diumenge, 30 de març del 2014

Aniversari


30 de març

Les paraules són fetes per bastir-hi
ponts suspesos al caire de l'abisme
i se'm fa costa amunt baixar la sínia
del recordar, per rescatar presències.
Les paraules no emplenen la distància!
I es desdibuixen rostres i sentències.
Ara tu ja no hi ets, però als meus dies
fets de parracs usats i coses noves,
sura el teu nom com una papallona
de vol errant: esperança i nostàlgia
arrelades a l'arbre del meu viure.

divendres, 28 de març del 2014

Desig de xocolata


-->

He estat llegint aquest llibre de la Care Santos, premi Llull, de Planeta, amb una sensació de cosa ja sabuda, repetida. Inclou tres narracions, que tenen com a línia de continuïtat una xocolatera de porcellana. I la predilecció per aquesta beguda -o menja- dels barcelonins de tres èpoques diferents. A part de la xocolata, el tema de la primera narració, situada en l'època actual, torna a ser l'adulteri. (Un tema que jo, en aquest temps nostres tan lliures i desinhibits quant a relacions sentimentals i de parella, creia superat!) I inclou tòpics, “Les dones es tornen boges amb els homes guapos i atrevits però després es queden amb els avorrits i normalets”. Un tòpic que la realitat desmenteix, si no, tots els guapos i atrevits es quedarien solters, i singles com es diu ara. Cosa que no sembla que passi.
En la segona narració, l'acció de la qual transcorre a finals del XIX, la sensació de dejú-vu s'accentua. Aquí fa una crònica de l'òpera -amb bomba del Liceu inclosa-, i ens narra una història de senyores i minyones que no t'acaba d'enganxar.
M'ha agradat més la tercera narració, situada al XVII. I m'ha divertit perquè està escrita amb un to irònic, amb francesos, anglesos, castellans i catalans intrigant i conspirant en una Barcelona glaçada d'un mes de gener amb l'excusa d'una màquina de fabricar xocolata. Una mica a l'estil Dumas.
El que sí ha fet la Care Santos és assessorar-se bé sobre els processos de fabricació d'aquest deliciós producte -jo en sóc addicta-, i els gustos canviants a què ha estat sotmesa al llarg dels temps. Afegim a això que aquesta autora escriu amb gust i correcció. Les seves narracions fan de prou bon llegir.

dissabte, 22 de març del 2014

Raimon a Ràdio Gandesa



Les meves felicitacions a aquest autor pel Premi d'Honor, tan merescut. El disc amb el seu primer èxit, Al Vent, va sortir l'any 1963, el mateix suposo, que va arribar a Ràdio Gandesa, on jo col·laborava voluntàriament de locutora. En aquella època de cançons exclusivament en castellà -amb alguna rara excepció-, sentir el seu crit “buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu al vent del món”, em va fer una impressió extraordinària, per l'estil, tan diferent, i sobretot per la llengua. Vam posar-lo una vegada i una altra.
L'estat de marginació en què es trobava la nostra llengua -nosaltres mateixos estàvem obligats a usar el castellà per transmetre!-, va fer que molta gent se'n sorprengués i no tothom d'una manera agradable. Recordo un parenta meva que em va assegurar que el català no servia, per a fer cançons. Que no sonava bé. Els joves actuals, que han viscut aquest fet -cantar en català-, d'un manera natural, se'n deuen fer creus. Però era així com anaven les coses.
Gràcies a Raimon, i als cantautors de la Nova Cançó, cantar en la nostra llengua és ara una manera genuïna de sentir-nos tal com som.

dimecres, 19 de març del 2014

El trastorn de Pornoy


Philip Roth
Els trastorn de Portnoy

En aquesta obra, de trets clarament autobiogràfics, el protagonista -un home obsedit pel sexe i per la seva personalitat de jueu nord-americà reprimit i alliçonat per una mare excessivament autoritària i controladora-, explica els seus problemes al psicoanalista. L'obra, el primer èxit d'aquest autor, va escandalitzar la crítica -i també la comunitat jueva, que satiritza-, i no m'estranya. Perquè l'autor gasta un lèxic desinhibit i explica experiències d'un manera molt gràfica. Em fa pensar en un Woody Allen sense límits, i és que tots autors dos provenen d'una mateix extracte social i cultural.
El millor d'aquest llibre, que t'enganxa des de la primera línia és l'estil, i quin estil! No m'estranya que aquest autor, de qui buscaré adelerada els llibres que encara no li he llegit, sigui considerat uns dels gran de la literatura nord-americana. Com es pot ser tan bo?
La traducció és de Joan Fontcoberta, que ha tingut que bregar amb un lèxic viu, ric, popular i molt natural -com m'imagino que devia ser el de l'original-, i se'n surt molt bé. Amb nota alta.

divendres, 14 de març del 2014

Sant Pau

 Fent cua.

 Interior.
 Fundació de l'Hospital de la Santa Creu.
 El Ramon i la Rosa Maria.
 Les quatre barres omnipresents.
 Tarongers carregats als patis.


-->

Plànol.

Aprofitant les jornades de portes obertes, visito Sant Pau amb els amics Rosa Maria i Ramon. D'entrada, ens sorprèn la llarguíssima cua, el final de la qual arriba a l'Institut Puigverd, que s'hi ha format. I és que els barcelonins tenen -tenim- fama de badocs. (Al meu poble deien que, a Barcelona, de badar, donaven un duro!). I ens agrada contemplar les belleses de la ciutat.
Per sort la cua és prou àgil i podem entrar aviat i visitar els diferents espais i pavellons -excepte un, ja que una altra gran cua ens en fa desistir-.
(Mentre contemplem alguns dels preciosos sostres, sento una veu d'home que diu -Y pensar que al Calatrava se les cae todo!)
Sí podem estar orgullosos dels nostres arquitectes modernistes. I dels gran prohoms que, amb el seu mecenatge, van fer possible aitals monuments. 

(Les quatre primeres fotos són del Ramon, les altres, meves, una petita mostra  de les moltes que vam fer!)  

dissabte, 8 de març del 2014

Encants


Andròmines i sostre:



Em fa una mena de cosa, veure'ls allà, exposats a la tafaneria pública. Són objectes que havien pertangut a algú. Que havien estat adquirits o regalats amb il·lusió -m'imagino el o la propietària traient-los amorosament la pols i tornant-los a deixar endreçats al prestatge-. Configuren els records d'un vida. Alguns van tenir una utilitat pràctica. Altres van ser merament decoratius. Ara es troben deixats a terra, formant una amalgama heterogènia. Són els perdedors de la cursa frenètica contra els temps. Les víctimes del consumisme.
Potser algun tindrà sort i gaudirà altre cop d'un nova vida. Qui els adquireixi els tornarà a posar a la lleixa, a treure'ls la pols, a lluir-los davant les amistat. I un altre dia tornaran a fer cap aquí, als Encants en un cicle repetit, fins que aniran directament al desguàs de les coses inútils.
Encantar té diverses accepcions. Que un cosa ens encanti vol dir que ens meravelli, que ens sedueixi. També pot fer referència a badar o a contemplar. Ser un encantat seria allò que en castellà castís en dirien un “pasmao”. 



Compradors o badocs? 

dilluns, 3 de març del 2014

Fronteres


Vicenç Pagès Jordà

D'aquest autor, havia llegit La Felicitat no és completa i Els jugadors de whist. Ara he llegit aquesta última, Dies de frontera, premi Sant Jordi 2013. Totes tres ambientades a la seva Figueres natal, i que també -com les anteriors-, ens mostra la voluntat de fer un retrat del seu temps i de la seva generació: la que va néixer els anys seixanta. Un generació que es mou entre la frontera de la joventut, que ja se'ls ha escapat, i la maduresa, sempre difícil d'acceptar. Una generació que ja no ha viscut les traves morals, monetàries o de manca de llibertat que va patir la meva, però que tampoc no acaba d'adaptar-se a un món on sembla que res és perdurable. Un món líquid on els protagonistes es mouen una mica com peixos a la deriva que s'estan quedant sense aigua. On les decisions importants, com tenir fills, s'aplaça fins que ella n'hagi fet quaranta. On tot és provisional.
En aquesta novel·la, com l'última de Rojals, el motiu principal és l'adulteri. En aquest cas masculí. Una relliscada que trencarà el fràgil equilibri en què estava instal·lada la parella protagonista. Ell un profe d'institut -interí-, una situació també provisional. (Em fa gràcia quan parla dels alumnes i dels problemes a l'aula, que només algú que ho hagi viscut pot retratar tan bé, situant-se entre la ironia i la resignació!) I ella una dona sense gaires complicacions.
I mentre ens explica els desenvolupament de la història, una història aquesta sense gaire èpica ni esgarips, sinó situada a nivell molt humà, l'autor ens fa un inventari de les aficions, costums, llocs comuns, música, lectures, gustos, idees etc., predominants de la seva generació.
Després de la narració, una mica caòtica -s'ho portava la trama-, de Marta Rojals a L'altra, aquesta de Pagès, tan ben estructurada, tan diàfana, ha estat un bon descans.