Bufons

Publicacions satíriques.

Després dels fets atroços contra la gent dels “Charlie Hebdo”, he reflexionat sobre les conseqüències de la intolerància. Que són la difusió i propaganda d'allò que es pretén silenciar. Ha passat amb les caricatures de Mahoma, publicades primer en una revista danesa, que haurien passat desapercebudes per la majoria de la gent, i que les amenaces en contra van divulgar arreu del món. Ara ha tornat a passar amb “Charlie Hebdo”. Aquesta revista arrossegava greus problemes econòmics i segurament hauria acabat desapareixent, com tantes altres. En canvi, ara, les caricatures sobre els musulmans, com sobre els cristians, els jueus, i altres temes polítics, els ha vist tothom a través dels mitjans escrits i sobretot de les xarxes socials. Una cosa similar va passar a “El Jueves” i les caricatures de la parella principesca en actitud impúdica o la dels traspàs de la corona del rei al seu fill, mosques incloses, que van ser censurades i retirades, però que tothom hem vist a través d'Internet.

Què vull dir amb això? Que el millor que es pot fer, si no t'agraden, és ignorar-les. A cap fidel de debò el faran trontollar de les seves creences. I la grandíssima majoria ni se n'assabentarà.

A “El codi de Vinci” la censura catòlica li fa fer una propaganda immerescuda. Sí, que molta gent, que no creu en els dogmes catòlics, va creure's aquella faula sobre la possible descendència de Jesús. Però ara, passat l'impacte, què en queda? No res.

El sant pare Francesc ha dit que no es pot fer burla de la fe dels creients, però hi ha creients que tenen la pell molt prima. Fins i tot als emperadors romans, quan celebraven una victòria, els acompanyava a la carrossa un bufó per fer-los burla per tal que no s'infatuessin massa.

Els bufons ens fan més falta que els llepes per fer-nos càrrec de les nostres imperfeccions.