dijous, 30 de gener del 2014

Les meves lectures



Albert Villaró: Obaga

No havia llegit res d'aquest autor andorrà, nascut a la Seu d'Urgell, i he començat per aquest llibre, una novel·la curta, que es podria classificar de rural, -situada en un poble imaginari de frontera amb Andorra, -aquí citat com el Marquesat-, amb vaques, hippies, civils, contrabandistes, capos, crims, amors, sexe i tota la gresca. D'entrada, un pur “divertimento”. La gràcia de la cosa és la manera com està escrita, amb un ritme àgil i una llengua fresca, viva, espurnejant. M'agraden aquests autors que conreen un lèxic divertit i alhora genuí, covat a la deu de l'idioma, d'una manera natural, sense que sembli mai forçat o treballat a còpia de diccionari. Villaró ens demostra que no cal recórrer a castellanismes per poder insultar de gust. M'ha encantat trobar aquell carnús que no fa gaire reivindicava. Crec que seguiré llegint aquest autor.
Podria dir el mateix del valencià Toni Cucarella, de qui fa poc vaig llegir “Lúltima paraula”. I ja n'havia llegit altre coses. Cal a anar a buscar autors perifèrics -com també els de la Catalunya Nord-, per trobar aquest lèxic genuí, gens embastardit. Pura delícia!

diumenge, 26 de gener del 2014

Gulags


La nit de Vàlia
de Monika Zgustova
Aquesta és la segona novel·la que he llegit de les que vaig trobar gravades a l'e-book. Havia sentit a parlar d'aquesta autora de Praga, recalada a Barcelona fa molts anys, però no havia llegit cap llibre seu.
En aquesta obra, Zgustova ens parla dels gulags russos. Camps de treballs per a presoners, criminals o polítics. Un tema que, al començament, em recordava “Un dia en la vida d'Ivan Denisovich”, d'Alexandr Solzhenitsyn. Però, en aquesta història, el confinament de la protagonista dura deu anys!
L'autora, per escriure-la, va visitar una colla de dones grans, ex-presoneres d'aquests camps nefastos, i en va recollir el seu testimoni. “Totes les presoneres -li explica una-, som minusvàlides a causa de la mala nutrició i del fred intens que vam patir durant tants anys al gulag”. De fet, se'ns fa molt difícil creure que poguessin sobreviure a un tracte tan inhumà!
El problema, per a mi, és que l'autora ha volgut aprofitar “tots” aquests testimonis i fer-los coincidir en una sola persona, la Vàlia, a la qual li passa de tot -i una mica repetitiu-. També resulta una mica irregular la tria de les diferents veus que ens expliquen la trama. Sobretot la de la filla, que als set o vuit anys, s'expressa d'una manera poc creïble. Com m'han semblat inversemblant la història d'amor -la manera que es van conèixer en aquella Rússia hermètica presidida per Stalin una noia de 16 anys i un mariner americà no queda gens clara-. Tanmateix, en conjunt es llegeix amb interès.
Un interès que ve de conèixer aquesta part tan negra de la Rússia estalinista -de fet, els camps de treball forçar a la Sibèria, ja existien en l'època del tzars. I ara amb Putin, es coses no sembla que hagin millorat gaire per als dissidents-.

dimecres, 22 de gener del 2014

Adéu


-->
A Josep López Borràs, in memoriam.


Ahir nit, Josep, Orió se'ns feu visible
en aquest cel, tan opac, de Barcelona.
Brillaven també Sírius i Júpiter, molt vius.
Els estels, i els planetes, de fet lluen tot l'any
però nosaltres, amic, rarament els veiem,
si no amb nits molt comptades, que el vent ha dispersat
la teranyina bruta que encercla la ciutat.
I així anem vivint, cecs al que és evident.
Tu ara, lluny de les ombres que congrien els dubtes,
navegues prop dels astres. Immergit en l'espai
sideral que t'acull. Vull creure, perquè tu
hi creies amb fermesa, que la teva nau sura
dins del magma de Déu.


divendres, 17 de gener del 2014

L'Espriu de Guillamon





Espriu: He mirat aquesta terra.

Ahir tarda, amb la meva amiga Rosa Ma. Badia, vaig anar a veure l'exposició sobre Espriu que hi ha instal·lada al CCCB. El fet que el comissari executiu fos el meu amic i company d'universitat Julià Guillamon, de reconeguda solvència en aquesta mena d'activitats, i també com a crític literari, m'hi va animar. La grata sorpresa va ser trobar-me'l allà, fent de guia d'un petit grup de gent, a la qual ens vam afegir, i poder seguir les seves magnífiques explicacions sobre l'autor i el criteri seguit a l'hora de configurar els diferents espais de la mostra.
No he de ponderar jo, en aquesta alçades, la figura d'Espriu. Però sí la manera com Guillamon ens fa aquesta figura més propera. Hi podem veure l'infant entremaliat, que la malaltia va colpejar amb duresa, l'estudiant brillant, l'escriptor incipient -tan prometedor-, l'impacte de la guerra civil, el reconeixent cada cop més gran de la seva persona i obra: -M'han convertit en una patum!-, que diria irònic. L'home en fi que va ser. Al final del recorregut, es projecta un vídeo d'animació basat en el conte “Els subalterns”, que tot i escrit el 1935, retrata d'una manera àcida i significativa l'etapa actual. Premonitori? Visionari? En tot cas, excel·lent.
(Les fotos de l'acte són fetes amb mòbil per la Rosa Ma.)

dissabte, 11 de gener del 2014

Anton Monner



Aquest juliol passat, vaig tenir el goig de presentar aquest importantíssim llibre d'Anton Monner a l'església parroquial de la meva ciutat, Gandesa.
Al seu interès per la història de Gandesa (impagable el seu llibre Toponímia de Gandesa del 1976), s'uneix en Monner un gran patriotisme català. Que li ve de nissaga. Ara, després d'anys d'estudi i recopilació, en ha ofert aquesta Història de Gandesa on recull les notícies que vénen d'altres autors, sobretot mossèn J. B. Manyà, el canonge de ca Molles, la foto del qual recull a la portada com un homenatge ben merescut. Aquesta obra representa un treball exhaustiu, de formigueta, remenant arxius i explorant tot tipus de fonts d'informació, per oferir-nos aquest història absolutament recomanable, un monument al nostre poble i a la seva gent.
En destaquen alguns trets significatius. Primer de tot, la voluntat decidida de la nostra terra des del començament de la seva conquesta i repoblació feta pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer, per pertànyer a Catalunya en contra de les pretensions d'Aragó. Cosa que fa que ara no ens hagin de qüestionar el nom de la nostra llengua!
Un altre seria constatar la grandíssima importància de la nostra ciutat a l'Edat Mitjana. La seva posició geogràfica immillorable la convertiria en centre de la Corona d'Aragó. A Gandesa s'hi celebraven Corts, i va ser escenari d'un casament reial, el de príncep Jaume, hereu de la corona, fill de Jaume II el Just, besnét de Jaume I, el Conqueridor, amb tot el que això representa. Vol dir que tenia prou albergs de categoria, entre ells el castell, per acollir tan grans personatges i esdeveniments.
Per desgràcia, aquesta situació privilegiada, seria causa de la seva dissort en els diferents guerres que va patir el nostre territori, ja que va ser un baluard desitjat per uns i per altres. Guerres com la de la Generalitat contra Joan II, o la dels Segadors. Cal remarcar que la nostra contrada sempre es posicionà a favor de la terra. Amb conseqüències molts cops nefastes.
A la guerra de Successió, el tricentenari de la qual commemorem aquest 2014, també el nostre territori es posicionà a favor dels Àustries i en contra del Felip V, el primer Borbó. Esborrona comprovar les diferents prohibicions, cada cop més fèrries, contra l'ús de la nostra llengua -als documents, proclames, ensenyament, catecisme, o església-, a partir d'aquella derrota. Aquesta situació portaria a la destrucció completa del castell, del qual només se n'ha conservat el nom i algun vestigi, per això sabem on era ubicat.
Durant les guerres carlines ens tornem a trobar amb els problemes que per a Gandesa representa la seva situació de cruïlla història i estratègica, que tots volen aconseguir. I el mateix passaria posteriorment amb la terrible Batalla de l'Ebre. Per tot això, i per la història menuda, que també reporta, la Història de Gandesa de Monner és un llibre esplèndid. Un regal que no té preu. Gràcies Anton. De tot cor!

dimecres, 8 de gener del 2014

El celler


-->
El celler, de Noah Gordon

El tió em va regalar un e-book, amb diverses novel·les carregades. Una d'elles, la primera que he llegit per aquest mitjà, és El celler, de Noah Gordon. Tenia interès de conèixer aquesta obra més que res pel tema, relacionat amb la nostra terra, concretament el món de la vinya i del vi.
Primer de tot, cal agrair a l'autor, que es fixés en nosaltres. Gordon és un dels autors més coneguts a tot el món. D'El Metge, se n'ha venut milers d'exemplars i ha estat traduït a moltes llengües.
Al final d'El Celler, dóna les gràcies a molta gent del món del vi, dels castells, de fets històrics, etc. etc. I no dubto que aquestes persones l'hagin assessorat bé, el que dubto és que en fes gaire cas, a jutjar pels resultats. O potser hi manca el bon fer d'un editor acurat, que corregís una sèrie d'errors com els que jo, lectora atenta, hi he detectat. En citaré alguns.
En els cognoms de la gent hi abunden els castellans. Cosa estranya si tenim en compte que l'acció transcorre l'últim terç del segle XIX. En algun cas, com el del protagonista, el fa venir d'un avi gallec que va establir-se al Penedès després d'un repartiment de terres feta pel govern (¿?). En altres, ni ho justifica.
Geografia: el protagonista creua el Pirineus, venint de França, per l'Aragó. Sent parlar en català i comprèn que ja és “prop d'Espanya”. Gairebé de seguida, el trobem a Santa Eulàlia, un poble imaginari que l'autor situa a unes poques hores en carro, i a peu, de Sitges -i de Barcelona-. I no gaire lluny de França.
Fet casteller. Un poble diminut, com aquest, té una una colla de castellers, pagesos, que competeixen amb la colla de castellers de Sitges, pescadors. Els uns fan un castells de vuit, i els de Santa Eulàlia, un de nou! I cap més! (Queden empatats).
Menjars: la gent menja xoriço a tota hora, fins i tot fan un arròs d'estiu amb xoriço i verdures! (Ningú no li va dir que a Catalunya el que menjaven, en tot cas, era botifarra?) La gent fa cafè a casa i en conviden les visites. El vi i l'aigua el beuen en tasses, no en porró o càntir, com era el cas.
Costums: tirar petards a les bodes. (Això potser els valencians!)
Els pagesos -i a més pobres-, duen sabates. (De fet, calçaven espardenyes, i, per anar al camp, avarques, més resistents.)
A un pagès l'ofèn l'olor de cebes!
Dir Igna a un Ignasi. El costum del país era diferent del castellà que s'ha imposat aquests últims anys. Hauria de ser Nasi, com Quim o Pep.
Sobre les vinyes. Diu que, quan florixen, fan una olor embriagadora (¿?). I ja planten rosers a la vinya, costum aquest molt modern (i no a tot arreu), per detectar-ne malures.
Explica que els pagesos d'aquells temps cultivaven el raïm per fer vinagre directament!
Sobre la fil·loxera, un tema que conec bé, explica que molt abans que aquesta arribés a Catalunya, el protagonista, aconsellat per un francès, ja comença a plantar ceps americans. (Cosa que no es va fer abans de primers del XX, un cop mortes les vinyes.)
Alguns errors són culpa de la traducció. Per exemple, parla d'esquenes. (En castellà diuen espaldas, en plural, però els catalans només en tenim una. Ens girem d'esquena, mai d'esquenes!)
Parla de bandada, per grup o ramat de seglars. I assegura que hi ha gespa, a la vinya! (Per herba).
Veremen gotims! Els gotims o carrolls, són petits penjolls de raïms que creixen a les puntes del sarments i que maduren més tard. (A Gandesa en donava l'import de la seva venda als fadrins, els joves de la casa). Dels penjolls grossos, almenys a la meva terra, se'n diu carrassos en plural. En singular: un carràs de raïm.
Dents d'all. Imitant el castellà “dientes de ajo”. En català són grans. Un gra d'all! (Com seria un pinyol, i no un os el que tenen les olives o les prunes)
Ja veieu que he estat ben entretinguda. Ah, la trama és distreta i fa de bon llegir.

dissabte, 4 de gener del 2014

Estimats Mags


Carta als Mags d'Orient

Estimats mags. Perdoneu que ja no us digui reis,
perquè aquest nom ha estat devaluat
per un rei incapaç, caçador d'elefants,
i digne descendent d'aquell altre, el cinquè.
Mags volia dir astrònoms, savis guaites d'estels
que molt més us escau. I per això us escric
apel·lant aquest nom. Estimats Mags d'Orient.
Voldria demanar-vos feina pels aturats,
Salut als que pateixen. Pau als pobles en guerra.
Esperança als que ploren. Sostre als desemparats.
Feu que siguin ben néts els camins que emprenem
que els sapiguem fer units, amb coratge i fervor.
Feu que ens guiï l'estrella, que no ens manqui la fe.
I assolim acomplert l'anhel de llibertat.