diumenge, 30 d’octubre del 2011

L'autonomia que ens cal és la de Portugal



“Visitar Portugal hauria de ser obligatori per als catalans (...). Perquè visitar aquest país et fa veure com seria el nostre si, després de la Revolta dels Segadors que va estimular la seva lluita per la independència respecte a Espanya, nosaltres també ens haguéssim alliberat.
Aneu a Portugal. Visiteu Lisboa, tan harmònica en la seva arquitectura, escolteu com parla la seva gent. Potser us sorprendrà sentir que tots els seus immigrants -es veuen moltíssims negres procedents de les seves antigues colònies- parlen, naturalment, en portuguès. Veureu rètols o indicacions escrits només en la seva llengua, o subtitulats en anglès. Res de castellà! Deu de ser allò que la por guarda la vinya.
Perdeu-vos pels carrers de l'Alfama i demaneu a qualsevol la direcció que voleu agafar: es desviuran per atendre-us, i us entendreu perfectament a poc que us hi fixeu. Perquè, com no s'han d'entendre catalans i portuguesos si quan dieu “bon dia” us contesten “bom dia”, que sona gairebé igual? Mengeu als seus restaurants -no oblideu el bacallà, que és preceptiu-, camineu pels seus carrers, pels seus barris amb tanta personalitat, agafeu un tramvia que es baralli amb el trànsit per carrers costeruts i impossibles, pugeu als seus miradors des d'on podreu contemplar l'espectacle sempre estimulant de l'estuari de Tejo, contempleu les postes de sol a l'Atlàntic, tan plenes de llum i color (...) Per tot això repeteixo: l'autonomia que ens cal és la de Portugal. Nosaltres decidirem què volem fer amb els nostres diners, amb la nostra cultura, amb la nostra llengua. Els immigrants, els homes de negocis que s'implantesssin aquí, els futbolistes d'elit, tots l'aprendrien sense qüestionar-se res. I quan ens convidessin a un fira internacional hi aniríem en català, com els espanyols hi van en castellà o els portuguesos en portuguès. Així de senzill. Ara imagineu per un moment que Portugal hagués seguit subjecte a Espanya. Que s'ho imaginin els portuguesos. Segur que els semblaria un malson.”
Aquest article meu va sortir publicat a “L'Ebre” el dia 11 de novembre del 2005. Continua d'actualitat!

dimecres, 26 d’octubre del 2011

EL REFUGI DE LA MEMÒRIA



Tony Judt (1948-2010) va patir els últims anys de la seva vida un greu malaltia que el va anar incapacitant. L'únic que no va perdre van ser els seus records, que va agrupar per temes -tal com li venien les llargues nits d'insomni-, i els anava dictant tot i les grans dificultats d'expressió a què va arribar. Els va publicar en una revista del EUA, on vivia, i els va agrupar després en un recull, que va titular EL REFUGI DE LA MEMÒRIA. En aquests textos fa una anàlisi molt lúcida del món on ha viscut i les idees que han impregnat la nostra societat tota la meitat del segle XX. I que el va fer declarar-se immune a les efusions i els encisos de la Nova Esquerra “i les seus vessants més radicals: maoisme, gauchisme, tercermundisme etc.” Quan encara estava imbuït de totes aquestes idees, que més endavant rebutjaria, va viatjar a París el 1968, “per respirar”, la revolució. “Posats a ser seriosos, no va passar gaire res i tots vam tornar a casa”.
I mentre ells i els seus companys europeus occidentals jugaven a ser revolucionaris, explica, no s'adonaven, o no volien adonar-se, que la veritable revolució la feien els joves de l'Europa de l'Est. La Primavera de Praga, l'aixecament dels estudiants polonesos... “Si atenem a totes les nostres teories de la història carregades d'exhibicionisme, vam fracassar del tot a l'hora d'assabentar-nos dels seus capgirells cabdals. Va ser en aquells mesos estiuencs del 68, a Praga i Varsòvia, que el marxisme es va ensorrar”. “Si més no als nostres ulls, érem una joventut revolucionària. Llàstima que ens perdéssim la revolució”.
Parlant del llenguatge, diu: “L'expressió maldestra suggereix segurament una mancança del pensament”.
“Quan les paraules perden la seva integritat, passa el mateix amb les idees que representen”.
“Si les paraules s'enrunen, què pot substituir-les? Són tot el que tenim”.
Sobre la globalització. “Les “identitats” esdevindran més malignes i tibades, mentre els indigents i els desarrelats colpeixen les tanques cada cop més altes de les comunitats hermèticament reixades que s'estenen des de Delhi fins a Dallas”.
“Hi havia més coses al cel i a la terra de les que somiava la nostra filosofia occidental i jo -tardanament-, havia estat testimoni d'unes quantes!”.
“Per damunt de tot, el jou amb què una ideologia subjecta un poble es mesura millor per la incapacitat d'aquest d'imaginar alternatives col·lectivament”.
(Ah, el traductor és el Miquel Izquierdo, que el meu fill Marc no se m'enfadi!)

dijous, 20 d’octubre del 2011

ONG


BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE de Gustau Nerín. (La Campana)

Vet ací un llibre que m'ha deixat plena de perplexitats. I és que, el seu autor, un català que viu a la Guineu Equatorial -antiga colònia espanyola-, i coneix mol bé Àfrica (sobre la problemàtica de la qual ha escrit diversos assajos), s'endinsa pels camins -més aviat tèrbols- de les ONG i ens n'explica fets de l'alçada d'un campanar. Projectes que s'ensorren, per manca de planificació i manteniment, un cop els cooperant se n'han anat, ben cofois -“El continent africà és un immens cementeri”, diu-, i altres problemes existents deguts a la inexperiència d'uns, o a la manca d'escrúpols d'altres, passant per la falta d'esperit crític de gairebé tots; això sí, la majoria dels projectes fets amb bona intenció. I ja ho diuen, que l'infern està empedrat de bones intencions. Algunes frases de l'autor per meditar:
“Algunes ONG argumenten que els africans no només són incapaços de desenvolupar-se per si mateixos, sinó que, a més a més, constitueixen un obstacle per al seu propi desenvolupament”.
“En el discurs de moltes organitzacions humanitàries els africans són presentats com a adults irresponsables, incapaços de prendre cura dels nens que haurien de protegir. Davant d'aquesta “realitat”, els occidentals s'erigeixen en protectors dels infants africans. Molta gent que a Europa ha renunciat a la paternitat està plenament convençuda que educaria millor els nens africans que els seus propis pares”.
“Sovint els europeus estan més interessats a fer cooperació que els africans a rebre-la... I és que molts occidentals, mentre planegen arreglar la vida als africans, en realitat estan buscant la manera d'arreglar la seva”.
Nerín critica també que moltes ONG estan en mans de partits polítics, i no és estrany que el responsable sigui un parent del polític de torn. Amb els canvis de govern, s'hi pot produir un autèntic daltabaix. “La falta de transparència (com s'esmercen els diners) afavoreix la mala gestió i la corrupció” -avisa.
L'autor no s'està de criticar les caravanes solidàries que serveixen per a proporcionar un turisme d'aventura a certs cooperants. (En aquest moment tots tenim al cap les dues joves de Metges sense Fronteres, el rapte de les quals espero que acabi bé). Això mateix val per alguns famosos, que fan de la seva cooperació amb Àfrica una forma d'auto-propaganda molt efectiva.
De la crítica a certes maneres de procedir respecte als pobles africans no se'n deslliuren ONG molt conegudes i valorades, organismes internacionals, ni la mateixa Església. I encara menys els governs africans corruptes, que estan encantats amb els diners que els arriben. “Moltes vegades l'ajuda no arriba als més desafavorits perquè és saquejada per les autoritats africanes”.
Així l'autor va desgranant una sèrie de projectes absurds. I d'actuacions errònies o directament catastròfiques.
Esperava el final del llibre per veure si Gustau Nerín ens parlava de solucions, però ell no en té cap, evidentment. “Per a una millora sensible de l'Àfrica caldria una reforma en profunditat del sistema socio-polític mundial”. El que cal és canviar les estructures. “La solidaritat amb el continent africà no passa per canviar l'Àfrica a base de doctrines d'Occident, sinó que s'ha de centrar a canviar les relacions injustes entre Nord i Sud”.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Amics



“Segons l'antropòleg Robin Durban, els primats es relacionen amb un nombre de congèneres proporcional al tamany del seu cervell. Les seves investigacions informen que l'homo sapiens pot mantenir relacions emocionals amb unes 150 persones. Més enllà d'aquest límit el tracte tendeix a dissoldre's. No obstant, Facebook permet tenir mil “amics” o més. Els SMS, els tweets i els xats articulen una tribu desbordada, superior a qualsevol càlcul antropològic”. La cita l'he trobada a EL MIEDO EN EL ESPEJO, de Juan Villoro. Això m'ha fet pensar en la quantitat d'amics de què presumeixen alguns usuaris del Facebook. Jo, quan rebo una sol·licitud d'amistat i no conec de res la persona que me la demana, miro quants amics té i quan hi veig una quantitat ingent penso que ja en té prou i massa, que el que l'interessa és poder presumir de quantitat, i per tant no em necessita, i la desestimo. Per a mi l'amistat és una cosa molt seriosa. Una persona amb qui pots comptar, que la tens al costat als moment fàcils i encara més als difícils, algú en qui confies i saps que confia en tu. L'amistat -com l'amor-, és massa important per què la banalitzem.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Nobel



Els Nobel de pau i literatura d'enguany han estat una mica atípics. Han premiat tres dones per al Nobel de Pau i un poeta poc conegut per al de Literatura, és a dir, personatges que normalment queden a l'ombra. Per això me'n congratulo. Quan al de la Pau, poc després que morís Wangari Maathay, la premi Nobel de Pau de Kenya, que va crear el moviment Cinturó Verd, per animar Àfrica a plantar arbres, ara tenim, no una, sinó un trio de dames: Elles Jhonson Sirleaf, presidenta actual de Libèria, primer cap d'estat africana, i Leymah Gbwee, activista de la pau en aquest mateix país (que ha patit una infinitat de guerres: us sonen els nen soldats?), i la jove iemenita Tawakkul Karman. Unes dones que ens demostren que el segle que vivim ha de ser i de fet serà -després de mil·lennis de ser-ho d'homes-, el segle de les dones. Que ja tocava. I no és que cregui que ho poden fer millor, -que sí-, sinó que és impossible que ho facin pitjor.
Pel que fa al de Literatura, han aparcat els grans novel·listes, més o menys mediàtics, i s'han decantat per un poeta suec, Tomas Tranströmer, de poesia escassa i no gaire fàcil. Enhorabona! Només he trobat alguns cosa en castellà, i n'he traduït un fragment (dispenseu-me la gosadia).

“En les primeres hores del dia, la consciència pot abastar
el món
tal com la mà prem una pedra tèbia de sol.
El viatger és a sota de l'arbre. S'estendrà,
després de caure pel terbolí de la mort,
una gran claror sobre el seu cap?”

Del recull de poemes “El cel a mig fer”

dissabte, 1 d’octubre del 2011

El miracle de la vida


The tree of life (L'arbre de la vida)

Vet ací una pel·lícula del director Terrence Malick que ha motivat tants comentaris d'elogi com de rebuig. Alguns, com el crític de cinema Alex Gorina la troben ampul·losa i pretenciosa. Josep Ma Fonalleras (Avui), diu que s'hi va emocionar. Molts s'hi avorreixen -al meu costat, una parella no parava de fer comentaris, i al final van coincidir que no els havia agradat gens. Rere meu vaig sentir: “Quin rollo”-. De fet érem quatre gats al cinema, un dijous a la tarda. I és que, en un temps accelerat com el nostre, costa adaptar-se al tempo de la pel·lícula i al seu ritme, tan vertiginós en les imatges del principi com lent i repetitiu en les del final. Però quines imatges tan impactants subratllades per una música preciosa de grans clàssics. A través de les reflexions del personatge que interpreta Sean Penn, podem resseguir la seva concepció associada a la creació del món. El seu desenvolupament posterior amb una mare, que té idealitzada, els seus germans, i un pare, un músic frustrat, que descarrega les seves frustracions en la família. I sorgeix l'eterna pregunta: Per què Déu permet el Mal? Al final, molt oníric, l'home es reconcilia amb la seva història i el passat de la seva família, pare inclòs, mentre sona la música d'un Requiem bellíssim. A mi, tot i trobar-la un pèl allargassada, em va agradar.