Temps d'Innocència

En aquest llibre, Carme Riera, sent la necessitat -segons ella producte del naixement de la seva néta-, d'endinsar-se en els temps (feliços) de la innocència, que ella va passar a casa de la família del seu pare, a Mallorca, tot i que havia nascut a Barcelona, d'on era la seva mare.

Llegir aquesta planes, per a una persona d'una edat aproximada a la de l'autora, és remuntar-se a la seva pròpia infantesa, i compartir-ne alguns dels seus problemes o de les seves il·lusions. Per això he posat la paraula feliços entre parèntesi, perquè els temps que, en certa manera, vam haver de compartir, no sempre ho van ser, de feliços. Era un temps en què a les cases hi feia un fred que pelava, a l'hivern, i per aquesta raó, els dits dels peus i de les mans se'ns omplien de penellons, que, a les nits, quan et ficaves als llit, picaven com a dimonis.

Unes vides, les de la nostra generació, que van estar condicionades per la guerra, o més ben dit la post-guerra, que es va allargar miserablement durant anys i panys.

Un altre record compartit era el de fer els matalassos, feina que calia dur a terme cada cert temps. Els matalassos es pujaven al terrat, se'ls descosia, se'n rentaven els teles i mentre s'eixugaven -havia de ser per força en temps d'estiu-, el matalasser en el seu cas -la matalassera en el meu-, es dedicaven una bona estona a repicar la llana, amb unes varetes que portaven. La feien saltar i voleiar, per estovar-la, i era com una nevada fictícia, en ple mes d'agost. Després es refeien els matalassos, cosint-los per les vores, i en acabat, amb unes agulles enormes dites saqueres, passaven els cordons per uns ullals distribuïts regularment per la superfície i la part de sota del matalàs i els lligaven per tal que la llana no es mogués de lloc. La sensació de dormir-hi la primera nit era d'una voluptuositat meravellosa.

Una altra cosa -entre moltes- que m'ha fet recordar els meus temps, era el pas del femater -com en diu ella a l'escombriaire, basurero, que en dèiem a Gandesa, usant un castellanisme-. De fet, en aquells temps no es llençava gairebé res. A les cases de pagès aprofitaven tot el que sobrava de les verdures, pells, tronxos, i fulles exteriors, per posar-ho a bullir a la caldera del porc. La llet s'anava a buscar amb lletera. L'aigua amb càntir. La colònia amb una ampolleta que reutilitzàvem -la venien a granel-, quan no ens la fèiem a casa, com el sabó. I els cascos de les ampolles es retornaven al botiguer.

En fi, que la lectura del llibre de la Carme Riera ha representat per a mi un exercici de nostàlgia. Van ser bons temps? Van ser mals temps? Hem guanyat en algunes coses i hem perdut en una altres.

Però sóc conscient que ni jo, ni ningú, no voldria tornar al passat.

Ruc català

La setmana passada, amb un grup d'amics, vaig visitar FUIVES, Centre mundial de ruc català, segons consta al prospecte. Aquest centre es troba en un finca del terme d'Olvan, prop de Berga. Allà, i sense gaires ajudes institucionals, primer el Joan Gassó, i ara el seu fill, es dediquen a la cria i conservació del ruc de raça genuïna catalana, un ruc que sempre havia estat molt ben considerat per la seva envergadura i la seva resistència. En una època, que encara he viscut, on es necessitaven animals forts per treballar al terra i tirar dels carros, els rucs, que es creuaven amb eugues, donaven origen a un animal híbrid, el mul -o matxo-, i la mula, que tenien la grandària i la força dels cavalls i la tenacitat i fortalesa dels rucs, per això eren molt ben valorats. En ser híbrids, no podien reproduir-se. Per tant, la conservació dels ases era vital. També eren usats per a l'exèrcit. I n'exportaven als EEUU, on van ser molt importants per a la conquesta de l'oest, com hem pogut veure a tantes pel·lícules.

Amb la mecanització, van començar la ràpida decadència d'aquests animals, que jo no interessaven. I van estar a punt d'extingir-se. Per això és d'un gran mèrit el que han fet els Gassó. Ara viuen gràcies en part a la gent que els anem a veure. A mi em va semblar una visita molt interessant. Us la recomano!

www.fuives.com 

(A les dues primeres fotos, someres, a l'última un mascle, que han de tenir separats per tal que no es barallin entre ells.)

Aus

Durant dies he estat seguint un lloc web que em va passar el meu fill Eduard connectat a una càmera que enfocava un niu d'àligues, a l'oest d'Europa. Al principi tot anava bé, les àligues, majestuoses, es tornaven el temps d'estar encubant al seu únic ou. I cada cop que n'arribava una netejava i endreçava el niu al seu gust abans d'ajocar-se. De sobte, van començar a passar coses estranyes. L'animal que era al niu estava inquiet, i ja no covava l'ou. En acabat, van iniciar-se les absències cada cop més llargues. Em feia patir l'ou abandonat. Fins que van desaparèixer del tot, cosa que em va saber molt de greu. M'hauria fet tanta gràcia veure el seu petit aguiló!

Ahir, en connectar altre cop amb el niu, per certificar-ne l'abandó -ara ja no es veu ni l'ou-, hi vaig veure posat un ocell. Em va semblar que era un capsigrany o escorxador, per l'antifaç tan característic que du, i ho vaig consultar al meu llibre d'aus. Efectivament ho era. No n'havia vist mai cap de tan a prop!

A l'Escala, on vaig anar el cap de setmana, vaig retrobar la parella d'estornells que cada any fa el niu a la teulada de la casa del davant. No sé si són els mateixos, jo els he observat durant tres o quatre anys. Va ser com una petit premi de consolació per la la deserció de les àguiles!

Un estornell fent guàrdia. I la parella, totes deus fetes meves. I un capsigrany, tret d'Internet.

Glorias Imperiales

L'afany de l'actual govern espanyol d'espanyolitzar els nens catalans, m'ha fet pensar en l'adoctrinament perpetrat durant la meva infantesa, a les inefables Escuelas Nacionales. Recordo ara molt especialment un llibre de lectura, Glorias Imperiales, (el títol ja és prou indicatiu!), en el qual s'exaltaven episodis que ens parlaven de fets i de personatges, considerats rellevants, de l'època en què a “España nunca se ponia el sol”. Així podíem llegir les heroiques gestes de personatges com Hernan Cortés o Pizzarro, conqueridors d'Amèrica. O de les Tercios de Flandes, amb el Gran Capitan al capdavant. El que no ens va dir ningú és que la creu que duien els conqueridors, anava acompanyada de tractes terribles per als conquerits. (Per exemple, els obligaven a treballar a les mines d'or o d'argent, però com se'ls morien a cabassos, van acabar per haver de portar esclaus africans per substituir-los). Ni ens van explicar la mort de Moctezuma, el cabdill asteca, o de les malalties que portaren els conqueridors, com la sífilis que causà estralls entre els nadius.

Tampoc no se'ns parlà mai de l'odi que els tercis castellans deixaren rere seu als Països Baixos, els quals, a la fi, van aconseguir la seva llibertat. Com ho van fer els pobles sud-americans. Encara no en sé cap que vulgui retornar a la Madre Patria.

Tampoc a mi tot aquell adoctrinament em va fer cap efecte -devia de ser molt obtusa i poc agraïda-. I des que vaig començar a raonar una mica, a l'adolescència i primera joventut, vaig tenir clar que la meva pàtria era Catalunya, la meva llengua, el català. Quan vaig aprendre el parenostre en la meva llengua, ja no el vaig resar en cap altra. Si Déu és el meu pare, vaig pensar, m'ha d'entendre en la meva llengua, i no a través d'una d'imposada.

Això que no ens faci por Wert ni companyia. Nosaltres al que és nostre. De llengües, com de pàtries, només en tenim una. I si en dominen alguna altra, excel·lent, com més millor. Les llengües no en tenen la culpa de les barrabassades d'alguns dels seus parlants. 

(Foto: El meu germà i jo, a les escoles de Gandesa)

De vegades

De vegades espero, i no sé bé el que espero.
El temps és gris avui. No hi ha orenetes
per la volta de cel. No hi ha somriures
que recullin els meus. No hi ha paraules,
no toquen les campanes per la festa.
De vegades em pesen els silencis
que vibren amagats dins del silenci.
Aquest silenci opac en què m'escudo.
De vegades voldria ser silenci
per recaptar el misteri que s'oculta
dins les capes obscures del Misteri.

La Tere de la farmàcia

Va ser com retrocedir en el túnel del temps. Dimarts passat vaig anar a visitar la Tere Marín Valls, la Tere de la farmàcia, una amiga de la meva llunyana infantesa a la qual no havia tornat a veure en tots aquests anys.

El que em va sorprendre més va ser el seu entusiasme per tot allò que feia referència a Gandesa -indrets, costums i gent-, on ella va passar els anys de la postguerra -sa mare vivia a Saragossa amb les altres dues filles, el seu pare havia mort a la Batalla de Belchite-. I la Tere es va criar amb la seva tia, la farmacèutica de la Plaça Major, i la seva àvia materna. Tot i haver tornat a Saragossa, on va estudiar i es va casar, i haver viscut molts anys fora de Catalunya, ella continuava sentint que les seves arrels eren gandesanes. La infantesa és -ben segur-, la nostra pàtria més genuïna!

Confrontar records, va ser un exercici al qual ens vam lliurar adelerades. I vam comprovar que els records poden ser molt selectius. Ella recordava coses -com ara que ens intercanviàvem el berenar-, que jo no recordava, i jo en recordava altres -com aquell cop que em va donar una puntada de peu al sec de la cama i va córrer a refugiar-se a la farmàcia per evitar represàlies-, que ella no recordava en absolut. O el seu cine Nick, que jo adorava -i envejava-, i la Tere ha oblidat. El que sí que recordàvem eren les nines de paper que retallàvem al banc-escó de casa seva, aquelles llargues tardes d'hivern.

Saps que enyoro? -em, va confessar-. Les sardines (arengades), que ens menjàvem a la clotxa, i els ganyims!

Vam quedar que, si en trobava, n'hi portaria en una pròxima visita. Ella, que també és vídua i està una mica delicada, s'allotja en una residència, un compartiment on ha traslladat mobles, quadres, llibres i objectes que configuren la seva vida. Vam comprovar que havíem tingut vides paral·leles: ella també havia estudiat i fet oposicions un cop casada i afillada, i havia treballat a l'administració. I tenia també quatre fills com jo. I deu néts!

-En això em guanyes per golejada! -vaig haver de reconèixer-. Jo només en tinc tres!

Quan la vaig abraçar, era com si el temps s'hagués fos. Tornàvem a ser dues xiquetes de set o vuit anys, amb totes les il·lusions intactes!

Llegint

Vet ací una lectura que m'ha deixat una mica desconcertada. Havia comprat aquesta novel·la de Genís Sinca, guanyadora del Premi Josep Pla 2013, perquè retratava una família de Tortosa (que emparentava amb una de Manresa), i, a mi, tot el que fa referència als nostre territori -o a autors de les Terres de l'Ebre-, m'interessa molt. La contraportada del llibre la presenta com una sàtira hilarant, però a mi -deu de ser que el meu sentit de l'humor no s'ajusta a segons quins paràmetres-, no m'ha fet riure gens. Tota la comicitat amb què Sinca vol revestir la història, queda relegada a la caracterització dels personatges, que ens són mostrats d'una manera reiterada, absurda, contradictòria i gens versemblant. La trama en si és més aviat tràgica, sobretot el final, quan el protagonista, el doctor Bou de Tortosa, s'adona que ha estat manipulat i abduït, fagocitat, pel seu gendre manresà.

No puc dir que aquesta novel·la -d'altra banda prou ben escrita-, m'hagi agradat. En tot cas, no m'hi he avorrit, que ja és prou!