Un acompanyament obligat dels meus berenars d'infantesa gandesana, eren els formatgets. Aquests
els feien a casa del lleter -el mateix pastor que pasturava les
cabres i les ovelles del seu ramat-, quan els sobrava llet. Tenien la
forma d'un flam i els venien posats sobre una fulla d'enciam o
similar. Ens els menjàvem acabats de fer i eren força salats.
Deliciosos.
També podia ser pa amb vi i sucre, que sonava pambinsucre,
com una sola paraula. El vi del porró rajava com un filet daurat o
fosc damunt del pa, el sucre podia ser blanc o negre, depenent
de les possibilitats de cadascú. El negre, aleshores, no era gens valorat. I tot ens estimàvem més el blanc. O pa amb pa de figues, fet aquest amb figues
seques, nous, avellanes o ametlles, ben premsades, i amb un puntet de
matafaluga, una altra delícia per al paladar.
I, en temps de tardor, pa amb codonyat. Que es
prestava a recitar l'embarbussament: collint codonys, dit de pressa i
ben seguit fins a equivocar-te per a la riota de tothom. El codonyat
es paladejava amb fruïció i encara conservava el gust, el color i
l'olor del camp a la tardor, quan ja s'ensumaven les primeres
alenades de fred.