-->
El Joan i el Carles, als aiguamolls.
Aquest matí, als fils de la llum, he vist una parella de passerells.
Suposo que són els que ens visiten cada any.
Matí mig ennuvolat, a la tarda sembla que millori i anem a la
platja, però només arribar es tornar a tapar i fa un vent molest,
de garbinada, que fa esquitar les onades i aixeca la sorra. Molt poc
agradable. De seguida plego. I diu que fins la setmana que ve no farà
temps d’estiu. Llavors potser en farà un gra massa, com passa
sovint. El temps és boig, com els homes!
He llegit L’estiu que comença de la Sílvia Soler, una
novel·la per passar l’estona, amb un final massa obvi, però que
feia de bon llegir i me l’empassada amb dues glopades. I he
començat L’hivern del món, del Follet, a l’e-book. Va
del conflicte nazi i la segona guerra mundial. Un best-seller,
evidentment. Veurem què dona de si.
25 juliol.
Porto molts dies sense escriure en aquest dietari d’estiu. I és
que he estat molt distreta i ocupada. Una setmana amb la Marta i el
nen –el Carles els va portar un diumenge i els va venir a buscar el
següent-. Venien amb set de platja, però el temps no va acompanyar
gaire. Llàstima. En acabat, se n’anaven uns dies a Islàndia.
Veurem què n’expliquen.
Amb els tres vam anar als aiguamolls, que com engany ha plogut,
estaven prou bé d’aigua. De vegades, a l’estiu, fan pena. I
encara hi vam poder veure força bestioles.
En anar-se’n ells, vaig fer neteja general per esperar els Garcia,
l’Àngel i la Rosa, que venien a passar amb mi una setmana. Dies
intensos, però poca platja, perquè a ells no els diu res. Només
una tarda vam anar a la Mongó i em vaig banyar. El meu segon bany de
l’estiu i no n’hi ha hagut cap més! La que té mono de nadar
començo a ser jo. A Barna hi vaig dos o tres cops la setmana!
El dia 16, el meu sant, van arribar els Garcia i vam anar a dinar al
port, però el postre vam venir a fer-lo a casa. El dia abans, la
Maria i el Ricard, els meus veïns, que són pastissers de Montmeló,
em van dur un pastís deliciós, amb el meu nom a sobre. Són un
encant. I ahir mateix em van dur coca, molt bona, perquè arribaven
les nétes. Per compensar-los –no tinc res més- els regalaré un
exemplar d’Els cims invencibles, que m’he fet pujar de
Barna pel Marc.
Van arribar just ahir al vespre, tots tres –la Marina encara no té
vacances-. Però jo tenia un compromís i els vaig deixar vianda per
sopar i les claus amagades estratègicament. Havia d’anar amb el
Ramon i la Rosa Maria, a un concert-recital amb textos de Vinyoli
–som el seu any-. Anava a càrrec de Joan Massotkleiner, Toti Soler
i Gemma Humet, fet a l’Alfolí de la Sal, un edifici molt antic,
situat al centre del poble, que s’ha recuperat com a sala
d’exposicions i esdeveniments com el d’ahir. Tenien totes les
localitats venudes –per sort les havíem comprades amb antelació-.
Abans, vam anar a fer una pizza al Sotavento, i des d’allà vèiem
els llamps de la tempesta que s’acostava. Va ploure mentre érem a
l’Alfolí, però, en sortir, ja havia passat. L’espectacle ens va
agradar molt.
Això de la pluja fa dies que dura. Diumenge passat, el cel estava
molt amenaçador i vam afanyar-nos a anar a casa. Vam fer just, ja
que va descarregar un aiguat molt fort –que va durar tota la resta
de la tarda-. Els riells de la platja encara baixaven abans d’ahir,
dijous, al matí, i, com ahir va tornar a ploure tot el matí, encara
deuen de rajar. Aquesta vegada, la pluja em va agafar venint de
buscar el diari i comprar pa, i vaig arribar amb els peus xops. Duia
paraigua, però el vent me’l va girar un cop! Sort que no feia gens
de fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada