Apunts Escala 14 agost

Sobre paper, he llegit Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon, un autor francès. Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa 2011. Va sobre la resistència irlandesa al domini britànic i de l’Ira i les vagues de fam dels seus detinguts que es negaven a vestir-se amb l’uniforme de presos comuns –recordava aquest fet, i la mort del primer vaguista, que em va impressionar molt-. Està ben escrit però resulta una mica reiteratiu. No m’ha entusiasmat.

Els temps ha anat aguantant tot i que pronostiquen pluges per demà. He pogut anar uns quants dies a la platja i nedar una mica. L’aigua estupenda.

I he escrit força. Quan agafo un argument, tant per llegir com per escriure, la trama se m’endú. Xalo molt escrivint. Encara que només sigui per a una sola lectora, o sigui jo mateixa.

Al jardí, l’altre dia, mentre parlava per telèfon, vaig veure un cotxa fumada. O potser era un bitxac, en tot cas tenia el capet negre. Va ser una visió fugaç, d’uns quants segons de durada. Que poc dura l’alegria a la casa del pobre!

Una de les coses que més m’agraden de l’Escala, és anar de matí a buscar el diari. En dies com avui, amb el cel, decorat per núvols de matisos blancs i grisos, i formes diferents, obrint-se cada cop més per al banda del nord a impuls d’un tramuntana alegre, es podrien comptar les cases de la riba de Roses d’una en una, tan net i diàfan és l’ambient. El mar, grisós com el cel, amb onades que deixen una orla blanca d’escuma a la riba de l’areny. Al passeig de Riells –tan atapeït els vespres de turistes i forasters movent-se dificultosament entre botigues, paradetes, bars i restaurants-, i l’ordre pausat d’aquesta hora del matí, la diferència hi és abismal. Hi circulen alguns, pocs, ciclistes i gent que corre. La platja, polida i gairebé buida, sembla desentumir-se. Els encarregats municipals netejaven el passeig a cop de mànega d’aigua a pressió, que els ciclistes i corredors –i jo mateixa-, miràvem d’esquivar. Tot és net, a punt d’estrenar. Caminar-hi és un gust.

En arribar a casa, el cel ja era gairebé seré, només hi quedaven uns núvols divagants, de fer bonic. El temps, però, no acaba de concretar-se. Tenim un estiu atípic. La llàstima és que segurament farà calor i no plourà gens al setembre, quan ja no podré regar el jardí. Ara, la buguenvíl·lea ja és una mica agostada, però l’altea està magnífica, i també la gerdèria petita. La grossa, que anava fent la viu-viu, també sembla revifar-se. Les plantes, com les persones, necessiten afecte i que estiguis per elles.

Parlant de les paradetes del passeig, cada tarda se’n posen tres de bosses de senyora, gairebé iguals, i molt aprop les unes de les altres, com si es fessin companyia. Les regenten africans, alguns ja amb la parella i nens, que circulen a lloure. Algunes dones africanes fan trenetes a les turistes. No sé si es poden guanyar gaire la vida. A mi em fan patir, tot i que tant elles com els nens se’ls veu nets i llustrosos. I més quan penso que –ara mateix- continuen arribant-ne tants com poden passar l’estret, jugant-s’hi la vida, o saltar al tanca de Ceuta i Melilla. Busquen el paradís europeu, i se’l troben tancat i barrat. En cas d’esmunyir-s’hi, els espera un vida dura, de sobreviure en comptes de viure. Si no s’arregla la situació als seus països no veig com es pugui aturar aquest flux migratori, tan problemàtic.