Apunts d'estiu. Escala, juny

Els estius, com les orenetes que els acompanyen, dibuixen espirals constants, vénen, se’n van, creixen, agonitzen. Moren. Qualsevol d’aquests pot ser el meu últim estiu a l’Escala. Me n’aniré sense recança, com pertoca: primer que tot la dignitat! M’horroritza ser compadida. M’agradaria que el meu fos un mutis de l’escenari, anodí, sense aplaudiments, com pertoca a un actor molt i molt secundari de la gran representació de la vida. Si vas a mirar, el de la majoria dels mortals.

La Clàudia i la Mireia faran tretze anys aquest novembre. I enguany han començat secundària, la famosa ESO. Estan en fase de convertir-se en papallones. Vull dir que no són prou grans ni tampoc unes nenes. I pateixen la crisi d’estar a mig camí entre larva –indolència, baralles infantils entre elles, exigències amb el seu pare, que les consent-, i papallones que volen soles, de moment a través del mòbil. –Una altra font de conflictes-.

-La Mireia –sento que es queixa sa germana-, està tot el dia empanada amb el mòbil i no vol jugar a res. (Conviure amb preadolescents et posa al dia de l’argot juvenil).

Miro el jardí amb ull crític. Un jardí necessita que s’hi estigui a sobre, i jo, des de Barcelona, no puc fer-ho, així que, cada any, quan arribo tinc un disgust. A poc a poc se m’han morts els rosers, i algun arbust i un arbret que vaig fer plantar fa pocs anys estant en fase preagònica. Em poso a regar, resignada. Sortosament la buguenvíl·lea i l’altea estant precioses. També fan goig les plantes que tinc als testos del darrere, semi-crasses, que ho aguanten tot. Els herbots, com és natural, campen per les seves. La terra, mare d’herbes i madrastra de plantes, que em va dir algú. M’hi hauré de posar de valent!

L’afany de platja és tan gran que, a la de Sant Martí d'Empúries veig gent que es banya tot i l’inhòspit del dia. Un dia que s’havia llevat amb boira –o núvols baixos, producte de la calor-, i plovisqueig.

-Boira pixanera! –dic als meus amics Rosa Maria i Ramon.

-Nosaltres en diem boira ploranera -assenyala ella.

-A ciutat sou més fins -asseguro. I riem.

Tots dos són de Barcelona de tota la vida. Que no tothom ho pot dir. La majoria som sobrevinguts. Gent d'allau que hi hem arribat des de tot arreu.