Apunts d'estiu a l'Escala. 21 d'agost

El temps d’aquest agost ha continuat tan estrany i desconcertant com el juliol, un temps que, per dir-ho d’alguna manera, primavereja, o tardoreja. Aquesta matinada m’he despertat i se sentia el soroll sincopat de la pluja a la terrassa. Quan he anat a buscar el diari havia parat de ploure però continuava molt gris i tapat. Per tot, grans bassals d’aigua. La platja solitària, el passeig mullat, la poca gent que hi passava semblava anar d’esma. A la TV3 diuen que estarem així fins al cap de setmana. En canvi, als països nòrdics, hi fa calor, a Oslo havien tingut uns quants dies amb la temperatura a 30 graus. El món a l’inrevés!

A la premsa continuen parlant del cas Pujol. Ha estat com una bomba fètida que ho ha empudegat tot. Els enemics de Catalunya, i els anti-pujolistes, es freguen les mans. Fer llenya de l’arbre caigut és un esport nacional. Quin país més caïnita!

El món va cada cop pitjor. Els de l’auto-nomenat Estat Islàmic, a l’Irak, es dediquen a degollar periodistes i gravar-ho en vídeo, que han penjat a Internet. Fa feredat. El més preocupant és que les seves files es nodreixen de joves nascuts i criats a occident, fills de famílies emigrants mahometanes, que han assimilat la seva mentalitat fanàtica. Quan tornin a Londres, o a París, com actuaran? Fa basarda de pensar-hi! Quin monstre tan bèstia que van desvetllar Bush i companyia –amb el vist i plau de l’impresentable Aznar- quan van decretar l’atac a Bagdad amb el pretext de les armes de destrucció massiva! Presentaran algun cop les seves disculpes al món? Ho dubto molt.

Temps enrere vaig fer una ullada a Els cent insults imprescindibles, del Pau Vidal, que havia portat el Marc. A cada capítol presentava exemples tret de diferents llibres. Del que no em vaig adonar, i ara m’ho ha fet veure el meu fill, és que un dels exemples estava tret de Collita de foc, concretament el de pocavergonya. Em va fer molta gràcia trobar-hi la referència.

Estic acabant de llegit Les set aromes del món, de l’Alfred Bosc. M’agrada força. La Marina ha portat –entre altres- L’última fugida de la Tracy Chevalier, l’autora de La noia de la perla, que ja he començat. Fa de molt bon llegir. Mentre tingui lectures, rai!

Verema

Els dies s'escarrassen

a encalçar-se amb noves

prometences, i velles

certituds, inapel·lables.

Fred o calor,

vent o pluja acalada.

Hivern, estiu,

primavera exaltada,

i els daurats resplendors

de la tardor

trucant la porta.

Temps de verema

irradiant plenitud

del vi amb què brindarem

la, conquerida,

llibertat, que tants pobles

agermana.

Promesa d'un demà

que ja és ben nostre.

Apunts Escala 14 agost

Sobre paper, he llegit Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon, un autor francès. Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa 2011. Va sobre la resistència irlandesa al domini britànic i de l’Ira i les vagues de fam dels seus detinguts que es negaven a vestir-se amb l’uniforme de presos comuns –recordava aquest fet, i la mort del primer vaguista, que em va impressionar molt-. Està ben escrit però resulta una mica reiteratiu. No m’ha entusiasmat.

Els temps ha anat aguantant tot i que pronostiquen pluges per demà. He pogut anar uns quants dies a la platja i nedar una mica. L’aigua estupenda.

I he escrit força. Quan agafo un argument, tant per llegir com per escriure, la trama se m’endú. Xalo molt escrivint. Encara que només sigui per a una sola lectora, o sigui jo mateixa.

Al jardí, l’altre dia, mentre parlava per telèfon, vaig veure un cotxa fumada. O potser era un bitxac, en tot cas tenia el capet negre. Va ser una visió fugaç, d’uns quants segons de durada. Que poc dura l’alegria a la casa del pobre!

Una de les coses que més m’agraden de l’Escala, és anar de matí a buscar el diari. En dies com avui, amb el cel, decorat per núvols de matisos blancs i grisos, i formes diferents, obrint-se cada cop més per al banda del nord a impuls d’un tramuntana alegre, es podrien comptar les cases de la riba de Roses d’una en una, tan net i diàfan és l’ambient. El mar, grisós com el cel, amb onades que deixen una orla blanca d’escuma a la riba de l’areny. Al passeig de Riells –tan atapeït els vespres de turistes i forasters movent-se dificultosament entre botigues, paradetes, bars i restaurants-, i l’ordre pausat d’aquesta hora del matí, la diferència hi és abismal. Hi circulen alguns, pocs, ciclistes i gent que corre. La platja, polida i gairebé buida, sembla desentumir-se. Els encarregats municipals netejaven el passeig a cop de mànega d’aigua a pressió, que els ciclistes i corredors –i jo mateixa-, miràvem d’esquivar. Tot és net, a punt d’estrenar. Caminar-hi és un gust.

En arribar a casa, el cel ja era gairebé seré, només hi quedaven uns núvols divagants, de fer bonic. El temps, però, no acaba de concretar-se. Tenim un estiu atípic. La llàstima és que segurament farà calor i no plourà gens al setembre, quan ja no podré regar el jardí. Ara, la buguenvíl·lea ja és una mica agostada, però l’altea està magnífica, i també la gerdèria petita. La grossa, que anava fent la viu-viu, també sembla revifar-se. Les plantes, com les persones, necessiten afecte i que estiguis per elles.

Parlant de les paradetes del passeig, cada tarda se’n posen tres de bosses de senyora, gairebé iguals, i molt aprop les unes de les altres, com si es fessin companyia. Les regenten africans, alguns ja amb la parella i nens, que circulen a lloure. Algunes dones africanes fan trenetes a les turistes. No sé si es poden guanyar gaire la vida. A mi em fan patir, tot i que tant elles com els nens se’ls veu nets i llustrosos. I més quan penso que –ara mateix- continuen arribant-ne tants com poden passar l’estret, jugant-s’hi la vida, o saltar al tanca de Ceuta i Melilla. Busquen el paradís europeu, i se’l troben tancat i barrat. En cas d’esmunyir-s’hi, els espera un vida dura, de sobreviure en comptes de viure. Si no s’arregla la situació als seus països no veig com es pugui aturar aquest flux migratori, tan problemàtic.

Pamuk

Orham Pamuk

La vida nova

D'aquest autor turc, guanyador del Premi Nobel de Literatura el 2006, n'havia llegit Istambul, confegida a base de records i de fotografies pròpies, en blanc i negre, en què fa un recorregut per la seva fascinant ciutat i n'assenyala la decadència, inexorable, cosa que el preocupa i l'entristeix. En aquesta altra obra, no sé si qualificar-la de novel·la, també parteix del fet de contemplar la seva terra, ara tota Turquia, a través d'un viatge a la recerca d'una mena d'Àngel, una utopia que l'impeleix a desplaçar-se en autobusos decrèpits, d'una banda a l'altra del país, en companyia de la noia de qui està enamorat, però no correspost. Tots dos han llegit un llibre que els ha canviat la vida. El viatge els mena a ser conscients del canvi del seu món, un món antic, per un de modern, on les pel·lícules, les modes, les begudes i els objectes tradicionals van sent substituïts per altres arribats d'occident, més sofisticats i cridaners.

L'autor, demostra en aquest llibre que no sols és deutor de la literatura d'orígen àrab o turc, sinó també de l'occidental. I escriu molt bé, realment. Encara que la història que narra, per estranya, no t'acaba d'enganxar.

La utopia s'acaba amb la trobada de l'Àngel, que no pot ser altre que el que anuncia la mort. Moment únic, i resplendent, de claredat!

La traducció al català, molt acurada, és de Víctor Compta.

Apunts d'estiu. 5 agost

Aquest matí s’ha representat l’operari de l’antena de la TV, sense previ avís, sort que jo era a casa! El problema ha estar pujar a la teulada per canviar-ne una peça. La broma m’ha costat 127 euros! Què hi farem! Ara podrem veure El Faro, que el Marc tradueix infatigablement.

Ell havia anat a buscar la bombona del butà, que ha costat 18,80, vint cèntims menys que l’any passat! Uau!

He acabat el Follet i he començar un Dickens. De la segona guerra mundial, al Londres victorià. Amors reeixits o frustrats, interessos, problemes humans. Vida i mort. La humanitat i les seves misèria i les seves grandeses sempre s’imita a si mateixa.

Dimarts, 12 d’agost

Tinc abandonat aquest dietari. Dies intensos! Va pujar també la Glòria, així que estàvem a tope. Un dels dies vam anar a dinar a l’Escalenc, invitant el Marc, un dels seus arrossos negres sublims, amb la bona companyia del Joan, la Pepa, els seus fills i la Josefina, la mare de la Marina.

La família del Marc va anar-se’n –són a Menorca-, i ha vingut el Carles amb la Marta i el Joan. A l‘entremig, vaig fer neteja a fons, i tres rentadores, per posar la casa punt. Com si fos un hotel! Mentre hi hagi salut per fer-ho!

El dijous que era sola, van anar a dinar a Camallera –un menú de nou euros, cafè inclòs-, amb el Ramon, la Rosa Maria, i el Pere Pau i la Maria Dolors que ja havien tornat de les seves vacances pirinenques. El Pere estava molt obsedit amb l’assumpte Pujol.

-Li ha fet mal al procés!

La Rosa Maria va recordar els molts problemes de corrupció de polítics com l’alemany Colh, els reis belgues, polítics italians o diversos presidents de França.

-I ningú no ha dit que no mereixen ser independents! –vaig fer notar jo.

I és que aquí, tot ens ho agafem per la part que crema. De fet, Pujol, al carro independentista, hi ha pujat –de boquilla-, a ultimíssima hora!

-És el poble, qui empeny. Nosaltres a la nostra! –vaig reblar.

Abans de venir a l'Escala, em vaig baixar d'Internet uns llibres a l'e-book, alguns sense saber què eren. Entre ells, em va fer gràcia el títol, un que es diu Lladre d’ànimes, de l’autora islandesa Irsa Sigurdardótir. Però no he pogut passar de les primeres pàgines. Estava traduït al valencià –no hi constava en lloc per qui-, però era com si hagués estat fet per una màquina, o sigui traduït literalment del castellà, amb tot d’errors sintàctics, i/o lèxics. Per exemple, dir que un havia sortit de les casetes! (De las casillas, suposo que volia dir). O que s’havia tret el rellotge de la monyeca i –més endavant-, que se l’havia tornar a posar a la nina! Aquests dos últims exemples són els que m’han acabat els quartos! Fora!

Apunts d'estiu. 29 de juliol

Després de la pluja d’ahir, com era d’esperar, s’ha alçat la tramuntana. Cel, mar i muntanyes d’una nitidesa increïble, Roses i el Canigó a tocar. Mar esvalotat. Un altre dia que m’he quedat sense platja. Sort que ja no hi tinc el deliri d’abans. L’edat fa que ho relativitzis tot.

Els grans vols d'estornells que tant ens agradava contemplar dies enrere, han desaparegut de cop. Només se’n veuen algun exemplars escadussers. Són a Polònia, els que han emigrant?

A conseqüència, crec, de l'aiguat d’ahir, ens hem quedat sense senyals de TV. Avui hem anat a una botiga de l’Escala a veure què s’hi pot fer. Potser ho solucionem demà.

Estar sense tele, tot i que a l’estiu no fan gairebé res de bo, et deixa com si no sabessis què fer, a les nits. A migdia no hem pogut veure el capítol d’El faro, que fan per TV3 i està traduint el Marc. Ell ja va pel capítol 45 i ens avança esdeveniments de la trama. És un sèrie no gaire bona, feta per les televisions autonòmiques i ubicada a Galícia, però la mirem perquè ell l’està traduint. De tant en tant em demana ajuda per traduir una expressió. El que és més difícil d’encaixar són les frases fetes i els refranys, que cada terra fa la seva guerra, i no hi ha traducció literal. Un problema afegit és que també fa d’ajustador, i cal que la llargada de la frase sigui exactament la mateixa. No deixa de ser una feina entretinguda!

Ara s’ha parat el vent. Veurem quin dia fa demà.

1 d’agost

S’ha llevar núvol, però ara ja es comença a aclarir. Fa molta xafogor.

Ahir tarda vaig quedar amb el Ramon i la Rosa Ma. a la Plaça de l’Univers, a mig camí de la meva caminada habitual, que vaig continuar amb ells fins al final del passeig que acaba a la punta. Ens assegurem en un banc i vam xerrar mentre contemplàvem el mar. Conversa distesa. Surt, és inevitable, el tema Pujol, però no ells ni jo som dels de fer-hi sang, que prou que en fa la premsa espanyolista.

A propòsit de premsa, comentem un article, que ens va arribar per Internet, on s’expliquen els tripijocs del govern espanyol per influir, negativament és clar, en el “procés”, a “La Vanguardia”, no sé si amb amenaces, però sí amb suborns. Ja se sap que Roma no pagava als traïdors però sí el govern de Madrid. Aquests diari, que sempre ha estat a favor del vent que més escalfa, anava fent la viu viu respecte al dit procés, però ara està traient periodistes suspectes i n’està posant altres d’unionistes o que no siguin ni carn ni peix, com el nou director Marius Carol. També trontolla en Basté, que és número 1 en ràdio a la RAC 1, el seu buc insígnia. I volen carregar-se la Rahola, tertuliana assídua del canal 8. El Cuní, que és gat vell, neda i guarda la roba. Però altres, com el Barbeta, l’han aviat a Washington. Mama, por!

Em va agradar les respostes de Mas en la roda de premsa del dimecres, posterior a la trobada amb Rajoy, que vaig escoltar completa per la ràdio –Rajoy ni es va dignar comparèixer, i aquí, ho va fer per ell, la inefable Camacho, que no es va moure de Barcelona!-. Quan li demanaven reiteradament sobre el cas Pujol, en Mas va dir que era clar que els catalans estàvem tristos decebuts, com devien sentir-s’hi els espanyols pel cas Gúrtel i els andalusos per les ERO. Que que el procés continuarà, perquè no és el mandat de cap polític sinó del poble català. També va explicar que li havia posat sobre la taula 23 qüestions relacionades amb els problemes administratius de Catalunya, molts d’ells projectes encallats o destorbats per culpa o omissió de Madrid.

Diada 2014

Diada 2014

Em vaig apuntar al tram 1, que era on estaven els gandesans. Avui, a les tres en punt, equipada amb la camiseta groga per fer el mural de la senyera, surto de casa i vaig a agafar el metro a Meridiana. Per carrer es veuen grups de gent amb les camisetes vermelles i grogues. El metro ja va ple i m'he de quedar dreta. Al meu costat un grup de gent que xerra mig en castellà i mig en català, tots equipats de manifestants. Abans, quan era jove, trobo que el metro no es movia tant! -nota una senyora d'uns quaranta anys que va dreta el meu costat-. Abans érem més joves i també ens movíem- li respon un dels homes. La senyora m'adverteix que tot el seu grup baixa aviat i em podré seure. Cosa que agraeixo, perquè vaig fins a Plaça d'Espanya per fer el transbord a la Línia Verda. Li demano d'on són, i em diu que de Santa Coloma de Gramenet. Li explico que vaig estar de professora a can Peuxauet. Ella em diu que alguns dels grup son professors, i em deman si conec al Juanjo Gallardo, que va amb ells a l'altra banda del vagó.

-El Juanjo va amb vosaltres? Uau! -crido i faig el signe de la victòria-. Si ell hi és, això ho tenim guanyat! -Ells riuen.

El Juanjo era profe d'història, i jo el tenia per un espanyolista convençut, això sí, d'esquerres. Un dia m'havia dit que el català era la llengua de la burgesia, i ens les havíem tingut. Un altre dia em va demanar, molt preocupat: Els catalans no són independentistes, oi? Li vaig respondre que no ho sabia perquè no els ho havia demanat. En tot cas, jo sí que ho era. Es va quedar força amoïnat. I el teu fill -vaig fer broma-, també ho serà. La independència de Sud-Amèrica va venir de la mà dels criolls més que no pas dels nadius.

Doneu-li una gran abraçada de part de la Carme Meix, els he dit. Aquesta ha estat la primera alegria del dia.

En sortir de l'estació de Maria Cristina, hi ha una gentada impressionant. Trobar els gandesans era buscar una agulla en un paller, i aviat hi he desistit. De totes maneres, estava envoltada de gent de pobles del sud de Catalunya i els seus accents m'han acompanyat tota la llarga i emocionant estona.

Tornada amb el metro. Tres noies amb pantalons molt curts, les cares pintades amb les quatre barres -una duia l'estelada a la cara i al mòbil-. Entre elles parlaven castellà. Això nostre és imparable!