Vicenç Pagès Jordà
D'aquest autor,
havia llegit La Felicitat no és completa i Els jugadors de whist.
Ara he llegit aquesta última, Dies de frontera, premi Sant Jordi
2013. Totes tres ambientades a la seva Figueres natal, i que també
-com les anteriors-, ens mostra la voluntat de fer un retrat del seu
temps i de la seva generació: la que va néixer els anys seixanta.
Un generació que es mou entre la frontera de la joventut, que ja
se'ls ha escapat, i la maduresa, sempre difícil d'acceptar. Una
generació que ja no ha viscut les traves morals, monetàries o de
manca de llibertat que va patir la meva, però que tampoc no acaba
d'adaptar-se a un món on sembla que res és perdurable. Un món
líquid on els protagonistes es mouen una mica com peixos a la deriva
que s'estan quedant sense aigua. On les decisions importants, com
tenir fills, s'aplaça fins que ella n'hagi fet quaranta. On tot és
provisional.
En aquesta novel·la,
com l'última de Rojals, el motiu principal és l'adulteri.
En aquest cas masculí. Una relliscada que trencarà el fràgil
equilibri en què estava instal·lada la parella protagonista. Ell un
profe d'institut -interí-, una situació també provisional. (Em fa
gràcia quan parla dels alumnes i dels problemes a l'aula, que només
algú que ho hagi viscut pot retratar tan bé, situant-se entre la
ironia i la resignació!) I ella una dona sense gaires complicacions.
I mentre ens explica
els desenvolupament de la història, una història aquesta sense
gaire èpica ni esgarips, sinó situada a nivell molt humà, l'autor
ens fa un inventari de les aficions, costums, llocs comuns, música,
lectures, gustos, idees etc., predominants de la seva generació.
Després de la
narració, una mica caòtica -s'ho portava la trama-, de Marta Rojals
a L'altra, aquesta de Pagès, tan ben estructurada, tan diàfana, ha
estat un bon descans.