Va lligada a l'absència l'assumpció del record.
Els dies de primavera esdeven cansats, i tenaços,
companys de solitud. Tu ja no hi ets, i no obstant,
al meu jardí rebroten els arbres que, a l'estiu,
obriran flors alegres, aquelles flors voluptuoses, novelles,
que tu anaves comptant cada matí.
Tota absència purifica records i amoroseix ferides
al pas del temps fugaç, que no deturen
ni rialles ni plors. Sonen velles campanes
en memòria del vius, que no els difunts.
Tu ja no hi ets, perduren els paisatges que vas pintar,
la gràcil barca que s'emmiralla al port,
la claror de Venècia. El miracle de viure cada dia
a l'ombra del teu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada