Diada 2014

Diada 2014

Em vaig apuntar al tram 1, que era on estaven els gandesans. Avui, a les tres en punt, equipada amb la camiseta groga per fer el mural de la senyera, surto de casa i vaig a agafar el metro a Meridiana. Per carrer es veuen grups de gent amb les camisetes vermelles i grogues. El metro ja va ple i m'he de quedar dreta. Al meu costat un grup de gent que xerra mig en castellà i mig en català, tots equipats de manifestants. Abans, quan era jove, trobo que el metro no es movia tant! -nota una senyora d'uns quaranta anys que va dreta el meu costat-. Abans érem més joves i també ens movíem- li respon un dels homes. La senyora m'adverteix que tot el seu grup baixa aviat i em podré seure. Cosa que agraeixo, perquè vaig fins a Plaça d'Espanya per fer el transbord a la Línia Verda. Li demano d'on són, i em diu que de Santa Coloma de Gramenet. Li explico que vaig estar de professora a can Peuxauet. Ella em diu que alguns dels grup son professors, i em deman si conec al Juanjo Gallardo, que va amb ells a l'altra banda del vagó.

-El Juanjo va amb vosaltres? Uau! -crido i faig el signe de la victòria-. Si ell hi és, això ho tenim guanyat! -Ells riuen.

El Juanjo era profe d'història, i jo el tenia per un espanyolista convençut, això sí, d'esquerres. Un dia m'havia dit que el català era la llengua de la burgesia, i ens les havíem tingut. Un altre dia em va demanar, molt preocupat: Els catalans no són independentistes, oi? Li vaig respondre que no ho sabia perquè no els ho havia demanat. En tot cas, jo sí que ho era. Es va quedar força amoïnat. I el teu fill -vaig fer broma-, també ho serà. La independència de Sud-Amèrica va venir de la mà dels criolls més que no pas dels nadius.

Doneu-li una gran abraçada de part de la Carme Meix, els he dit. Aquesta ha estat la primera alegria del dia.

En sortir de l'estació de Maria Cristina, hi ha una gentada impressionant. Trobar els gandesans era buscar una agulla en un paller, i aviat hi he desistit. De totes maneres, estava envoltada de gent de pobles del sud de Catalunya i els seus accents m'han acompanyat tota la llarga i emocionant estona.

Tornada amb el metro. Tres noies amb pantalons molt curts, les cares pintades amb les quatre barres -una duia l'estelada a la cara i al mòbil-. Entre elles parlaven castellà. Això nostre és imparable!

Escalfant motors per la gran V

-->

Amb la Rosa Maria, que és l'autora de les fotos, anem a la Fira del Llibre situada davant de la catedral de Barcelona. Visitem els diferents estants, i fem cap a un dels diferents escenaris. Hi estant fent un recital poesia de diferents autors catalans. Un dels invitats, el Manuel Oller, de Tortosa, recita un fragment de “L'ombra rogenca de la lloba”, de Gerard Vergés, amb el seu accent, inconfusible, del sud. En acabat, vaig a saludar-lo. Xerrar amb ell sempre és un plaer.

En un altre escenari, hi fan un acte en el qual es parla d'una iniciativa de la Xarxa de Biblioteques de nomenar, cadascuna, el seu autor de capçalera. En la primera ronda hi és el Jesús Tibau, que era qui m'hi havia convocat. Modera l'Eva Piquer. Els diferents autors -entre ells Carbó-, parlen de la seva primera experiència amb les biblioteques, i de la seva vinculació actual, així com de la reeixida activitat dels Clubs de Lectura tan grats per a autors com per a lectors.

En acabat, comença una segona tanda amb autors força coneguts, també. Encara n'anuncien més, però, com que les preguntes i les experiències resulten reiterades, decidim anar-nos-en. A les vuit hi ha convocat l'acte institucional de l'ofrena floral al Fossar de les Moreres, i volem anar-hi a fer acte de presència. El lloc és tan petit, i hi ha tanta gent, que no podem passar de la façana de Santa Maria del Mar, però participem dels crits unànimes d'INDEPENDÈNCIA i cantem amb tots els assistents Els segadors. Ens fa companyia una colla de geganters amb una parella de gegants. Rere nostre, un home intenta explicar en anglès a uns turistes interessats el dignificat de l'acte. 

BONA DIADA A TOTHOM!

Apunts de l'Escala, 26 juliol

Apunts d'estiu. 26 de juliol

Anècdota de l’estada dels Garcia. A la Rosa li fan molta por els bitxos, però, després de tres anys de venir a l’Escala, havia perdut por als dos inofensius dragonets que se solen passejar pel sostre de la terrasseta a les nits, a la recerca i captura d’insectes atrets pel llum. I fins i tot es va animar a fer-los fotos. Tranquil·la, que no cauen mai, que jo li havia dit.

I en va caure un, just al seu cap! L’escena de l’atac d’histèria que li va agafar –que va durar dos minuts-, va ser indescriptible. En acabat ho explicava a tothom com una proesa: m’ha atacat un drac!

En marxar ells, xafarranxo de neteja, i a esperar els altres. Això és com una fonda! I que duri!

Estic amb la lectura molt avançada de L’hivern de la terra. I això que passa de les mil pàgines! Explica la guerra europea començant per la civil espanyola. I els seus personatges, de diferents nacionalitats, es troben al rovell de l’ou de tot! Darrerament a Pearl Harvour, quan l’atac japonès a la flota americana. Es distret de llegir, però jo recordo Grossman i el seu magnífic Vida i destí, i penso que aquí rau la diferència entre un best seller i la (boníssima) literatura.

També he escrit, i força. Quan agafo un argument, els personatges se m’enduen. I mentre camino –procuro fer-ho una hora i mitja cada dia-, o quan em desperto molt de matí, imagino escenes i les vaig polint fins que ho escric. El resultat mai no és tan bo com la imaginació. Ai!

28 de juliol

Avui ha tornat a ploure de valent. Portem un juliol ben remullat. Els del ram de l’hosteleria ja es comencen a queixar. El turisme en fuig de la pluja, al contrari dels caragols.

La bomba d’aquesta setmana ha estat la confessió de Jordi Pujol sobre un compte a l’estranger, heretat pel seu pare, el 1978, que no havia declarat. Ha estat un trist final per a la carrera política d’un home que ha representat tant per a Catalunya. Les notícies de la TV1 feien fàstic. Com s’hi han rabejat!

També fan fàstic les primeres declaracions del flamant primer secretari del PSOE, posant al mateix nivell la violència de gènere i la independència. Abans de governar, ja ha ensenyat la poteta!

Més que fàstic, tristesa, indignació, ràbia em produeix el conflicte entre Israel i Gaza, o entre els intransigents polítics israelians i el fanatisme de Hamàs. Amb la gent presa com a hostatge i pagant-ne les conseqüències la població civil. I, encara que ja no són notícia, les nenes raptades al Sudan per una facció islàmica, molt radical. O l’avió de passatgers abatut a Ucraïna per un míssil llançat, segons totes les evidències, pels rebels pro-russos ajudats per Putin. I algú va dir que la història s’havia acabat. No és cert, recomença un cop i un altre, però mai aprèn dels seus errors.

Apunts de l'Escala. 11 juliol

-->

                  El Joan i el Carles, als aiguamolls.

Aquest matí, als fils de la llum, he vist una parella de passerells. Suposo que són els que ens visiten cada any.

Matí mig ennuvolat, a la tarda sembla que millori i anem a la platja, però només arribar es tornar a tapar i fa un vent molest, de garbinada, que fa esquitar les onades i aixeca la sorra. Molt poc agradable. De seguida plego. I diu que fins la setmana que ve no farà temps d’estiu. Llavors potser en farà un gra massa, com passa sovint. El temps és boig, com els homes!

He llegit L’estiu que comença de la Sílvia Soler, una novel·la per passar l’estona, amb un final massa obvi, però que feia de bon llegir i me l’empassada amb dues glopades. I he començat L’hivern del món, del Follet, a l’e-book. Va del conflicte nazi i la segona guerra mundial. Un best-seller, evidentment. Veurem què dona de si.

25 juliol.

Porto molts dies sense escriure en aquest dietari d’estiu. I és que he estat molt distreta i ocupada. Una setmana amb la Marta i el nen –el Carles els va portar un diumenge i els va venir a buscar el següent-. Venien amb set de platja, però el temps no va acompanyar gaire. Llàstima. En acabat, se n’anaven uns dies a Islàndia. Veurem què n’expliquen.

Amb els tres vam anar als aiguamolls, que com engany ha plogut, estaven prou bé d’aigua. De vegades, a l’estiu, fan pena. I encara hi vam poder veure força bestioles.

En anar-se’n ells, vaig fer neteja general per esperar els Garcia, l’Àngel i la Rosa, que venien a passar amb mi una setmana. Dies intensos, però poca platja, perquè a ells no els diu res. Només una tarda vam anar a la Mongó i em vaig banyar. El meu segon bany de l’estiu i no n’hi ha hagut cap més! La que té mono de nadar començo a ser jo. A Barna hi vaig dos o tres cops la setmana!

El dia 16, el meu sant, van arribar els Garcia i vam anar a dinar al port, però el postre vam venir a fer-lo a casa. El dia abans, la Maria i el Ricard, els meus veïns, que són pastissers de Montmeló, em van dur un pastís deliciós, amb el meu nom a sobre. Són un encant. I ahir mateix em van dur coca, molt bona, perquè arribaven les nétes. Per compensar-los –no tinc res més- els regalaré un exemplar d’Els cims invencibles, que m’he fet pujar de Barna pel Marc.

Van arribar just ahir al vespre, tots tres –la Marina encara no té vacances-. Però jo tenia un compromís i els vaig deixar vianda per sopar i les claus amagades estratègicament. Havia d’anar amb el Ramon i la Rosa Maria, a un concert-recital amb textos de Vinyoli –som el seu any-. Anava a càrrec de Joan Massotkleiner, Toti Soler i Gemma Humet, fet a l’Alfolí de la Sal, un edifici molt antic, situat al centre del poble, que s’ha recuperat com a sala d’exposicions i esdeveniments com el d’ahir. Tenien totes les localitats venudes –per sort les havíem comprades amb antelació-. Abans, vam anar a fer una pizza al Sotavento, i des d’allà vèiem els llamps de la tempesta que s’acostava. Va ploure mentre érem a l’Alfolí, però, en sortir, ja havia passat. L’espectacle ens va agradar molt.

Això de la pluja fa dies que dura. Diumenge passat, el cel estava molt amenaçador i vam afanyar-nos a anar a casa. Vam fer just, ja que va descarregar un aiguat molt fort –que va durar tota la resta de la tarda-. Els riells de la platja encara baixaven abans d’ahir, dijous, al matí, i, com ahir va tornar a ploure tot el matí, encara deuen de rajar. Aquesta vegada, la pluja em va agafar venint de buscar el diari i comprar pa, i vaig arribar amb els peus xops. Duia paraigua, però el vent me’l va girar un cop! Sort que no feia gens de fred.

Apunts de l'Escala, primers de juliol

-->

A la tarda, torno a anar fins a la Punta caminant. No he pres la càmera, i de sobte, en una palmera, veig una parella de caderneres. S’hi estan força estona, mentre les contemplo. Quina llàstima, no poder-les fotografiar. És la llei de Murfy!

Dino amb els meus amics de l'Escala, en Pere i la Ma Dolors. Ha estat un dinar amb un colofó inesperat. Al final, un senyor que havia dinant en una altra taula –al Brindis hi ha una clientela molt familiar, tots es coneixen-, ha vingut a saludar els meus amics i els ha portat una publicació política.

-Aquesta porta el que no diuen els diaris.

A la portada enumerava les grans empreses catalanes que, segons ells, tenen diners a paradisos fiscals, entre elles La Caixa, el Banc de Sabadell, Grifols, Cements Molins i moltes altres.

Després ens parla que té una reunió amb gent de Podemos, que han tret uns quant vots a l’Empordà. (També els ha votat el meu fill Marc, que s’apunta a totes les revolucions).

-Això no m’agrada! –he dit-. Crec que ens debilita. Nosaltres no podem esperar res de les polítiques espanyoles.

-Podemos són els únics que han dit sí al dret de decidir! –m’ha replicat.

-Perquè no manen! També ho havia dit el PSOE, i ja ho veus.

A partir d’aquí ens hem embolicat en una discussió abrandada. A mi m‘agrada polemitzar, però ell em superava, en això no sé si mostrava un tarannà empordanès o que havia begut més del compte per dinar –al final, en saber d’on era, m’ha dit que li agradava molt el vi de Gandesa i m’ha cantat De Roquetes vinc...-. M’ha dit que era d’Esquerra Unida. I si jo no em fiava dels partits espanyols era perquè era xenòfoba. (Dubto que conegués el veritable sentit de la paraula xenòfob: odi a l’estranger). En fi que tot plegat ha oscil·lat entre el còmic i l’absurd.

M'he instal·lat a l'Escala fins a finals d’agost. Amb visites intermitents dels fill o amics. M’he dut llibres i sobretot l’e-book ben carregat. (Hi ha una novel·la del Follet de més de 1000 pàgines!)

A punt d’arribar-hi, i des de dalt del cotxe, veig volar una arpella majestuosa. I moltes orenetes. Bon presagi d’estiu.

A la tarda anem a la platja i faig el meu primer bany de l’estiu. L’aigua és encara molt freda, però ve de gust.

Apunts d'estiu. Escala, juny

Els estius, com les orenetes que els acompanyen, dibuixen espirals constants, vénen, se’n van, creixen, agonitzen. Moren. Qualsevol d’aquests pot ser el meu últim estiu a l’Escala. Me n’aniré sense recança, com pertoca: primer que tot la dignitat! M’horroritza ser compadida. M’agradaria que el meu fos un mutis de l’escenari, anodí, sense aplaudiments, com pertoca a un actor molt i molt secundari de la gran representació de la vida. Si vas a mirar, el de la majoria dels mortals.

La Clàudia i la Mireia faran tretze anys aquest novembre. I enguany han començat secundària, la famosa ESO. Estan en fase de convertir-se en papallones. Vull dir que no són prou grans ni tampoc unes nenes. I pateixen la crisi d’estar a mig camí entre larva –indolència, baralles infantils entre elles, exigències amb el seu pare, que les consent-, i papallones que volen soles, de moment a través del mòbil. –Una altra font de conflictes-.

-La Mireia –sento que es queixa sa germana-, està tot el dia empanada amb el mòbil i no vol jugar a res. (Conviure amb preadolescents et posa al dia de l’argot juvenil).

Miro el jardí amb ull crític. Un jardí necessita que s’hi estigui a sobre, i jo, des de Barcelona, no puc fer-ho, així que, cada any, quan arribo tinc un disgust. A poc a poc se m’han morts els rosers, i algun arbust i un arbret que vaig fer plantar fa pocs anys estant en fase preagònica. Em poso a regar, resignada. Sortosament la buguenvíl·lea i l’altea estant precioses. També fan goig les plantes que tinc als testos del darrere, semi-crasses, que ho aguanten tot. Els herbots, com és natural, campen per les seves. La terra, mare d’herbes i madrastra de plantes, que em va dir algú. M’hi hauré de posar de valent!

L’afany de platja és tan gran que, a la de Sant Martí d'Empúries veig gent que es banya tot i l’inhòspit del dia. Un dia que s’havia llevat amb boira –o núvols baixos, producte de la calor-, i plovisqueig.

-Boira pixanera! –dic als meus amics Rosa Maria i Ramon.

-Nosaltres en diem boira ploranera -assenyala ella.

-A ciutat sou més fins -asseguro. I riem.

Tots dos són de Barcelona de tota la vida. Que no tothom ho pot dir. La majoria som sobrevinguts. Gent d'allau que hi hem arribat des de tot arreu.

Pujol

El meu bon amic Pere, de l'Escala, m'ha demanat reiteradament que escrigui sobre el cas Pujol. En Pere és un dels molts catalans de bona fe que han quedat tocats -i espero que no enfonsats-, per aquest desgraciat afer. Se'm fa difícil resumir en un article el que sento. Però ho intentaré.

Encara vivia a Gandesa, de soltera, que vaig sentir parlar per primer cop de Jordi Pujol. Me'n va fer referència un xicot de Sant Just d'Esvern al qual van obligar a desborrar una pintada que deia: Llibertat per a Jordi Pujol. En demanar-li jo qui era, em va explicar que un patriota empresonat per defensar les llibertats de Catalunya. Jo, que des de molt joveneta, influenciada sens dubte per la tieta -li deia així a la segona dona de mon pare, que era neboda del canonge Manyà, un gran patriota i un gran savi fill de Gandesa-, tenia un fort sentiment catalanista que em pensava que només compartien alguns nostàlgics sentimentals com jo, vaig tenir una gran commoció. Si hi havia algú que s'hi jugava tant, era que no tot estava perdut! Des de llavors, com tants altres catalans, em vaig convertir en una admiradora de la seva figura, i el vaig votar diverses vegades, no sempre. I sí, estic decebuda. Molt.

Ara bé, tal com diu Espriu, un poble no pot morir per un sol home, i el nostre procés tampoc no pot ser interromput ni destorbat pel comportament d'un sol home per molt carismàtic que hagi sigut. De casos de corrupció i de males pràctiques personals i/o polítiques, el món en va ple, per desgràcia, però cap país, començant per Espanya i seguint per França, Alemanya o Itàlia -per no anar més lluny-, ha renunciat al seu camí ni a les seves llibertats nacionals a causa d'aquests mals comportaments.

A Pujol, la justícia i sobretot la història el jutjarà. I el posarà al lloc, bo o dolent que es mereix. Nosaltres hem de fer foc nou i seguir endavant sense defallir. Qui es gira enrere corre el risc de convertir-se en una estàtua de sal, com la dona de Lot. Si el poble empeny amb coratge i decisió no hi haurà parany que ens aturi. Sí i sí. Amb una gran V.