El juny la falç al puny.
Dies de segar i batre.
A l’era,
el trill feia voltes.
El xiquets hi pujàvem
com si fos un carrusel
de fira.
Quanta alegria!
Somiàvem amb el pa,
flairós que amorosia
la gana
d’uns anys d’incertesa.
Per Pàndols encara ressonaven
ecos de foc i tempesta.
M’embriago de paraules.
Recullo almostes de paraules.
Paladejo paraules.
Me’n faig garlandes.
Amor, llibertat, amistat,
pau, entesa, saviesa,
bondat...
Són les paraules
bastió on m’amago
d’altres paraules
de mal pair.
Guerra, crueltat,
fam i misèria.
Niciesa. Pobresa.
Desamor.
Les paraules ho són tot
o no són res.
El temps passa rabent.
Cada instant un delit
de joia intermitent.
Agafem-nos ben fort
al present!
Siguem com la flor
que perfuma la mà
que l’estreny!
Maig
Venies cap a mi
a través dels camps oberts
sota el cel esbatanat
de maig.
Camins de flors
guiaven els teu pas.
La roda del pou
girava i girava
l’aigua pujava,
l’hort reverdia.
Tot era ufana!
Les cuques de llum
mostraven
el camí de tornada.
Del campanar del poble
arribava
el so de la campana.
Tu i jo. I la vida
que tot just començava!
Ara refaig els passos
i només m’acompanya
l’eco de les rialles
i el crit de la campana.
Graó a graó,
remunto la carena
de la vida.
Dalt de cim m’hi espera
la clau de volta
de l’Univers,
dins la llum d’una estrella.
Boulder, Eva Baltasar
D’aquesta autora n’havia llegit Permagel, que no em va entusiasmar. El fet d’haver-la nomenada finalista del BOOKER INTERNACIONAL ha fet que tingués curiositat de llegir-ne aquesta i Mamut, que en tanca la trilogia.
Com en la primera, Boulder ens explica en primera persona les experiències d’una lesbiana, que té aprensió a la maternitat. El tema pot ser més o menys original, el que fa especial aquest text és la manera agosarada amb què l’autora utilitza l’adjectivació, decidida a deixar impactats els possibles lectors. De vegades, més que impactada, és el meu cas, desconcertada. Calia distorsionar tant el llenguatge?
Acaba la trilogia amb Mamut, incidint en el rebuig a la maternitat.
No sé dir que m’hagin agradat, en tot cas he trobat interessant llegir la seva obra.
Dona'm la mà, amiga dels bells dies,
i juntes refarem els camins oblidats
d'un temps en què les roses no tenien espines
i eren les nostres rialles un doll espurnejant.
Pren-me la mà i estreny-la dins la teva,
amb els ulls clucs i el cor assossegat.
Els temps ha desfullat d'una en una les roses:
en resta un perfum tènue al palmell de la mà.
