dimecres, 31 de desembre del 2014

Bon any nou!

El temps passa rabent, deliri i joia,
somnis de plenitud, roses del temps
que amaguen dins del calze alguna espina
entre la dolça flaire del perfum.

Ara se'ns tanca un any, i un altre apunta
entre celatges clars que escampa el vent.
No ens emmandrim al llit, i via fora:
ens espera el combat a plena llum

Alcem les copes amb el vi de festa:
Per tu i per mi, pels que som i serem
fem vots de pau de millora i d'entesa
i cap a Ítaca adrecem el rumb

31 de desembre

L'home dels nassos




Fidel a la seva missió secular, l'home dels nassos visita cada any la nostra terra. Si aneu amb els ulls oberts, no en tingueu cap dubte, el veureu! Que ens doni sort per aquest 2015 que es preveu mogudet! Un any de nassos!

dimarts, 23 de desembre del 2014

El meu pessebre



Nadal, sempre Nadal. Torna i retorna
per renovar el fulgor de cada rostre
i esbargir la tristesa, que l'entela.
Ales d'àngels daurats, pastors d'argila
que s'adormen a prop de la foguera.
Un estel dalt de tot, i uns Reis que avancen
per camins de sauló, per prats de molsa
cap al portal llunyà. I un Nen que espera.
Hi vas tu, rabadà d'indiferència,
remugant contra tot? Hi vas tu dona
amb el cistell curulls de plors i absència?
Hi vas tu, l'aturat, a buscar feina?
Hi va el soldat amb les armes retudes?
El polític corrupte? L'anciana desnonada?
La donzella impacient? El malalt fràgil?
El marxant que nolieja tots els somnis?
Hi seré jo, vella soca caduca,
delerant un esclat de claror encesa?
Tots hi cabem al portal del Pessebre
si amb cor d'infant n'acceptem la tendresa!

Nadal 2014

diumenge, 21 de desembre del 2014

La felicitació de l'Eduard Barrobés


La felicitació que ha fet el meu fill gran sobre un poema del gran Vinyoli. 

dissabte, 20 de desembre del 2014

Orta


Orta

El nom d'Orta reviu en mi velles històries contades a la vora del foc. En parlava la gent gran, les llargues tardes d'hivern, esperant el miracle de la llum elèctrica. Explicaven que, durant guerra incivil, quan l'exèrcit republicà que acabava de passar l'Ebre es dirigia al nostre poble, un poble que l'altre exèrcit, l'auto-anomenat “nacional”, es disposava a defensar amb ungles i dents, la majoria de la gent de Gandesa va fugir en desbandada per por de ser enxampada en mig de dos focs. La meva, va fer cap a Orta, on uns parents dels meu oncles ens va acollir. Jo era una criatura de bolquers, llavors, així que no ho puc recordar. Però el nom d'Orta sempre més el vaig associar a bona gent.
Anys més endavant vaig poder visitar-la, recórrer uns carrers que conserven l'encant antic, l'aire medieval. Entusiasmar-me amb la seva magnífica església gòtica. Visitar l'abadia de Sant Salvador. Un sant molt vinculat a la mare de Déu de la Fontcalda, de qui va ser un gran devot. Aventurar-me als Ports. Banyar-me en les seves aigües netíssimes. Recórrer els paisatges estimats per Picasso. I, en anar-me'n, conservar a la retina la silueta magnífica i inconfusible de Santa Bàrbara i de les Roques de Benet.
Ara, el meu bon amic Joan Serra, amb articles molt ben documentats, reivindica per a aquest estimat poble el nom d'Orta, que és el que consta en tota la documentació antiga, ans que l'execrable Decret de Nova Planta li afegís un h espúria. I jo no puc per menys que fer-li costat en aquesta croada que ha emprès. Podríem encomanar-ho a Sant Salvador. No oblidem que: “Grans miracle feu tothora, Déu per frare per frare Salvador...” I que ell hi faci més que nosaltres!

dijous, 18 de desembre del 2014

Caga tió


Tió. Caga tió, d'avellana o de torró!
Caga feina als aturats, alegria als desgraciats,
rauxa al polític nostrat, seny al català emprenyat,
empareu les tradicions, doneu pau a les nacions,
bona entesa i llibertat. Honradesa i amistat.
I allunya-nos si pot ser del forà papa Noel.

diumenge, 14 de desembre del 2014

Ser dona



Simone de Beauvoir

“Les belles imatges”
Aquest llibre, comprat a la Fira del llibre d'ocasió del Passeig de Gràcia, m'ha fet retrobar la famosa autora francesa Simone de Beauvoir. Una autora que m'havia impressionat molt -allò d'haver-hi un abans i un després-, amb la lectura del seu llibre “El segon sexe”. Un llibre que llegit fa gairebé cinquanta anys m'obria un panorama desconegut, inquietant, ple d'interrogants -i de certeses insospitades-, sobre la condició de dona. “No es neix dona, es fa”. O sigui, que se la ensinistra! De cop queien les barreres mentals de tants anys de prejudicis, de considerar que el que sempre m'havia semblat injust, de fet, ho era. Per exemple que el meu germà estudiés perquè era un noi, i jo em quedés relegada a ser educada per a esdevenir una bona mestressa de casa. I tantes altres arbitrarietats que han quedat en evidència a hores d'ara, al menys als nostre països occidentals. Tot i que encara queda molt camp per córrer.
En “Les belles imatges”, Simone ens presenta un dona casada, de la burgesia francesa, que ho té tot per a ser feliç: marit atent, amant entregat, dues filles, feina en una empresa de publicitat. I, no obstant, es troba malament perquè intueix que l'han educada per a ser qui és, sense possibilitats d'una tria pròpia. I quan comprèn, esverada, que aquesta mateixa educació o ensinistrament volen aplicar-li a la seva filla, es rebel·la.
Aquesta novel·la, pel tema, m'ha recordat “La casa de nines”, de l'Ibsen. Tot aquell món tan bell que s'ha fabricat al seu voltant per, pretesament, protegir-les, es desmunta com un castell de cartes quan la dona demana el seu dret a pensar i a decidir per ella mateixa.

dimarts, 9 de desembre del 2014

Acarono


Acarono desigs com qui acarona
rajos de llum, polsim de sol, aromes
de flor de mel, sons de cançons perdudes,
gust amargant de besos, flocs d'escuma.

Acarono records que mai vaig viure
i records de futur, que viuran altres,
acarono la lluna quan s'enfila
i l'estrella fugaç que no es detura.

Acarono la vida, quan no pesa,
quan es fa lleu el pòsit de les hores,
quan m'embriago de tu, quan m'enamoro
d'una posta de sol. I em sento viva.

Acarono un poema, que em deslliura
de servituds del cos, que trenca els límits
tan closos de la ment, i que em projecta
cap a espais infinits. Nous. Impalpables.

dijous, 4 de desembre del 2014

Publicacions



Qui n'agafa el relleu?

El 24 de novembre, dia que li va ser atorgat a l'Emigdi Subirats, molt merescudament, el premi d'Actuació Cívica, 2014, l'homenatjat em va presentar algunes persones que l'acompanyaven a l'acte, celebrat al magnífic Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, entre els quals el senyor Artur Bladé i Font, fill de l'escriptor de Benissanet, Artur Bladé i Desumvila. Aquesta presentació ens va donar l'oportunitat de parlar de la revista gandesana “El Llamp”, en la qual el seu pare havia col·laborat. Posteriorment, hi he pensat molt. Per què, actualment, no hi pot haver cap publicació representativa de la nostra ciutat? Encara recordo l'“Alhora”, molts dels números de la qual conservo, concretament els que van del 0, del juny del 1982, al 54-55, del gener del 1987. Ignoro si en van sortir més. Eren de periodicitat mensual; els primers valien 60 pessetes, i l'últim 100, xifres que ara ens poden semblar, passades a euros, un xic ridícules, però que llavors no ho eren tant. Jo hi vaig col·laborar sempre que m'ho van demanar, tot i que ja vivia a Barcelona. Algun dia en parlaré més a fons. Avui volia fer-ho d'un revisteta molt més modesta, el butlletí de la UTAB, (Unió de la Terra Alta a Barcelona) de la qual en tinc uns pocs exemplars, el primer del 1978, el tercer any que es publicava. L'últim del 1980. En aquest, l'editorial, escrit pel meu home, Miquel Barrobés, lloa la figura de Pep Mañà, (Pep dels camions) que va ser l'ànima de la UTAB, i que va morir el 8 de juliol del 1980. I ja no va sortir cap més publicació. I és que aquesta mena d'empreses necessiten sempre algú que les aglutini, que mogui la gent, i que s'hi deixi la pell.
Em dol que, actualment, no hi hagi res de semblant a la nostra Gandesa. També ha desaparegut el Butlletí d'Estudis de la Terra Alta -aquí l'ànima n'havia estat Kildo Carreté, recentment traspassat-. Avui dia, publicar amb paper resulta molt car. Però, tenim un sistema modern, i és Internet. No es podria publicar una revista a través d'aquest mitjà? On la gent pogués exposar opinions, intercanviar experiències, publicar fotografies, copsar el pols de la nostra terra? No seran els gandesans del segle XXI menys decidits o estaran més poc capacitats que els nostres antecessors? No hi ha cap “ànima”, que en vulgui agafar el relleu?