Fronteres

Vicenç Pagès Jordà

D'aquest autor, havia llegit La Felicitat no és completa i Els jugadors de whist. Ara he llegit aquesta última, Dies de frontera, premi Sant Jordi 2013. Totes tres ambientades a la seva Figueres natal, i que també -com les anteriors-, ens mostra la voluntat de fer un retrat del seu temps i de la seva generació: la que va néixer els anys seixanta. Un generació que es mou entre la frontera de la joventut, que ja se'ls ha escapat, i la maduresa, sempre difícil d'acceptar. Una generació que ja no ha viscut les traves morals, monetàries o de manca de llibertat que va patir la meva, però que tampoc no acaba d'adaptar-se a un món on sembla que res és perdurable. Un món líquid on els protagonistes es mouen una mica com peixos a la deriva que s'estan quedant sense aigua. On les decisions importants, com tenir fills, s'aplaça fins que ella n'hagi fet quaranta. On tot és provisional.

En aquesta novel·la, com l'última de Rojals, el motiu principal és l'adulteri. En aquest cas masculí. Una relliscada que trencarà el fràgil equilibri en què estava instal·lada la parella protagonista. Ell un profe d'institut -interí-, una situació també provisional. (Em fa gràcia quan parla dels alumnes i dels problemes a l'aula, que només algú que ho hagi viscut pot retratar tan bé, situant-se entre la ironia i la resignació!) I ella una dona sense gaires complicacions.

I mentre ens explica els desenvolupament de la història, una història aquesta sense gaire èpica ni esgarips, sinó situada a nivell molt humà, l'autor ens fa un inventari de les aficions, costums, llocs comuns, música, lectures, gustos, idees etc., predominants de la seva generació.

Després de la narració, una mica caòtica -s'ho portava la trama-, de Marta Rojals a L'altra, aquesta de Pagès, tan ben estructurada, tan diàfana, ha estat un bon descans.