El noi del costat del padrí

Jesús M. Tibau: Els noi del costat del padrí

Si li hagués de posar un adjectiu a aquesta recull de contes del Tibau seria tendresa. Tendresa i quotidianitat definirien els personatges del nostre autor, tot i que de vegades, la fantasia, supleix o modifica la realitat, com passa al conte Disfresses, on els personatges només senten l'atracció sexual quan, obviant el món real, entren en un món de fantasia, que els exalta. Tots els protagonistes dels seus contes tenen noms corrents i els situa en espais concrets, normalment del que en podríem dir ampliant molt el terme, les Terres de l'Ebre -que inclourien també la Franja i el Montsant-. Explicava el Jesús M. Tibau, a la presentació que en va fer a Barcelona, que els contes li vénen de tenir sempre l'antena parada. Atent als petits detalls, alguns ben nimis, que ell eleva a la categoria de primordials.

La llengua, en Jesús M. Tibau llisca d'una manera tan planera i suau que diries que no li costa gens d'escriure, obviant que aquesta aparent senzillesa és molt difícil d'aconseguir. Hi contribueix el fet, quan el coneixes, que mentre llegeixes, sembla que sentis la seva veu. I és com si l'autor t'acompanyés en aquest viatge que et proposa pels seus mons literaris. Que de seguida fas teus.

Acaba el recull amb alguns nano contes, contes brevíssims, però de gran profunditat. En cito un que he trobat molt suggerent: L´ÚLTIM DESIG. Diu així:

“Construïda la maqueta de la casa dels seus somnis, li demana al geni l'últim desig. Encongir-se.”

Jo li demano. No te n'encongeixis, Jesús! Pel bé de la literatura.