dijous, 4 de setembre del 2014

Apunts d'estiu. Escala, juny



Els estius, com les orenetes que els acompanyen, dibuixen espirals constants, vénen, se’n van, creixen, agonitzen. Moren. Qualsevol d’aquests pot ser el meu últim estiu a l’Escala. Me n’aniré sense recança, com pertoca: primer que tot la dignitat! M’horroritza ser compadida. M’agradaria que el meu fos un mutis de l’escenari, anodí, sense aplaudiments, com pertoca a un actor molt i molt secundari de la gran representació de la vida. Si vas a mirar, el de la majoria dels mortals.

La Clàudia i la Mireia faran tretze anys aquest novembre. I enguany han començat secundària, la famosa ESO. Estan en fase de convertir-se en papallones. Vull dir que no són prou grans ni tampoc unes nenes. I pateixen la crisi d’estar a mig camí entre larva –indolència, baralles infantils entre elles, exigències amb el seu pare, que les consent-, i papallones que volen soles, de moment a través del mòbil. –Una altra font de conflictes-.
-La Mireia –sento que es queixa sa germana-, està tot el dia empanada amb el mòbil i no vol jugar a res. (Conviure amb preadolescents et posa al dia de l’argot juvenil).

Miro el jardí amb ull crític. Un jardí necessita que s’hi estigui a sobre, i jo, des de Barcelona, no puc fer-ho, així que, cada any, quan arribo tinc un disgust. A poc a poc se m’han morts els rosers, i algun arbust i un arbret que vaig fer plantar fa pocs anys estant en fase preagònica. Em poso a regar, resignada. Sortosament la buguenvíl·lea i l’altea estant precioses. També fan goig les plantes que tinc als testos del darrere, semi-crasses, que ho aguanten tot. Els herbots, com és natural, campen per les seves. La terra, mare d’herbes i madrastra de plantes, que em va dir algú. M’hi hauré de posar de valent!

L’afany de platja és tan gran que, a la de Sant Martí d'Empúries veig gent que es banya tot i l’inhòspit del dia. Un dia que s’havia llevat amb boira –o núvols baixos, producte de la calor-, i plovisqueig.
-Boira pixanera! –dic als meus amics Rosa Maria i Ramon.
-Nosaltres en diem boira ploranera -assenyala ella.
-A ciutat sou més fins -asseguro. I riem.
Tots dos són de Barcelona de tota la vida. Que no tothom ho pot dir. La majoria som sobrevinguts. Gent d'allau que hi hem arribat des de tot arreu.

1 comentari:

  1. Començo pel final. Hem nascut a Barcelona, però els pares i tots els avantpassats del Ramon eren del Bages. La família del meu pare era del Camp de Tarragona, i els orígens dels avantpassats de la meva mare es reparteixen entre el Baix Llobregat i el poble de Sants quan encara no s'havia integrat a Barcelona. D'una manera o altra tots som sobrevinguts en aquesta gran ciutat.
    Molt bonica la metàfora de les papallones.
    Comparteixo el primer i el tercer paràgrafs, però potser són un pèl massa dramàtics. La qüestió és gaudir del temps que tenim i també del jardí, encara que no en puguem tenir prou cura. Diu que qui fa el que pot no està obligat a més.

    ResponElimina