XXVII
Març, marçot, aquell que mata la vella
a la vora del foc, no vol deixar passar la primavera,
i manté el seu posat de guerrer ardit,
impertorbable.
XXVIII
Divaga el pensament buscant la ruta
oberta del camí que em porta el cerç.
Però és molt lluny la fita, i breu la vida.
La llum es clou al cel, orfe d'estels.
XXIX
Silenci. Les paraules resten mudes
dins del clos de la boca. Fora, el dia
té un caire fosc i gris, núvols de pluja
corren empesos sense nord ni guia.
Espero, assedegada, el crit agut
de l'aigua.
XXX
País de cerç. Avui la pluja
ha tocat sometent, mudant carrers
en avingudes d'aigua
afamegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada