Can pantaló. Final

 

Can Pantaló. VIII

No volia acabar aquesta sèrie dedicada als Pantaló sense mencionar el germà del meu avi Josep. L’oncle Modest Meix i Soldrà. Lo tio Modesto.

Jo no el vaig arribar a conèixer, però els meus oncles i el meu pare en parlaven amb veneració. En quedar-se el meu avi cec a causa de cataractes, ell, que no tenia fills, va ajudar en tot el que va poder els seus nebots. Sospito que va pagar els estudis de Magisteri de la tia Consolación.

Tal com recorda Anton Monner, va ajudar a la publicació dels poemes de Joaquim Serres, lo coco Paisanet. I en va escriure el pròleg del 1917, que es va conservar en la moderna edició del 2007.

Anton Monner, parlant de mossèn Manyà, em diu:

Amb el teu oncle, Modest Meix, van treballar conjuntament per les classes d'adults, l'ensenyament del català, la Secció Dramàtica, el teatre, la poesia del Paisanet, el Bon Mot, el grup de teatre, la societat d'Assegurances i la creació del Celler Cooperatiu.

Modest Meix va néixer el 1854. I va morir 1924. El Llamp, aquella gran publicació periòdica gandesana, el qualificà de «Gran patriota i patrici, el savi, l’home sant venerat per tothom que el coneixia. Notari de carrera, exercí de Substitut del Registre de la Propietat, (on encara treballen o hi han treballat els seus besnets Josep i David Meix Gràcia). I li dedicà un eloqüent «Adéu al Mestre».

Fundador i cooperador del Casal Gandesà, hi fundà amb Salvador Povill la Secció Dramàtica. I ambdós promocionaren «la Lliga del Bon Mot» per mirar de combatre els renecs i millorar la parla de la gent d’aquella època.

Al Casal Gandesà, va tractar Joaquim Serres, que el duia amb la seva dona, la Mariana. Va descobrir, astorat, que aquell home humil escrivia versos i va animar-lo a fer-ne un edició, que va corregir i prologar. Ell li deia Ximo el Paisanet. Aquest, a la seva mort, li dedicà un epitafi:

«Va ser un catòlic fervent,

despreciant la vanitat,

practicant severament

l’amor i la caritat.»

Totes aquestes dades les he trobat gràcies a la monumental Història de Gandesa, 2013, d’Anton Monner, que vaig tenir l’honor de presentar aquell any a Gandesa.

Boira

 

Boira

La boira amaga el camí. Fa misterioses les sendes. Posa vels de núvia als arbrers. I lleganyes als ulls. Però sempre, per sobre de la boira, brilla el sol.

Pantaló VII. Caridat

Amb sa mare

Amb la tia Consolación

Primera Comunió

Amb sons cosins, Josep Maria i Miquel Barrobés

Disfressa

Era molt guapa

Amb mon germà i amb mi

Amb la Quima de telèfons i l'Encarna

Amb el meu fill Eduard
 

Can Pantaló VII

L’última habitant de la casa fou la Caridat Meix Carbó. Filla de Jesús i de la tia Pilar, que era filla d’Orta de Sant Joan i neboda del Coco Paisanet. Tot i que només em portava setze anys, va ser la meva padrina de pila.

Era una mica estricat i si em veia poc arreglada -en mans de minyones com estava!- em deia llorda. No sé si aquesta paraula es conserva encara a Gandesa.

Això sí, com sabia que m’agradaven molt les safanòries -en dèiem safranòries-, me’n guardava sempre de les que comprava a la tia Perellona, d’aquelles morades per fora i blanques per dintre, que, per a mi, eren una llepolia. Més grandeta, me les anava a comprar jo sola, una d’enorme, per pocs cèntims. La tia Perellona tenia la botiga a la Plaça Major i era una dona entranyable.

Ma padrina Caridat tenia molt bones mans per a la cuina, i per Cap d’Any, que celebraven el sant del seu pare, Jesús, ens feia unes sopes de menuts i una carn tatxonada que hi cantaven els àngels.

Era íntima amiga de les Rosetes, les seves veïnes. Amb la Quima de telèfons sobretot. Aquesta recitava a ple pulmó poemes com aquell que diu: Sube que sube que sube, trepa que trepa que trepa i cae en manos de su querube la hija del conde, la Pepa! Encara la veig asseguda davant la taula de comandament de la centraleta de telèfons posant i traient la clavilles, com el capità d’un vaixell. Quins records!

Més amarg és el de la mort massa prematura de la Caridat. Crec que la va poder la solitud tot i que passava algunes temporades a casa meva, a Barcelona. No es va casar mai, però recordo que va tenir un amor frustrat. Però aquest és un record que no em pertany. Que Déu l’hagi perdonada!

Pantaló VI

Pantaló VI

Caridat i Emili Meix

La tia Caridat -el nom la predestinava-, va fer-se monja de la Consolació que, en aquella època, tenien un col·legi a Gandesa, a can Molles. Va estar molt anys a Veneçuela, com la tia de l’Anton Moner, que pertanyia a la mateix congregació. Després, va estar a Reus, on jo la vaig anar a veure alguna vegada i, finalment a la casa mare, a Tortosa, on va morir. Des de Venessuela ens enviava paquetets amb joguines menudes, cadenetes amb creus i medalles d’or, i perletes de rebuig, ja que va estar un temps a l’Illa Margarida, on se’n pescaven. L’arribada d’aquells petits tresors en temps de postguerra era tot un esdeveniment.

L’Emili, Mílio com li deien tots, va fer cap a Veneçuela, però de seguida en van traslladar la seva germana cap aquí i no va poder ajudar-lo a situar-se. No va fer fortuna com altres. És més, des d’aquell país, els seus cosins Mani, que s’havien establert a Caracas, van demanar a la seva germana Glòria i que els enviés els diners per a l’enterrament. No es va arribar a casar mai. Era força culte i tenia una bona col·lecció de llibres de la Bernat Metge que es va endur amb ell i no sé què se’n va deure de fer.

Que en pau descasin tots dos.

Presentació

 Trobada a la Documenta amb el que va ser alumne meu a Santa Coloma, Jordi Valls, que presentava el seu nou llibre. TRACTATUS DE LA MORT DE LA POESIA CATALANA, un títol que promet. En Jordi Valls ha guanyat molts premi de poesia, entre els quals el dels Jocs Florals de Barcelona del 2006. Me'n sento molt orgullosa. Veiem-ne una mostra: (És el final del poema: CARTA A UN JOVE POETA)

                                      ... És molt senzill,

podries fer el poema ara mateix, només 

cal que respiris, que esperis el moment just,

per fer l'abordatge. Persevera. N'ets la llavor .

Castanyes

 

Castanyes:

Castanyes torrades al caliu

doneu escalfor al carrers esventats

de la ciutat,

i alentiu el pas al ciutadà apressat.

Però, en més d’un cas,

la castanyera ha mutat

en un migrant d’ull foscos

vingut buscant un futur

que al seu país li és negat.

Carbasses

 

Carbassa

Les de cabell d’àngel

per farcir casquetes,

les dels estudiants,

grosses i brillants,

la que va ser un vespre

carrossa encantada

de la Ventafocs.

Ara en fan fanals

per esperar els morts

i espantar els infants.