Al seu últim
llibre publicat, en Vicenç Villatoro ens parla del seu avi, Vicente
Villatoro, de Castro del Rio, Còrdova, que als 60 anys va emigrar a
Terrassa, amb la dona i un fill. El Vicente Villatoro va ser
condemnat a mort pel règim franquista pel fet d'haver pertangut al
Comitè revolucionari que va substituir les autoritats del seu
municipi al principi de la guerra civil. Pena que li va ser commutada
per llargs anys de presó. En tornar al seu poble, va adonar-se que
allà ja no hi havia res que l'hi lligués. Ni cap pervindre per al
seu fill, un jove de vint i pocs anys. Durant la guerra i la
postguerra, Castro del Rio va viure circumstàncies molt dures, amb
morts i represàlies d'un bàndol i de l'altre, (us sona, oi?). Així
que, com molt altres andalusos, va marxar cap a Catalunya.
L'argument del
llibre, doncs, prometia molt. Però el Vicenç Villatoro, a més
d'explicar els fets -i un munt d'altres fets col·laterals-, es
dedica a fer disquisicions per justificar el seu avi i per fer una
mena d'auto-catarsi personal que, a mi, se'm va fer francament
reiterativa i avorrida.
Una cosa em va
agradar. El seu pare es va casar amb una catalana i va acabar parlant
amb els seus fills en aquesta llengua. També altres parents vinguts
de Castro i establerts a casa nostra van viure aquest mateix procés.
Ara, com molts altres immigrants, se senten plenament catalans i
s'involucren en la marxa del “procés”. Benvinguts siguin tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada