Diada 2014
Em vaig apuntar al tram 1, que era on
estaven els gandesans. Avui, a les tres en punt, equipada amb la
camiseta groga per fer el mural de la senyera, surto de casa i vaig a
agafar el metro a Meridiana. Per carrer es veuen grups de gent amb
les camisetes vermelles i grogues. El metro ja va ple i m'he de
quedar dreta. Al meu costat un grup de gent que xerra mig en castellà
i mig en català, tots equipats de manifestants. Abans, quan era
jove, trobo que el metro no es movia tant! -nota una senyora d'uns
quaranta anys que va dreta el meu costat-. Abans érem més joves i
també ens movíem- li respon un dels homes. La senyora m'adverteix
que tot el seu grup baixa aviat i em podré seure. Cosa que agraeixo,
perquè vaig fins a Plaça d'Espanya per fer el transbord a la Línia
Verda. Li demano d'on són, i em diu que de Santa Coloma de Gramenet.
Li explico que vaig estar de professora a can Peuxauet. Ella em diu
que alguns dels grup son professors, i em deman si conec al Juanjo
Gallardo, que va amb ells a l'altra banda del vagó.
-El Juanjo va amb vosaltres? Uau!
-crido i faig el signe de la victòria-. Si ell hi és, això ho
tenim guanyat! -Ells riuen.
El Juanjo era profe d'història, i jo
el tenia per un espanyolista convençut, això sí, d'esquerres. Un
dia m'havia dit que el català era la llengua de la burgesia, i ens
les havíem tingut. Un altre dia em va demanar, molt preocupat: Els
catalans no són independentistes, oi? Li vaig respondre que no ho
sabia perquè no els ho havia demanat. En tot cas, jo sí que ho era.
Es va quedar força amoïnat. I el teu fill -vaig fer broma-, també
ho serà. La independència de Sud-Amèrica va venir de la mà dels
criolls més que no pas dels nadius.
Doneu-li una gran abraçada de part de
la Carme Meix, els he dit. Aquesta ha estat la primera alegria del
dia.
En sortir de l'estació de Maria
Cristina, hi ha una gentada impressionant. Trobar els gandesans era
buscar una agulla en un paller, i aviat hi he desistit. De totes
maneres, estava envoltada de gent de pobles del sud de Catalunya i
els seus accents m'han acompanyat tota la llarga i emocionant estona.
Tornada amb el metro. Tres noies amb
pantalons molt curts, les cares pintades amb les quatre barres -una
duia l'estelada a la cara i al mòbil-. Entre elles parlaven
castellà. Això nostre és imparable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada