divendres, 28 d’octubre del 2016

Sant tornem-hi amb els diacrítics!

 Diacrítics
Al final n'han deixat 15, alguns dels quals sobrers. Per exemple ma o mon, possessius sempre acompanyen el nom: ma mare, mon pare. Per tant no es poden confondre amb la mà. Ara, un argument curiós que defensava els diacrítics a ultrança, explicava que si tu deies, a algú, he vist un os, no sabria si et referies a un plantígrad o a una part de l'esquelet. El cas és que quan parlem no hi ha confusió ja que pronunciem os, esquelet, com cos i os, animal, com dos. I no cal que sobre del cap de l'emissor es vegin els accents obert o tancat com una mena de banyes! Un altre argument, del senyor Josep Ferrer, diu que suprimir-los seria acostar-se massa al castellà! Jo crec que el que és perillós per al català és la imitació de la sintaxi castellana i suprimir alegrement els pronoms en i hi. Aquí sí que caldria fer campanya! Jo quan sento algú que en lloc de dir: no hi vaig, diu no vaig, penso que necessita una purga d'oli de ricí. I quan sento, no en veig “ninguna”, per dir: no en veig cap, se'm posen els pèls de punta.   

dimecres, 19 d’octubre del 2016

dijous, 13 d’octubre del 2016

Ferrante 4


La nena perduda. (Final de la tetralogia d'Elena Ferrante)


Sembla que està de moda preguntar-se qui s'amaga sota el pseudònim que signa aquesta narració -les últimes perquisicions assenyalen una traductora italiana-, sense respectar el desig d'anonimat d'aquesta persona. I, un cop acabada de llegir l'última part, entenc els seus desitjos. En aquesta, com en les anteriors, descriu la decadència de Nàpols, els tripijocs dels polítics, la corrupció, el crim organitzat, la vida quotidiana de la gent que han de viure sota aquesta pressió. etc. Cosa que, vist amb qui se la juga, li podria portar conseqüències desagradables. Admiro el seu coratge. En quan a la lectura, no ha desmerescut de les anteriors. Feia temps que no m'atrapava tant una novel·la actual. Es llegeixen les quatre parts -la vaig començar durant l'estiu-, sense perdre l'interès en la història de les dues amigues narrada amb un pols extraordinari. Un deu per a l'autor/a, sigui qui sigui!     

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Records d'absència


Absort, el pensament, divaga
per rutes oblidades, cendra i pols.
Tu ja no hi ets.
S'han diluït en l'aire les paraules.
En resta la claror.  

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Tercera entrega

Una fuig, l'altra es queda.

Aquesta és la tercera part de la història d'aquestes amigues. I de llarg, la que més m'ha agradat. A la situació política i social -som a Nàpols, i la màfia hi és presenta, encara que l'autora no l'anomeni pel seu nom-, s'hi afegeixen les lluites obreres i sindicals, els neofeixistes, els comunistes, tot aquest món que fa de teló de fons a la vida de les dues amigues, separades però sempre presents l'una a la vida de l'altra. Els seus frustrats matrimonis. Els seus anhels de promoció personal, la seva maternitat. Tot escrit des del punt de vista de l'Elena Greco, que tot i que ha pogut estudiar, casar-se amb un professor universitari i publicar una novel·la, sempre se sent inferior a l'altra, que estima, admira i avorreix amb la mateixa intensitat. Una narració que m'ha deixat sense alè. Friso per llegir la quarta i última, o sigui el desenllaç.



dimarts, 4 d’octubre del 2016

   Elena Ferrante

“La història del meu cognom”.
          Aquesta és la segona part de l'”Amiga genial”. En la qual continua la història d'afecte-gelosia entre aquestes dues amigues, narrada per una d'elles, l'Elena Greco, que té una mena de fixació amb la seva amiga Lila. L'estil, de molt bon llegir, fa que continuïs volent saber com evoluciona la història d'aquests noies i, per extensió la història d'Itàlia, concretament de Nàpols, amb tots els seus clarobscurs. Però no és d'això que volia parlar sinó d'una faceta que m'ha interessat molt. La protagonista, napolitana, estudia en italià, i parla del napolità com d'un dilecte propi de persones incultes. El llatí que parlaven els romans, amb el pas dels segles, va derivar en diversos dialectes -del llatí!-, que amb el temps van adquirir la categoria de llengües. En el cas de la península italiana, durant la reunificació d'Itàlia, es va decidir buscar una llengua estàndard (1872), que fos l'oficial a tot el territori. I es van inclinar per una de les varietats regionals que els va semblar més prestigiosa, la de Milà que, atenció, era la regió més rica i influent d'aquell país, i que, amb l'adveniment dels mitjans de comunicació, s'ha convertit en hegemònica. Molts de nosaltres encara recordem les precioses cançons napolitanes, cantades en la seva llengua nadiua. Que ara una dona napolitana la consideri un dialecte al qual renúncia sempre que pot com si se n'avergonyís, em fa molta pena.



dilluns, 3 d’octubre del 2016

L'última lectura de vacances

 James Joyce
Retrat d'un artista adolescent
De tant en tant m'agrada retornar als clàssics. No obstant, Joyce no és un dels meus autors preferits. Recordo que vaig llegir el seu ULISSES i, algunes pàgines contra el nacionalisme irlandès en un moment -quan el vaig llegir-, que els patriotes irlandesos feien vaga de fam a les presons britàniques fins a la mort, em va disgustar. I la trama en si, la vaig trobar massa confusa. Suposo que no hi va ajudar la traducció al castellà d'en Valverde. Però és el cas que no em va convèncer. Després, ja no em vaig veure amb cor de llegir la traducció, tan lloada, al català del Mallafré.

Aquesta m'ha produït una actitud ambivalent. Reconec que està molt ben escrita i té pàgines excel·lents, però en conjunt no m'ha arribat a enganxar. El clima de vacances no es gaire procliu a la introspecció!