Fer tria de fotos antigues
és rememorar tantes vides
tanta joia, o tant dolor,
d’un temps periclitat.
Fer tria de fotos antigues
és rememorar tantes vides
tanta joia, o tant dolor,
d’un temps periclitat.
Cau la pluja, lenta, clara,
sobre els arbres del carrer.
El cel és gris, el pensament divaga
per les rutes obertes del no-res.
Un retall de cel blau
s’obre pas, lentament.
Sonen les campanes
de mil campanars.
No és un toc de festa,
ans de funeral.
Un toc de requesta
que es va renovant
mentre quedi un campana
i un poble que albira
horitzons de llibertat!
La Font Calda, sempre al cor.
Arri, arri! Arraulida al cornaló
de la sàrria del ruc
feia el meu prime viatge
a la Fontcalda.
Camí ple d’estimballs,
de feréstega bellesa,
perfumat de timó i de romer,
irradiant prometences.
Una Mare de Déu petita
i humil ens hi esperava.
I als xorros assaciava
la nostra set d’amor matern,
de reclam i de festa.
Ara com antany et faig la requesta:
Als que us visitem en ella
dau-nos salut. Mare meva!
El cel ha obert
les seves comportes;
la pluja, tan cobejada,
ha dut frescor al nostres camps
assedegats.
I amb la dolçor
l’amarga roentor
de la pedra.
No hi ha goig sense dolor.
Foto Bàrbara Forés)
El dragó s’enfila
pel sostre de la terrassa.
Podria ser el drac de Sant Jordi
condemnat per la maledicció
d’un déu envejós?
Ara s’alimenta de libèl·lules
i papallones nocturnes
somiant tendres donzelles?
El mar bleeix insomne.
Nits d’agost, calor nocturna,
i somnis imprevisibles
amb vells fantasmes
que retornen intactes.
Les llàgrimes de Sant Llorenç
em recorden
que només som una guspira
dins l’enorme extensió
de l’Univers.