La pell conserva un rastre de besades
que jo ja he oblidat.
Persistència del tacte en la memòria
com
la llera d’un riu clivellat.
La
pell del mar, feta perla i escata,
acull
els cossos que s’hi lliuren, blans,
tot
és lleu i imprecís, suren les hores
com
gavines de vol divagant.
Enyor
de plenitud, i a la pell el contacte
del
tacte d’unes mans.
El
mar m’abraça i m’embolcalla tota
amb
l’ardor, foc i gel, d’un amant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada