Estimo la tardor, de vermells exultants,
de colors en fugida, cap al darrer matís,
de fullareda seca, coixí per al meu peu,
d'olors que descomponen els detritus del bosc.
Estimo els cels encesos dels vespres tardorals,
La nova esgarrifança del fred, sobre la pell,
l'aroma de castanyes, que sura dins del vent,
estimo la fragància del moniato al caliu.
I en migdies benèvols la tebiesa del sol.
Estimo que m'estimin. La carícia d'uns llavis,
la fonda calidesa d'una gran abraçada,
el rastre d'un perfum, l'aspriva olor de pluja,
llegir versos d'amor vessant malenconia.
Dir fluixet el teu nom.
I sentir que sóc viva!
(La foto és de la Glòria, feta des del terrat.)
De moment, aquest any, d'esgarrifances del fred ben poques...
ResponEliminaDoncs jo ja m'he refredat!
ResponElimina