dimarts, 28 de juny del 2011


Primavera, estiu, etcètera

Darrerament, al nostre territori -entenent aquella part que s'acostuma a englobar amb el denominador genèric de Terres de l'Ebre-, hi han anat apareixent veus noves, molt interessants. A mi m'agrada, en la mesura que puc, anar-les seguint. Així que, quan vaig trobar a la llibreria Catalonia aquesta perla signada per la Marta Rojals, de Palma d'Ebre, que du el títol de PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA, no vaig dubtar a adquirir-la. I no me n'he penedit gens.
Per començar l'autora no té cap mena de mania d'usar el dialecte comarcal, combinat una mica amb el central, d'una manera natural i desacomplexada que et fa sentir com si l'estiguessis escoltant de la seva veu. Aquesta forma de narrar fa que els diàlegs, vivíssims, adquireixin un plus de versemblança extraordinari. I no sols els diàlegs, sinó els personatges són vius i et fan participar de les seves emocions.
Potser el final, pel meu gust, és un pèl precipitat. Però això no li treu cap mèrit. La prova és que, sent la seva primera novel·la, s'ha enfilat a la llista dels llibres més venuts. És per felicitar-la i felicitar-se'n. Com si a tots els autors del les nostres terres ens hagués tocat, de retruc, la grossa.

dijous, 16 de juny del 2011

Lluminàries



Se'n queixava fa pocs dies, quan va venir a recollir el Premi Internacional Catalunya, l'escriptor japonès Haruki Murakami, del fet que el seu país, que va patir les conseqüències de la bomba atòmica, tingués tantes centrals nuclear, és com si els seus compatriotes, s'haguessin begut l'enteniment. I és que els humans no escarmentarem mai. Tòquio és una de les ciutats més il·luminades del món. I pel que sembla no se'n poden -o volen- estar. I algú ha de pagar la festa. (De moment Fukujima, més endavant ja ho veurem.)
I arreu passa el mateix. Aquí diem NO a l'energia nuclear, i, evidentment, no volem el cementeri de residus radioactius a Ascó, però seguim consumint electricitat amb aquella alegria. Grans edificis il·luminats, carrers, carreteres i autopistes. També els campanars dels pobles, que no volem ser menys, i no un dia assenyalat, sinó tots els dies del món. I no parlem de les lluminàries nadalenques. -Diuen els botiguers que, si no, no comprem!-. Ja no podem veure els estels si no sortim a camp obert o a la muntanya. Les òlibes han estat foragitades dels campanars o torres per l'excés de llum. Els ocells migratoris que es guien pels estels erren el rumb. Però tant li fa. Seguim gastant cada cop més. Així que hem de posar en funcionament més i més molinets, més i més nuclears. En fi, apago el llum i plego, que ja estic gastant massa!

dimarts, 7 de juny del 2011

ELS BORJA



Un altre cop donen per televisió una sèrie inspirada en la figura del papa Alexandre VI, Roderic Borja, més conegut amb el nom italianitzat de Papa Borgia, i els seus fills, Cèsar i Lucrècia. I com sempre -tal com se'n queixava Joan F. Mira en un article a l'Avui-, els guionistes recorren molt més a la llegenda negra d'aquesta família que no pas a la realitat història, perquè sempre el “morbo” és més llaminer que la veritat. I no és que els Borja foren uns sants -sí que ho va ser un parent seu, Sant Francesc de Borja-, però tampoc no van ser millors o pitjors que els seus coetanis, papes i prínceps inclosos. Però tenien un gran problema: no eren italians! I el papat -amb poques excepcions- era tingut com un feu de les principals famílies italianes. Per això es van dedicar a bescantar el papa Alexandre i atribuir-li tota lleis d'infàmies. Li deien “marrano catalano” (marrano era sinònim de jueu) i cridaven esverats: Oh Déu, l'Església en mans de Catalunya” -us sona, aquesta cançoneta?
Si de veritat us interessen les vivències d'aquesta família valenciana, millor que llegiu BORJA PAPA, de Joan F. Mira, publicada el 1996 per l'editor Eliseu Climent. L'autor es va passar molt de temps als arxius vaticans on es conserva la correspondència familiar d'aquests, escrita en català, que era la llengua que usaven entre ells. A mi em va fascinar.