-->
He estat llegint aquest llibre de la
Care Santos, premi Llull, de Planeta, amb una sensació de cosa ja
sabuda, repetida. Inclou tres narracions, que tenen com a línia de
continuïtat una xocolatera de porcellana. I la predilecció per
aquesta beguda -o menja- dels barcelonins de tres èpoques diferents.
A part de la xocolata, el tema de la primera narració, situada en
l'època actual, torna a ser l'adulteri. (Un tema que jo, en aquest
temps nostres tan lliures i desinhibits quant a relacions
sentimentals i de parella, creia superat!) I inclou tòpics, “Les
dones es tornen boges amb els homes guapos i atrevits però després
es queden amb els avorrits i normalets”. Un tòpic que la realitat
desmenteix, si no, tots els guapos i atrevits es quedarien solters, i
singles com es diu ara. Cosa que no sembla que passi.
En la segona narració, l'acció de la
qual transcorre a finals del XIX, la sensació de dejú-vu
s'accentua. Aquí fa una crònica de l'òpera -amb bomba del Liceu
inclosa-, i ens narra una història de senyores i minyones que no
t'acaba d'enganxar.
M'ha agradat més la tercera narració,
situada al XVII. I m'ha divertit perquè està escrita amb un to
irònic, amb francesos, anglesos, castellans i catalans intrigant i
conspirant en una Barcelona glaçada d'un mes de gener amb l'excusa
d'una màquina de fabricar xocolata. Una mica a l'estil Dumas.
El que sí ha fet la Care Santos és
assessorar-se bé sobre els processos de fabricació d'aquest
deliciós producte -jo en sóc addicta-, i els gustos canviants a què
ha estat sotmesa al llarg dels temps. Afegim a això que aquesta
autora escriu amb gust i correcció. Les seves narracions fan de prou
bon llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada