Apunts d’avui, 26 de juliol: em llevo a quarts de vuit i baixo a buscar el diari,
una mica més de mitja hora a peu entre anar i venir. És una passejada que
m’agrada perquè en bona part discorre pel passeig de Riells, a
tocar de la platja, en aquella hora neta, aplanada i acabada de
rastellar, només amb les petjades els primers banyistes matiners que
s’han acostat al mar. Un mar pla i llis, brunyit com un mirall
d’argent. Prop meu passen esforçats esportistes que suen la
samarreta corrent amunt i avall. He d’eludir el camió de la neteja
que escombra el passeig a base de mànega i aigua a pressió. Als
cafès i bars estan acabant de posar taules i cadires, però encara
no hi ha gairebé ningú. Més tard, quan baixarem a banyar-nos, això
bullirà.
Ja a casa ens sorprèn una gropada blanca que tapa el sol, per un
moment ens alarmem –després del fum i les cendra que van arribar
al jardí amb els incendis de l'Alt Empordà, dies passats, estem amb la por al cos-, però de seguida veiem que és
boira. Tal com ve, se’n va, i queda un dia radiant i calorós, el
més calorós des que som aquí.
L’aigua està neta, transparent, estupenda, i bastant fresca. Bany
reconfortant. A la platja encara no hi ha les aglomeracions de
l’agost –veurem què passa enguany, amb la crisi-, i es pot
estendre les tovalloles sense problemes. Mentre el Marc les nenes es
banyen, un turista francès ha tret de l’agua, davant meu, una ret
en què es debaten sis o set pops força grossos. De seguida es forma
un rodol de curiosos, nens sobretot, per veure els animalons.
M’imagino que era una ret que anava a la deriva, i el francès se
l’ha ensopegat. Sembla que no sap què fer amb les bèsties. A la
fi les posen en una bossa de plàstic amb aigua i se les enduen.
Em truca l’Àngel per felicitar-me pel meu sant! Es veu que ha
estat un malentès amb la Rosa, la seva dona. Déu meu, com estem! Un
no es pot fer gran a cap preu! De totes maneres, tots els sants
porten vuitada, que em van dir la Maria i el Ricard, els veïns de
Montmeló, pastissers, que l’altre dia em van portar un tortell de
crema. Són una gent super amable!
He llegit La isla debajo del mar de la Isabel Allende i m’ha
agradat força. Retrata la fi de l’esclavitud a Haití, quan encara
era una colònia francesa, i a Luisiana, quan Napoleó la va vendre
als americans. És una història entretinguda, i força interessant,
pel seu context històric. Ara he començat El amor en los tiempos
del cólera, que feia temps que desitjava llegir des que el seu
autor, García Márquez va dir que era la seva millor novel·la, que
al principi va ser mal acollida per ser d’un estil més realista,
diferent de Cien años de soledad. Veurem que tal. El realisme
màgic, que en seu moment em va enlluernar, ja no em diu res, i és
que tornar a llegir Cient años, com vaig fer fa poc, em feia
pensar massa en el munt d’imitadors seus, començant per la Isabel
Allende de La casa de los espírituts, o Agua para
chocolate, d’una altra autora americana, Laura Esquivel. I trobava que havia perdut encant.