direcció de Joan Ollé, amb una excel·lent escenografia de Sebastià Brosa -costa molt d'omplir aquell enorme escenari amb elements sobris i efectius-, i amb la magnífica interpretació dels actors -Nora Navas, Carme Elias, Enric Majó... i la boníssima Mercè Arànega (quan trobarà aquesta gran intèrpret catalana un paper protagonista a l'alçada del seu talent?). La veu de Paco Ibáñez va fer de contrapunt als moments més intensos de l'espectacle. Nota alta.
Però aquest teatre, el de Lorca, no només és un bon espectacle, també fa pensar. És una denúncia, constatació, compassió, empatia o com se li vulgui dir de Federico cap a aquestes dones, classe mitja espanyola del seu temps, sense estudis ni ofici, abocades al matrimoni -amb amor o sense-, o a una solteria vergonyant -motius de burles-, i, si no tenien algun germà que se'n fes càrrec, moltes vegades, per manca de recursos o de dependre de migrades pensions, autènticament miserable. I de passada, la dels mestres o professors de l'època, mal pagats i pitjor considerats i tractats pels alumnes. El que surt a Doña Rosita, provocant la hilaritat, és un exemple còmico-tràgic d'aquell trist panorama.
A programa de mà, se'ns recorda que Federico vingué a Barcelona per l'estrena d'aquesta obra, i fou homenatjat per les floristes de la Rambla, un passeig que descriu així: “La rosa (...) ha querido agitar-se para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo. La calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearia no se acabara nunca. Rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: la Rambla de Barcelona.”
Ai! Si ara el poeta tornés a la nostra ciutat i s'hi passegés, ploraria a llàgrima viva!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada