divendres, 30 de desembre del 2011

L'home dels nassos



Les festes de Nadal i Cap d'Any tenen no sé si la virtut o la pena que ens revifen la nostàlgia, aquesta pulsió una mica traïdora de l'esperit. I dic traïdora, i podria haver dit mentidera, perquè la nostàlgia és de natura selectiva i ens fa rememorar els fets d'una manera positiva, “ensucrada” que en dirien ara. I relega a la cambra fosca les coses negatives, o de no tant bon recordar.
Jo, últim dia de l'any, penso molt especialment en mon pare, i la seva rialla múrria, quan ens enviava a la Carmeta del “Gustós”, la meva gran amiga d'infantesa, i a mi a buscar per la Farola, que era on parava el cotxe de línia, l'home dels nassos, aquell que en tenia tants com dies l'any. Evidentment, no el vam trobar mai, tot i que la recorríem enderiades, fixant-nos en tothom. Només quan vam tenir una mica de picardia -perdre la innocència se'n deia llavors-, ens vam adonar que l'any, aquella data, només en tenia un, de dia, i per tant, qualsevol persona podia ser l'home dels nassos. (I per què no, la dona?)
No sé si els xiquets d'avui creuen en l'home dels nassos, que el tió caga de veritat, o que els Reis són els Reis. Però el que és segur és que, quan siguin vells, recordaran amb nostàlgia aquest Nadal d'ara. Dels grans depèn que el recordin amb una dolça i positiva nostàlgia.
Bon Any a tothom! (La foto és de la Plaça Major de Gandesa amb casa nostra al mig)

divendres, 23 de desembre del 2011

Nadal 2011



Avui encara els llums ens faran pampallugues
i l'aire de la nit, pessigolleig al cor
que tots portem a coll el farcell de l'enyor
d'un món llunyà i feliç, ple de clares esplugues
i d'infants adormits, que s'aguanten el plor.

Que dolç és enyorar, si l'instant no és feliç!

Però és mort el passat. I és ben viu el present!
Dins del fred de la nit, torna a plorar un infant
de tu i de mi depèn de calmar el seu afany
i fer créixer al seus ulls llampurnes d'esperança
en el futur d'un món que entre tots anem fent.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Jane Eyre, de Charlotte Brontë



Des que es va publicar, el 1847, aquesta novel·la ha exercit una gran fascinació entre els lectors i sobretot les lectores de diferents generacions, entre les quals em trobo jo. I podria dir el mateix de la seva germana Emily i els seus Cims Borrascosos. La mateixa atracció que ha suposat per als diferents directors de pel·lícules o de sèries de TV. Concretament, de Jane Eyre se n'han fet vuit pel·lícules i dues sèries. L'última, del 2011, de Cary Fukunava, interpretada per Mia Wasikowsca i Michael Fassbender. El problema d'aquesta mena de novel·les és que cadascú les ha interioritzades amb la seva imaginació, i molt difícilment aquesta coincideix amb la del director de la pel·lícula. Aquesta versió de Fukunava l'he trobada excessivament fosca i esquemàtica. I els seus intèrprets, sobretot la protagonista, no m'han acabat de fer el pes. Esperem la nova versió!
Ara que, encara més fascinant que les seves novel·les, és la vida dels germans Brontë. Les de les noies és paral·lela a la de Jane Austen, que tan bé va retratar la societat classista i interessada en què van viure. Filles de pastor protestant, amb una bona cultura però sense dot, estaven condemnades a no trobar un home a la seva alçada. Els rics i ben educats buscaven noies amb diners, a poder ser boniques, i els que no tenien ni diners ni educació, no podien agradar de cap manera a dones tan cultes i intel·ligents com eren elles.
Quan a la seva producció literària, Charlotte va haver de signar el seu manuscrit amb el nom de Currer Bell, i no va ser fins després de l'èxit aconseguit amb la novel·la, que l'editor conegués l'autor i s'assabentés que era una dona. (Cas similar al de Víctor Català, o sigui Caterina Albert i Paradís). Va ser quan ja era una mica gran i els seus germans havien mort que Charlotte, que ja havia aconseguit la fama, va poder trobar un marit amb qui compartir els seus anhels. Com nosaltres seguim gaudint el dels seus torturats personatges.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Els Mollons



Excursió als Mollons amb els Caminants del Congrés. M'equipo convenientment per caminar: botes, bastons, barret motxilla amb el dinar i aigua. De bon matí està núvol i fa un fred que pela, però de seguida surt el sol i entres en calor. No obstant, més que caminar, el que fem és pujar per un corriol més apte per a cabres que per a persones. I a la baixada, una altra aventura. Aquest tipus de senders, entremig de la natura, als vint anys m'encantaven. Ara acuso l'esforç. Però arribo a la meta contenta. El panorama és engrescador. I arreu el bruc és florit. De tornada tenim davant Montserrat. A la nit caic al llit ben plana. Feia dies que no dormia tan bé. Ah, la natura!
(Si mireu bé la foto, rere meu s'albira Montserrat)

dijous, 8 de desembre del 2011

Paraules



Les paraules, Joan, són com els globus
de la Festa Major de l'existir.
Tu les percaces surant sobre les coses
i les fas teves: parlar és conquerir.
Hi ha paraules, Joan, que són ben dolces
de pronunciar, com ara mama o papa,
i concretes, com pa, i peu, i dit.
Altres són cantelludes i s'encallen
a la boca. I no en saben sortir,
amb moltes consonants ben trabucades,
com conill o esquirol, de tan mal dir.
I encara n'hi ha unes altres ben estranyes
que encara no comprens, com estimar,
però que sents segur que t'embolcallen
i asseguren la passa, en caminar.
Amb els anys, aprendràs que hi ha paraules
de mal dir, o de sentir. Tu hauràs de fer
segur el camí que et marca la deriva:
fer de la llengua anunci del teu ser.

dijous, 1 de desembre del 2011

Caganers




Els català és un poble escatològic. I la prova en són dues tradicions nadalenques molt nostres: els caganers del pessebre i el caga-tió. Actualment, el Papa Noël, aquests personatge insofrible inventat per la Coca-Cola, sembla que li està guanyant la batalla al nostre pacífic i generós tronc o tió de Nadal. Però no ens hem de deixar vèncer! Aquest Nadal ens hem de fer el propòsit de retornar a les nostres arrels i foragitar de les nostres llars aquella espècie invasora! Fora el Papa Noël, visca el Tió! Recordo molt bé quan, de petita, picava amb força al temps que cantava: Tronc de Nadal, caga torrons, pixa vi blanc, si no en tens més, caga diners! Quina gran festa! Després, l'he viscuda amb els fills i ara amb els néts. I l'emoció d'anar traient els regals d'un en un és indescriptible.
Un altre record molt viu és el del pessebre que feia mon pare, a Gandesa. Dies abans ja anàvem a la Canaleta o a la Fonteta a buscar molsa, escorça i herbes per muntar-lo. Els pobles de suro els feia ell mateix. I l'aigua era de bo de bo. Els Reis avançaven de banda de nit pels caminets de serradures per a gran sorpresa i alegria de mon germà i meva quan ens alçàvem del llit i corríem a comprovar-ho. Realment eren Mags! El caganer, aleshores, era una figura de per riure, que s'amagava en un racó. Un figura que ens recordava la nostra condició humana: de cagar ningú no se n'escapa! Ara, el caganer ha agafat un relleu extraordinari. La gent els busca i en col·lecciona. I com més enlairat o famós és el personatge representat, millor. Que ells també aprenguin la servitud de ser humans!
(Fotos fetes meves, a la Fira de Sant Llúcia)

dimecres, 23 de novembre del 2011

Ocells amics



Estimo els ocells, aquestes criatures tan belles i tan fràgils. De petita, al poble, els nois anaven a afollar nius per pur instint depredador. I els grans agafaven ocells cantaires, sobretot caderneres, per posar-les en gàbies i sentir-les cantar. I ningú no en feia escarafalls, jo tampoc, és clar. Ens semblava natural. Amb els anys hem après que cal respectar la natura, que els ocells on millor viuen i es reprodueixen és en llibertat. I que si els volem veure o sentir els hem de protegir i respectar, no caçar-los. Prou que en moren per culpa dels pesticides, destrucció del seus hàbitats, canvis de clima i tantes altres anomalies a què els sotmetem. Ara diuen que la població dels pardals, que semblaven els més ben dotats per sobreviure ja que ni canten bé ni tenen bells plomatges i se saben espavilar, està minvant molt ràpidament. Altres espècies també minven o desapareixen. Per això sobta, em sobta a mi, càndida que sóc, que el govern català hagi donat llum verda a la caça aquest any de 60.246 ocells fringíl·lids, o sigui cantaires, com caderneres, pinsans, verdums, etc, fins ara prohibits a Catalunya seguint la normativa europea. Un autèntic disbarat!
(He manllevat el títol OCELLS AMICS, del nostre gran escriptor Josep Ma de Sagarra, que tan bé els va saber descriure.) (La foto del pit-roig és del meu fill Eduard.)

dijous, 17 de novembre del 2011

Pluja



Trepitjo fulles mortes sobre l'asfalt mullat.
I lentament recorro la distància
que m'emmarca el record i entaula la nostàlgia
d'altres dies de pluja caient sobre el sembrat.
És gris el temps que alena a la ciutat
d'aquest novembre que cobreix l'estança
on hostatjo els meus dies, on reneix la meva ànsia
de vívida quietud, de fèrtil soledat.
Cada gota de pluja que cau sobre la terra
és promesa de gra i de fruita novella
és el pa de la taula i és la copa del vi.
Cada gota de pluja que es fa saba al meu si
és ferment d'esperança i alenar de l'estrella
que m'acuita la passa cap a un Tot que m'aferra.

16 de novembre del 2011

dijous, 10 de novembre del 2011

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

Aquest és el títol del llibre de Montserrat Roig que més admiro. L'escriptora hi desgrana la seva passió de viure, la seva passió d'escriure. Allò que li agrada i allò que li fa mal. I ens parla de l'ofici d'escriure, plaer o càstig?
“He intentat de definir l'ofici d'escriure com un ofici qualsevol i no ho he aconseguit. L'he estat sublimant. Però, per què no fer-ho, quan el món et continua deixant perplexa i te'n sents separada? Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s'acaba la nostra feina”.
“La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què pesaria més. Per tant la vida, con els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, després ho esculls”.
Roig es demana per què escriu. I assegura que ho fa per tal que l'estimin. I ella es va fer estimar a través de la paraula, a través de les seves novel·les, els seus assaigs, els seus articles. Avui, quan fa vint anys que ens va deixar, tan prematurament, quan encara hagués pogut escriure moltes i belles pàgines per a nosaltres, li diem: T'estimem, Montserrat, i no és cap mentida!

divendres, 4 de novembre del 2011

Contrast



La nostra societat viu d'esquena a la mort. Potser perquè la mort no és "glamurosa", ni bonica, ni fàcil de digerir. Així que ens estimem més no tenir-la present. Sobretot fugim de pensar en la nostra pròpia mort. I més actualment que hem deixat de creure en cels plens de querubins i inferns poblats de dimonis dels pastorets. I ja no diem com Joan Maragall: “Siguem la mort una majora naixença”. O allò de “Muero porque no muero” de Santa Teresa. Hem fet que la mort sigui els més asèptica possible. I hem inventat tanatoris on poder dipositar els difunts. (Suposo que als pobles encara se celebren vetlles a casa, que no deixen de ser una ocasió per fer-nos companyia, mirar de consolar-nos i esbargir aquesta por difusa al desconegut).
Per això el calendari litúrgic celebra el Dia dels Difunts, per tal que fem memòria dels familiars, veïns, amics i coneguts nostres que ja no hi són. Persones que hem estimat i amb les quals hem conviscut, hem xerrat, hem rigut i potser hem plorat. I encara és molta la gent que aquest dia omple de flors els cementeris i, depenent de les creences de cadascú, també d'oracions.
Jo alguna vegada he entrat al cementiri de Sant Andreu, que tinc a tocar de casa. Abans els cementiris el feien al costat de les esglésies, és a dir, molt propers, però modernament els havien anat col·locant com més lluny millor, que no fessin “lleig”. I vet ací que, amb el creixement continuat de les ciutats, algun s'ha quedat enquibit enmig de la trama urbana. Vius i morts ben propers, com mostra la foto que vaig fer amb el meu mòbil.
I és que la Mort i Vida, són dues cares de la mateixa moneda!

diumenge, 30 d’octubre del 2011

L'autonomia que ens cal és la de Portugal



“Visitar Portugal hauria de ser obligatori per als catalans (...). Perquè visitar aquest país et fa veure com seria el nostre si, després de la Revolta dels Segadors que va estimular la seva lluita per la independència respecte a Espanya, nosaltres també ens haguéssim alliberat.
Aneu a Portugal. Visiteu Lisboa, tan harmònica en la seva arquitectura, escolteu com parla la seva gent. Potser us sorprendrà sentir que tots els seus immigrants -es veuen moltíssims negres procedents de les seves antigues colònies- parlen, naturalment, en portuguès. Veureu rètols o indicacions escrits només en la seva llengua, o subtitulats en anglès. Res de castellà! Deu de ser allò que la por guarda la vinya.
Perdeu-vos pels carrers de l'Alfama i demaneu a qualsevol la direcció que voleu agafar: es desviuran per atendre-us, i us entendreu perfectament a poc que us hi fixeu. Perquè, com no s'han d'entendre catalans i portuguesos si quan dieu “bon dia” us contesten “bom dia”, que sona gairebé igual? Mengeu als seus restaurants -no oblideu el bacallà, que és preceptiu-, camineu pels seus carrers, pels seus barris amb tanta personalitat, agafeu un tramvia que es baralli amb el trànsit per carrers costeruts i impossibles, pugeu als seus miradors des d'on podreu contemplar l'espectacle sempre estimulant de l'estuari de Tejo, contempleu les postes de sol a l'Atlàntic, tan plenes de llum i color (...) Per tot això repeteixo: l'autonomia que ens cal és la de Portugal. Nosaltres decidirem què volem fer amb els nostres diners, amb la nostra cultura, amb la nostra llengua. Els immigrants, els homes de negocis que s'implantesssin aquí, els futbolistes d'elit, tots l'aprendrien sense qüestionar-se res. I quan ens convidessin a un fira internacional hi aniríem en català, com els espanyols hi van en castellà o els portuguesos en portuguès. Així de senzill. Ara imagineu per un moment que Portugal hagués seguit subjecte a Espanya. Que s'ho imaginin els portuguesos. Segur que els semblaria un malson.”
Aquest article meu va sortir publicat a “L'Ebre” el dia 11 de novembre del 2005. Continua d'actualitat!

dimecres, 26 d’octubre del 2011

EL REFUGI DE LA MEMÒRIA



Tony Judt (1948-2010) va patir els últims anys de la seva vida un greu malaltia que el va anar incapacitant. L'únic que no va perdre van ser els seus records, que va agrupar per temes -tal com li venien les llargues nits d'insomni-, i els anava dictant tot i les grans dificultats d'expressió a què va arribar. Els va publicar en una revista del EUA, on vivia, i els va agrupar després en un recull, que va titular EL REFUGI DE LA MEMÒRIA. En aquests textos fa una anàlisi molt lúcida del món on ha viscut i les idees que han impregnat la nostra societat tota la meitat del segle XX. I que el va fer declarar-se immune a les efusions i els encisos de la Nova Esquerra “i les seus vessants més radicals: maoisme, gauchisme, tercermundisme etc.” Quan encara estava imbuït de totes aquestes idees, que més endavant rebutjaria, va viatjar a París el 1968, “per respirar”, la revolució. “Posats a ser seriosos, no va passar gaire res i tots vam tornar a casa”.
I mentre ells i els seus companys europeus occidentals jugaven a ser revolucionaris, explica, no s'adonaven, o no volien adonar-se, que la veritable revolució la feien els joves de l'Europa de l'Est. La Primavera de Praga, l'aixecament dels estudiants polonesos... “Si atenem a totes les nostres teories de la història carregades d'exhibicionisme, vam fracassar del tot a l'hora d'assabentar-nos dels seus capgirells cabdals. Va ser en aquells mesos estiuencs del 68, a Praga i Varsòvia, que el marxisme es va ensorrar”. “Si més no als nostres ulls, érem una joventut revolucionària. Llàstima que ens perdéssim la revolució”.
Parlant del llenguatge, diu: “L'expressió maldestra suggereix segurament una mancança del pensament”.
“Quan les paraules perden la seva integritat, passa el mateix amb les idees que representen”.
“Si les paraules s'enrunen, què pot substituir-les? Són tot el que tenim”.
Sobre la globalització. “Les “identitats” esdevindran més malignes i tibades, mentre els indigents i els desarrelats colpeixen les tanques cada cop més altes de les comunitats hermèticament reixades que s'estenen des de Delhi fins a Dallas”.
“Hi havia més coses al cel i a la terra de les que somiava la nostra filosofia occidental i jo -tardanament-, havia estat testimoni d'unes quantes!”.
“Per damunt de tot, el jou amb què una ideologia subjecta un poble es mesura millor per la incapacitat d'aquest d'imaginar alternatives col·lectivament”.
(Ah, el traductor és el Miquel Izquierdo, que el meu fill Marc no se m'enfadi!)

dijous, 20 d’octubre del 2011

ONG


BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE de Gustau Nerín. (La Campana)

Vet ací un llibre que m'ha deixat plena de perplexitats. I és que, el seu autor, un català que viu a la Guineu Equatorial -antiga colònia espanyola-, i coneix mol bé Àfrica (sobre la problemàtica de la qual ha escrit diversos assajos), s'endinsa pels camins -més aviat tèrbols- de les ONG i ens n'explica fets de l'alçada d'un campanar. Projectes que s'ensorren, per manca de planificació i manteniment, un cop els cooperant se n'han anat, ben cofois -“El continent africà és un immens cementeri”, diu-, i altres problemes existents deguts a la inexperiència d'uns, o a la manca d'escrúpols d'altres, passant per la falta d'esperit crític de gairebé tots; això sí, la majoria dels projectes fets amb bona intenció. I ja ho diuen, que l'infern està empedrat de bones intencions. Algunes frases de l'autor per meditar:
“Algunes ONG argumenten que els africans no només són incapaços de desenvolupar-se per si mateixos, sinó que, a més a més, constitueixen un obstacle per al seu propi desenvolupament”.
“En el discurs de moltes organitzacions humanitàries els africans són presentats com a adults irresponsables, incapaços de prendre cura dels nens que haurien de protegir. Davant d'aquesta “realitat”, els occidentals s'erigeixen en protectors dels infants africans. Molta gent que a Europa ha renunciat a la paternitat està plenament convençuda que educaria millor els nens africans que els seus propis pares”.
“Sovint els europeus estan més interessats a fer cooperació que els africans a rebre-la... I és que molts occidentals, mentre planegen arreglar la vida als africans, en realitat estan buscant la manera d'arreglar la seva”.
Nerín critica també que moltes ONG estan en mans de partits polítics, i no és estrany que el responsable sigui un parent del polític de torn. Amb els canvis de govern, s'hi pot produir un autèntic daltabaix. “La falta de transparència (com s'esmercen els diners) afavoreix la mala gestió i la corrupció” -avisa.
L'autor no s'està de criticar les caravanes solidàries que serveixen per a proporcionar un turisme d'aventura a certs cooperants. (En aquest moment tots tenim al cap les dues joves de Metges sense Fronteres, el rapte de les quals espero que acabi bé). Això mateix val per alguns famosos, que fan de la seva cooperació amb Àfrica una forma d'auto-propaganda molt efectiva.
De la crítica a certes maneres de procedir respecte als pobles africans no se'n deslliuren ONG molt conegudes i valorades, organismes internacionals, ni la mateixa Església. I encara menys els governs africans corruptes, que estan encantats amb els diners que els arriben. “Moltes vegades l'ajuda no arriba als més desafavorits perquè és saquejada per les autoritats africanes”.
Així l'autor va desgranant una sèrie de projectes absurds. I d'actuacions errònies o directament catastròfiques.
Esperava el final del llibre per veure si Gustau Nerín ens parlava de solucions, però ell no en té cap, evidentment. “Per a una millora sensible de l'Àfrica caldria una reforma en profunditat del sistema socio-polític mundial”. El que cal és canviar les estructures. “La solidaritat amb el continent africà no passa per canviar l'Àfrica a base de doctrines d'Occident, sinó que s'ha de centrar a canviar les relacions injustes entre Nord i Sud”.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Amics



“Segons l'antropòleg Robin Durban, els primats es relacionen amb un nombre de congèneres proporcional al tamany del seu cervell. Les seves investigacions informen que l'homo sapiens pot mantenir relacions emocionals amb unes 150 persones. Més enllà d'aquest límit el tracte tendeix a dissoldre's. No obstant, Facebook permet tenir mil “amics” o més. Els SMS, els tweets i els xats articulen una tribu desbordada, superior a qualsevol càlcul antropològic”. La cita l'he trobada a EL MIEDO EN EL ESPEJO, de Juan Villoro. Això m'ha fet pensar en la quantitat d'amics de què presumeixen alguns usuaris del Facebook. Jo, quan rebo una sol·licitud d'amistat i no conec de res la persona que me la demana, miro quants amics té i quan hi veig una quantitat ingent penso que ja en té prou i massa, que el que l'interessa és poder presumir de quantitat, i per tant no em necessita, i la desestimo. Per a mi l'amistat és una cosa molt seriosa. Una persona amb qui pots comptar, que la tens al costat als moment fàcils i encara més als difícils, algú en qui confies i saps que confia en tu. L'amistat -com l'amor-, és massa important per què la banalitzem.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Nobel



Els Nobel de pau i literatura d'enguany han estat una mica atípics. Han premiat tres dones per al Nobel de Pau i un poeta poc conegut per al de Literatura, és a dir, personatges que normalment queden a l'ombra. Per això me'n congratulo. Quan al de la Pau, poc després que morís Wangari Maathay, la premi Nobel de Pau de Kenya, que va crear el moviment Cinturó Verd, per animar Àfrica a plantar arbres, ara tenim, no una, sinó un trio de dames: Elles Jhonson Sirleaf, presidenta actual de Libèria, primer cap d'estat africana, i Leymah Gbwee, activista de la pau en aquest mateix país (que ha patit una infinitat de guerres: us sonen els nen soldats?), i la jove iemenita Tawakkul Karman. Unes dones que ens demostren que el segle que vivim ha de ser i de fet serà -després de mil·lennis de ser-ho d'homes-, el segle de les dones. Que ja tocava. I no és que cregui que ho poden fer millor, -que sí-, sinó que és impossible que ho facin pitjor.
Pel que fa al de Literatura, han aparcat els grans novel·listes, més o menys mediàtics, i s'han decantat per un poeta suec, Tomas Tranströmer, de poesia escassa i no gaire fàcil. Enhorabona! Només he trobat alguns cosa en castellà, i n'he traduït un fragment (dispenseu-me la gosadia).

“En les primeres hores del dia, la consciència pot abastar
el món
tal com la mà prem una pedra tèbia de sol.
El viatger és a sota de l'arbre. S'estendrà,
després de caure pel terbolí de la mort,
una gran claror sobre el seu cap?”

Del recull de poemes “El cel a mig fer”

dissabte, 1 d’octubre del 2011

El miracle de la vida


The tree of life (L'arbre de la vida)

Vet ací una pel·lícula del director Terrence Malick que ha motivat tants comentaris d'elogi com de rebuig. Alguns, com el crític de cinema Alex Gorina la troben ampul·losa i pretenciosa. Josep Ma Fonalleras (Avui), diu que s'hi va emocionar. Molts s'hi avorreixen -al meu costat, una parella no parava de fer comentaris, i al final van coincidir que no els havia agradat gens. Rere meu vaig sentir: “Quin rollo”-. De fet érem quatre gats al cinema, un dijous a la tarda. I és que, en un temps accelerat com el nostre, costa adaptar-se al tempo de la pel·lícula i al seu ritme, tan vertiginós en les imatges del principi com lent i repetitiu en les del final. Però quines imatges tan impactants subratllades per una música preciosa de grans clàssics. A través de les reflexions del personatge que interpreta Sean Penn, podem resseguir la seva concepció associada a la creació del món. El seu desenvolupament posterior amb una mare, que té idealitzada, els seus germans, i un pare, un músic frustrat, que descarrega les seves frustracions en la família. I sorgeix l'eterna pregunta: Per què Déu permet el Mal? Al final, molt oníric, l'home es reconcilia amb la seva història i el passat de la seva família, pare inclòs, mentre sona la música d'un Requiem bellíssim. A mi, tot i trobar-la un pèl allargassada, em va agradar.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Fira de Llibre



M'agrada anar a la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió. Veure com hi ha autors que es mantenen, llibres vells que han adquirit aquell color grogós -de gos com fuig?-, exemplars de col·leccions que pots anar completant. Aquest any hi vaig amb el meu fill gran. A l'Eduard -com a professor de dibuix que és-, li agraden els cartells de la fira que hi ha exposats i em fa veure l'evolució del cartellisme, i l'art en general que manifesten. Ell es decanta per comprar llibres sobre cal·ligrafia, a la qual és molt aficionat. Jo per la literatura. (Cadascú per allà on se les enfila).
Fa un temps esplèndid, encara d'estiu. L'endemà, festa de la Mare de Déu de la Mercè, plouria tot el dia. Ja se sap: santa Eulàlia plora perquè li han pres el patronatge de Barcelona -altres diuen que qui plora és la Mercè, que no l'hi volia haver pres-. En fi, que sempre acostuma a ploure. I és que som a la tardor.
Torno a casa amb el metro. Al meu costat una noia llegeix amb un e-book. És aquest el futur del llibre? No ho sé ni em preocupa massa. L'important, de fet, és el contingut, les històries que la literatura ens reporta. El plaer de la lectura. I si l'e-book facilita que aquesta es divulgui més i millor, benvingut sia!

dimecres, 21 de setembre del 2011

Un cop de vent




Entre anada i tornada de l'Escala, llegeixo I UN COP DE VENT ELS DESPENTINA, de Jesús M. Tibau, un títol molt suggeridor per a uns contes que recullen fets quotidians, personatges anònims, històries corrents, sempre amb un punt de tendresa, de poesia. Al recull de contes que jo havia llegit d'aquest autor, la base de partida era la busca i captura de la sorpresa final, que arrodonia el relat, però que de vegades, pel desig de sorprendre, quedava tot un pèl forçat, com si tot girés a l'entorn d'aquest final. En "I un cop de vent els despentina", l'autor ha superat aquest escull. Ara s'adona que no cal buscar el factor sorpresa a qualsevol preu, que només cal presentar la història tal com la sent, o com creu que la viuen els seus personatges. Això fa que tot el conjunt hagi guanyat intensitat i maduresa.
D'altra banda, en Jesús Tibau mima la frase, la poleix i ens la presenta neta i enlluernadora. Us n'ofereixo un tast, però podria ser qualsevol altre:
“Pocs cops s'ha sentit tan immers en la natura: la platja del Trabucador, deserta al seu darrere, silenciosa, subratllant el cel; davant el sol amagant-se rere la serra del Montsià, mentre omple d'espurnes rialleres la pell del mar, i ell, submergit en l'aigua amiga del port dels Alfacs, amb el cos nu de tota mena de passat”
Per molt anys i per molts contes, Jesús!

diumenge, 18 de setembre del 2011

Verema



Cada collita ens duia l'alegria
dels veremadors escampant per les vinyes
devessalls de cançons. I de rialles.
Vora el trull, reprenia la dansa
dels peus sobre el raïm
esclafant tots els grans, arrencant-los
el seu tresor.
Ball de ritme sostingut per una estranya cadència
repetida anys i anys, i sempre nova.
Homes de peus descalç,
mans a l'esquena,
amb el cap acotat i sense traça,
cansadament, sense repòs, dansaven,
somiant l'or del vi nou
damunt la taula.

D' “Elegies de pluja i oblit”

(Record de les veremes de la meva infantesa)

dimarts, 13 de setembre del 2011

A Jordi Pere Cerdà



Entremig de totes les terres,
tu, el meu país, ets com un niu d'ocells;
ets com un niu d'ocells a la forca d'un branc,
i caps sencer en el palmell de la mà,
entremig de totes les terres.
S'aixeca el sol, s'ajoca per a tu,
també ho fas per a elles,
pinta un roser el teu cel al matí,
i elles hi veuen la tarda vermella
quan la travessa el vent mestral.
(...)
I tu, país, al cau d'aquest tarter de rocs,
no ignores que acaba una vida,
que una altra s'alça com un nou Canigó
amb la neu pura de sa clina,
i una estela roja que lluu
com una espiga de forment
pel camí del nostre afany.

Jordi Pere Cerdà

(Glòria als nostres herois
que a la Pàtria son fidels!)

Foto del Canigó, que ell veia des de l'altra banda d'una frontera artificial que mai no ens ha separat!

dissabte, 10 de setembre del 2011

Diada Nacional


Tornem a ser 11 de setembre. I tornem a posar la senyera al balcó, fins que arribi aquell dia que ja no calgui, perquè la senyera serà l'única bandera que presidirà els nostres ajuntaments i les nostres institucions. El dia 11 de setembre commemorem, que no celebrem, la defensa aferrissada de la nostra nació. Els nostres herois són aquells homes i dones que, l'endemà de la derrota, es van posar a treballar. Sense armes, que els van ser requisades: només els van deixar el ganivet del pa encadenat a la taula! Però mai no els van poder arrabassar la dignitat d'alçar-se cada matí i reprendre la feina. Ens ho recorda Josep Guardiola en rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya. “Si ens aixequem i ens posem a pencar, som imparables”.
Contra les sentències sobre la llengua, més català a tot arreu.
Contra la dependència: independència.
Contra tota opressió: llibertat!

diumenge, 4 de setembre del 2011

1Q84




Vet ací un llibre escrit per Haruki Murakami, autor de TOKIO BLUES, que m'ha deixat una mica desconcertada. L'autor, només cal mirar el títol, sembla voler fer un homenatge al llibre 1984, d'Orwell, però la seva història oscil·la entre un univers oníric -una mena de món paral·lel, amb llunes dobles i aliens i fets paranormals-, i un món real, amb històries de maltractaments de dones i venjances d'assassins a sou, (en aquests cas, assassina) on les escenes de sexe són molt explícites, i estan tractades en un llenguatge quotidià que mai no arriba a ser groller (un deu per al seu traductor, Jordi Mas López). He observat que els autors japonesos, en aquest aspecte, el sexual, són molt més desinhibits que els occidentals, potser per la seva tradició, que no arrossega la culpa que arrossega la nostra. També podríem dir que aquest llibre és la clàssica història de nen/nena enamorats l'un de l'altre que es passen al vida buscant-se. Encara que tampoc no té res de novel·la rosa. I el final resulta una mica decebedor -sembla que l'autor no sap com acabar-la, o que ho fa amb un sentit simbòlic que a mi se m'ha escapat-.
La salva, sobretot, que està molt ben escrita i en cap moment no t'avorreix, que ja és molt tenint en compte les seves 780 pàgines!

dimarts, 30 d’agost del 2011

Platja de Riells



Últim dia a l'Escala. La platja de Riells espera composta i endreçada l'arribada dels turistes que la treguin del seu ensonyament. Mentrestant, reposa. Mar en calma absoluta en aquesta hora plàcida del matí. Areny net. Temperatura ideal. Però ha arribat l'hora dels adéus. Res no dura per sempre. Sobretot la bona vida! Com deia en un poema meu:
"Res no és etern, i tot els que se'n dóna
se'ns retorna enyorança a flor de pell."

dissabte, 27 d’agost del 2011

Comiat de l'Escala



La bunganvil·lea encén la flama
d'un lila intens.
Remor de veus
de tramuntana.
La mar dibuixa ones d'escuma
d'un blanc salvatge.
Tot és en dansa
dins la pineda.
El vent difon
música incerta.
El vol erràtic de les gavines
tanca una crònica
d'humil essència.
Sense herois. Sense gesta.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Monells



Monells és un dels pobles més bonics de l'interior de l'Empordà, un lloc on el temps sembla haver-s'hi adormit. Els carrers, en calma, potser esperen el toc de fada que els desperti de les seves ensonyacions. Tan a prop i tan lluny de la costa!

diumenge, 21 d’agost del 2011

La Costa Brava secreta


A la Costa Brava encara hi ha racons secrets que conserven l'encant d'altres èpoques. És com si el temps s'hi hagués aturat. Un d'aquest racons, a tocar de mar, és Sant Martí d'Empúries. Ningú diria que està situat a la costa, formant part del municipi de l'Escala, un poble que, com tots els de la costa catalana, ha crescut d'una manera desorbitada. Massa contrucció. Sortosament, llocs com Sant Martí conserven la gràcia del que havien estat aquests pobles vora el mar, amb carrerons recòndits, i una església preciosa. Fa anys, amb les obres del clavegueram, es van malmetre uns pins magnífics que ombrejaven la placa. Ara hi creixen uns arbres -acàcies?- sense gaire personalitat, i s'hi han hagut de posar tendals. Quina llàstima! Hem d'aprendre a valorar el que tenim i no degradar-ho més; en aquest aspecte, la crisi immobiliària potser farà canviar aquest creixement especulatiu que ho malmetia tot.

dijous, 4 d’agost del 2011

Capvespre als Aiguamolls


Vaig als Aiguamolls de l'Empordà amb el Ramon i la Rosa Maria. El cel amenaça pluja, que es concreta amb quatre gotes mal comptades. Les llaunes són gairebé totes buides, i hi ha poques aus, alguns bernats pescaires, martinets, ànecs i, sobretot, cigonyes. Se sent cantar algun ocell. I és agradable passejar entre la vegetació. Una bonica posta de sol posa el colofó a una tarda molt agradable.

dissabte, 30 de juliol del 2011

Natalici


Demà, Joan, faràs un any,
que aviat està dit.
Han passat moltes coses, al món,
i a la nostra família.
Tu vas creixent aliè a allò que no és
el món petit on vius, que et determina.
Vas conquerint, a poc a poc, espai,
l'espai que vaig perdent. És llei de vida!
Guarda de mi un record que sigui dolç.
I viu intensament. Viure i morir
són dues cares de la pausa breu
que és el nostre existir.
I al fons, l'estel que marca
l'origen i el final, l'Alfa i l'Omega,
del gran cercle de Déu. Tots som
polsim daurat surant
a l'Univers.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Lectura d'estiu


He estat llegint LA NEVADA DEL CUCUT de Blanca Tusquets. La veritat és que no m'ha acabat de convèncer, no és que sigui dolenta, o avorrida, no, però és que venia avalada pel premi Llibreter i això m'havia creat unes falses expectatives. No és la primera vegada que em passa, amb aquest premi, que em decep. El que ha tingut gràcia és que l'autora fa moltes referències a Caterina Albert i Paradís, (Víctor Català), i l'Escala, on ara estic. Aquesta foto de la tomba de l'autora escalenca és de fa un parell d'anys, en un dia molt diferent dels que fa aquest juliol, amb molt de sol. Aquest és un clàssic cementiri mariner, tot blanc i polit -ara ja no s'hi enterra, em penso-, situat vora el mar i prop d'un petit museu dedicat a la seva memòria, el Clos del Pastor, un terreny davant del passeig que li va regalar un admirador.

Pluja

Plou. La pluja, tan bonica, tan benefactora, pot ser un veritable problema quan cau a la platja en ple estiu. Els turistes, se'ls veu esmaperduts. Pensar el que els costa el lloguer dels apartaments t'ho fa comprendre. Al vespre para una mica i anem a passejar pel passeig de Riells. Es diu així perquè aqui, a l'Escala, als petits rierols de pluja que desemboquen al mar, en dieun riells. I, en aquesta platja del passeig, n'hi ha uns quantss. Un grupet d'africans està intentant col·locar els articles de la seva paradeta. Els bars i restaurants són buits. Tot regalima humitat, i les muntanyes de Roses, a l'altra banda de la badia, han desaparegut rere la nuvolada baixa. Avui no hi ha hagut concert de cadernera, com els altres dies. Per cert, com s'ho fan els ocells quan plou?

dijous, 21 de juliol del 2011

Estiu?



Potser ens ho començarem a creure, això del canvi climàtic. No sabem si som a l'estiu o està començant la tardor. Pluja, cels tapats. Sort que, a l'antena de TV de la casa del davant -sóc a l'Escala-, una cadernera ha instal·lat el seu escenari i, cada dia a una hora o altra, llança a l'espai el seu refilet més sonor. Busca parella? O el seu cant triomfal és per anunciar que ja l'ha trobada?

divendres, 15 de juliol del 2011

Drets Humans



Declaració Universal dels Drets Humans

Artikoluri 1
Sare le manùshe manushikane bèan slòbode ta barabare ande demnipen thàj hakaja thàj, riarde sar si kotar godsveripen thàj vodyi, von musaj te kriyav pe phralikanes le jekhe sat le avere.

(Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.)

Així queda, tal com l'ha traduïda Juan de Dios Ramírez-Heredia, la Declaració dels Drets Humans, al romanò-kalò, la llengua dels gitanos. Una traducció que és doblement interessant, per ser d'una llengua minoritària -i gairebé ignorada-, i per pertànyer a un poble al qual, els drets humans han estat injustament negats durant segles. La seva llengua perseguida i castigats els seus parlants. Us sona?

“De la presència dels gitanos a Catalunya i, més concretament a Barcelona, se'n té constància ja en el primer terç del segle XV”. Més segurament que molts dels nostres avantpassats. Així que ja és hora que els reconeguem com a part integrant del nostre poble.
De la seva llengua, han passat al català paraules com cangrí, paio, xaval, calés i un llarg etcètera. I els gitanos de Perpinyà han conservat el català des del Tractat dels Pirineus, cosa que els honora.

(La foto és de Santes Maries del Mar, a la Camarga, on els gitanos d'arreu del món veneren la seva patrona, Sara. La que hi ha davant la porta d'aquesta església tan antiga i bonica sóc jo.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Tocar campanes



Ara li ha tocat a Sant Mori, un poble de l'alt Empordà, abans havia passat a Mont-ras o a Calella. Arriben nous veïns, es queixen que els molesten les campanes, i ho denuncien formalment fins que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dicta sentència: les campanes, per els nits, han d'emmudir. Ara bé, les queixes també poden afectar les esquelles dels ramats -a Llanars va passar amb unes eugues-, o els pollastres, com a Vilademuls -resulta que tenen el mal costum de cantar de matinada i a més fan pudor, ecs, uix! Ja ho veieu, gent que fuig de les ciutats buscant la pau idíl·lica dels pobles, i acaben que tot els molesta. Es compren cases prop de granges, i després cal treure les granges! I és que ningú no recorda la dita: “Si no vols pols, no vagis a l'era!”, o “Allà on vagis, fes que facin”. I així podrem dir que “Forasters vindran i de casa ens trauran!”

Aquesta foto és feta a Gandesa, cap als anys 60, dalt del campanar, quan encara gaudia amb el so de les campanes, que em feien companyia durant les nits.

dimarts, 28 de juny del 2011


Primavera, estiu, etcètera

Darrerament, al nostre territori -entenent aquella part que s'acostuma a englobar amb el denominador genèric de Terres de l'Ebre-, hi han anat apareixent veus noves, molt interessants. A mi m'agrada, en la mesura que puc, anar-les seguint. Així que, quan vaig trobar a la llibreria Catalonia aquesta perla signada per la Marta Rojals, de Palma d'Ebre, que du el títol de PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA, no vaig dubtar a adquirir-la. I no me n'he penedit gens.
Per començar l'autora no té cap mena de mania d'usar el dialecte comarcal, combinat una mica amb el central, d'una manera natural i desacomplexada que et fa sentir com si l'estiguessis escoltant de la seva veu. Aquesta forma de narrar fa que els diàlegs, vivíssims, adquireixin un plus de versemblança extraordinari. I no sols els diàlegs, sinó els personatges són vius i et fan participar de les seves emocions.
Potser el final, pel meu gust, és un pèl precipitat. Però això no li treu cap mèrit. La prova és que, sent la seva primera novel·la, s'ha enfilat a la llista dels llibres més venuts. És per felicitar-la i felicitar-se'n. Com si a tots els autors del les nostres terres ens hagués tocat, de retruc, la grossa.

dijous, 16 de juny del 2011

Lluminàries



Se'n queixava fa pocs dies, quan va venir a recollir el Premi Internacional Catalunya, l'escriptor japonès Haruki Murakami, del fet que el seu país, que va patir les conseqüències de la bomba atòmica, tingués tantes centrals nuclear, és com si els seus compatriotes, s'haguessin begut l'enteniment. I és que els humans no escarmentarem mai. Tòquio és una de les ciutats més il·luminades del món. I pel que sembla no se'n poden -o volen- estar. I algú ha de pagar la festa. (De moment Fukujima, més endavant ja ho veurem.)
I arreu passa el mateix. Aquí diem NO a l'energia nuclear, i, evidentment, no volem el cementeri de residus radioactius a Ascó, però seguim consumint electricitat amb aquella alegria. Grans edificis il·luminats, carrers, carreteres i autopistes. També els campanars dels pobles, que no volem ser menys, i no un dia assenyalat, sinó tots els dies del món. I no parlem de les lluminàries nadalenques. -Diuen els botiguers que, si no, no comprem!-. Ja no podem veure els estels si no sortim a camp obert o a la muntanya. Les òlibes han estat foragitades dels campanars o torres per l'excés de llum. Els ocells migratoris que es guien pels estels erren el rumb. Però tant li fa. Seguim gastant cada cop més. Així que hem de posar en funcionament més i més molinets, més i més nuclears. En fi, apago el llum i plego, que ja estic gastant massa!

dimarts, 7 de juny del 2011

ELS BORJA



Un altre cop donen per televisió una sèrie inspirada en la figura del papa Alexandre VI, Roderic Borja, més conegut amb el nom italianitzat de Papa Borgia, i els seus fills, Cèsar i Lucrècia. I com sempre -tal com se'n queixava Joan F. Mira en un article a l'Avui-, els guionistes recorren molt més a la llegenda negra d'aquesta família que no pas a la realitat història, perquè sempre el “morbo” és més llaminer que la veritat. I no és que els Borja foren uns sants -sí que ho va ser un parent seu, Sant Francesc de Borja-, però tampoc no van ser millors o pitjors que els seus coetanis, papes i prínceps inclosos. Però tenien un gran problema: no eren italians! I el papat -amb poques excepcions- era tingut com un feu de les principals famílies italianes. Per això es van dedicar a bescantar el papa Alexandre i atribuir-li tota lleis d'infàmies. Li deien “marrano catalano” (marrano era sinònim de jueu) i cridaven esverats: Oh Déu, l'Església en mans de Catalunya” -us sona, aquesta cançoneta?
Si de veritat us interessen les vivències d'aquesta família valenciana, millor que llegiu BORJA PAPA, de Joan F. Mira, publicada el 1996 per l'editor Eliseu Climent. L'autor es va passar molt de temps als arxius vaticans on es conserva la correspondència familiar d'aquests, escrita en català, que era la llengua que usaven entre ells. A mi em va fascinar.

dimarts, 31 de maig del 2011

L'auca del senyor Li





Temps era temps hi va haver un senyor Esteve
que, de la Puntual va ser puntal.
Personatge model, creat per Rossinyol,
espill de botiguers, fidel i servicial.

Artista li sortí el seu fill, l'Estevet,
i el pare decebut, va haver de claudicar,
que això de la botiga és força pesadet,
i negoci i clients va haver de traspassar.

Avui i aquí, tenim el senyor Li
que ven a la botiga o diguem-li basar,
que em saluda amatent com a tot bon veí
i, miracle del cel, em parla en català!

El seu fill i el seu nét també seran artistes?
Faran de casa nostra el paradís somiat?
Seran un de nosaltres, amb uns ulls diferents?
Ens sabran recolzar? Els sabrem integrar?

Benvingut senyor Li. Empenta i endavant.
Casa nostra és la vostra
si us voleu integrar.
A cada estirp nostrada s'hi troba un immigrant.
Oh i tant!

dimecres, 25 de maig del 2011

Stefan Zweig



De tant en tant, cal retornar als clàssics. Acabo de llegir LA IMPACIÈNCIA DEL COR, escrita amb una gran elegància d'estil per Stefan Zweig, que ens descriu les passions i torbacions de l'esperit humà com només ho saben fer els grans mestres. L'autor t'atrapa en el seu univers, un univers, el de l'Imperi Austro-hongarès, durant la primavera del 1914, a punt d'enfonsar-se en el remolí de la primera guerra mundial. Aquesta novel·la t'obliga a involucrar-te en el dilema moral al qual s'enfronta el seu protagonista, el jove oficial Anton Hofmiller, presoner d'un parany en què ell mateix s'ha ficat i del qual no en podrà sortir indemne.
D'aquest autor em van impressionar sobretot les seves memòries: EL MÓN D'AHIR, on ens parla de la seva fulgurant carrera en el món de les lletres i la persecució a què va estar sotmès pel nazisme a causa de la seva ascendència jueva. Persecució que el va portar a l'exili, a Amèrica, i al seu posterior suïcidi.
Per a sort nostra, i per sobre dels avatars de la història, ens queda la seva obra, que paga la pena conèixer.

dimarts, 17 de maig del 2011

Paradís retrobat



Tots, més o menys, en arribar a certa edat, tenim hostatjat a la memòria el nostre paradís perdut. Jo, com molts gandesans, tenim en la Fontcalda el nostre paradís perdut i sempre retrobat. Anar a la Fontcalda, sobretot per als qui hi vivim lluny, és tornar a reviure un cabdal d'emocions, de sentiments i de records. És reviure tantes anades -de molt petita a la sàrria del ruc, de més grandeta a peu, assaborint cada revolt del camí, i traient-te el cansament al xorros, aquella font que no creix ni minva, en paraules de mossèn Manyà- o banyant-te directament al riu. És tornar-se a carregar de força vital, gairebé tel·lúrica. I això tant per als que som creients com per als que no ho són. Però els creients tenim un plus afegit, i és la nostra enorme devoció a la Mare de Déu, que n'és regina i protectora. “Ja que en la Fontcalda feu, Verge tanta meravella, als que us visitem en ella dau-nos salut puix podeu”.
(La de la foto sóc jo).

diumenge, 8 de maig del 2011

Tokio Blues



Quan veig una pel·lícula basada en una novel·la que m'ha agradat, difícilment em satisfà. Potser perquè jo me l'he imaginada d'una altra manera, potser perquè em sembla que, amb el trasllat a un altre format, perd alguna cosa que li és consubstancial. Però aquesta vegada, el director Tran Ahn Hung ha sabut encarnar molt bé l'atmosfera entre tràgica i nostàlgica que li va donar el seu l'autor, Haruki Murakami.
Toru Wanatabe, el jove protagonista, es debat entre l'amor a Naoko, marcat pel signe de Tanatos, barreja de desig insatisfet, de compassió i d'estrany sentit de responsabilitat per la noia que havia estat la xicota del seu millor amic, el qual s'havia suïcidat sense motiu aparent, (“Quan la mort es va endur Kizuki aquell vespre de març, també se'm va endur a mi” es lamenta el noi), i l'atracció que li produeix Mindori, una noia alegre i vital, que és l'antítesi de l'alterior.
“Recordaràs sempre que vaig existir?” li demana Naoki a Toru.
“M'esperaré. Perquè confio en tu -li diu Mindori-. Però si acabes triant, només em triaràs a mi. I quan m'abracis només hauràs de pensar en mi. Queda clar?”
També la música -amb el “Norwegian Wood”, dels Beatles (subtítol de la novel·la) de fons- i la fotografia, excel·lent, els paisatges, els elements: la pluja, la neu, contribueixen a fer d'aquesta pel·lícula una bella experiència sensorial.

diumenge, 1 de maig del 2011

Viure sense el meu fill



La història que ens explica Josep Gironès, és una història colpidora, que sembla mentida que hagi pogut passar. La història d'una mare, com moltes altres, a la qual li va ser arrabassat el fill només néixer. Un episodi més de la terrible guerra civil que entre el 1936 i el 1939 va omplir les nostres contrades -especialment la Terra Alta, escenari de la Batalla de l'Ebre-, de morts, de dolor i desesperació.
L'autor, fill de la Fatarella, coneix -com jo mateixa-, molts episodis d'aquella guerra terrible explicada de primera mà pels nostres pares i avis, que la van patir, i les seqüeles de la qual encara perduren en el paisatge -poble vell de Corbera, terriblement mutilat, com podeu veure a la foto-, trinxeres, refugis... i també en el cor dels pocs supervivents. Sortosament -o per desgràcia-, les noves generacions han oblidat aquells episodis duríssims (per això cal que algú els ho expliqui); la terra -sempre agraïda-, ha tornat a donar fruits -els magnífics vins i olis de la nostra comarca-. I tot respira pau.
També els personatges del llibre del Josep Gironès acaben aconseguint gaudir d'una pau tan durament guanyada. Així el llibre es converteix en un monument a la memòria i un cant a l'esperança.
La foto és gentilesa del Joan Serra.

El drac de Sant Jordi

El que jo no sabia, i m'ho acaba de dir el meu amic Joan Serra, és que aquesta porta de ferro la va forjar el pare d'Hermenegildo Oriol, a Gandesa, seguint les ordres i el disseny de Gaudí. Cosa que m'omple d'orgull gandesà.

dissabte, 23 d’abril del 2011

Sant Jordi



Voleu saber la veritable història de Sant Jordi? Ja us l'explicaré! Vatua el foc!
Jo estava fent la migdiada al meu cau, somiant bous grassos i lluents quan es va presentar aquella mossa desnerida.
-Vinga desperta't! Que figura que te m'has de cruspir! -em va escridassar.
-A tu? Si sembles un sac d'ossos! Altres són les menges que m'abelleixen. Ja pots guillar!
-Això sí que no! Si me'n vaig tan fresca, el meu cavaller mai no vindrà a rescatar-me. Em quedaré soltera. I seré la riota del tot el regne. Catalunya es quedarà sense la llegenda del drac. No hi haurà festa del llibre i la rosa. Serà el caos! La fi del món. La...
-Para, para mosseta, que encara em faràs plorar!
-Així què, m'ajudaràs? -ara feia un posar melós i em mirava amb uns ullassos blaus que enamoraven.
-I com? No voldràs que te'm mengi de bo de bo?
-No, només cal que facis un rugit prou fort per atreure el cavaller i prou fluix perquè no se'm tiri enrere, mort de por.
Vaig fer el que em manava. De seguida un cavaller amb un cavall blanc va comparèixer davant la meva cova i em va desafiar. Ella estava radiant.
-Veus? Ara només et cal fer veure que lluites amb ell i a la primera envestida et deixés caure en terra tan llarg com ets. Fes-me aquest favor!
Què se li pot objectar a una bella que et mira amb ulls tendres? Vaig fer el que em demanava. Des del terra, vaig mig obrir un ull i la vaig veure marxar, triomfant, a la gropa del cavall, molt aferrada a la cintura del seu cavaller. Al moment abans d'anar-se'n, i simulant que comprovava que de veritat jo estava vençut i mort, es va acostar i em va fer un petó molt dolç a la punta del morro. De seguida em vagi adormir i vaig continuar somiant amb ramats de bous grassos i lluents, i la boca se'm va omplir de salivera.

dilluns, 18 d’abril del 2011

A butxacades



Cada nova descoberta d'un autor de les Terres de l'Ebre és un goig per a mi. Demostra que el conreu de les lletres continua viu i vigorós a les nostres terres. I el recull de Joan Todó, de La Sènia, A BUTXACADES, ha estat tota una troballa. Són contes molt diferents entre ells, com també el registre lingüístic que fa servir l'autor, però tots duen l'empremta d'un gran escriptor de qui sentirem a parlar. M'han encantat sobretot aquells en què fa servir el nostre dialecte, que m'ha fet retrobar paraules com carnús, que m'ha transportat immediatament a la meva infantesa, ja que el meu germà i jo la utilitzàvem sovint quan ens barallàvem. En conjunt he xalat molt llegint-los.
Xeic, que bé que ho fas!

dimarts, 12 d’abril del 2011


Aiguamolls de l'Empordà.


Dissabte d'abril ple de lluminositat als Aiguamolls. Les basses -llaunes en diuen allà-, són plenes. La primavera esclata en els lliris d'aigua, en la verdor dels prats, en les cigonyes atrafegades que duen branques per reparar els seus nius. La majoria dels ànecs coll verd ja han marxat, però encara en queden algunes parelles. Des dels aguaits veiem fotges, camallargs, bernats, martinets, un solitari corb marí, i l'arribada i aterratge d'un estol de flamencs. Un capbussó emplomallat i un cabusset es submergeixen una volta i una altra en l'aigua soma. Els peixos salten, engrescats. Les primeres orenetes foraden l'aire net de la tarda. Entre l'herbei es divisa la silueta d'un grupet de daines. En un dels tancats, els bous pasturen estalonats pels esplugabous en simbiosi perfecta. Des de Barcelona, on només veig coloms, cotorres i alguna merla solitària, rememoro la visita. Em dóna pau saber que, més enllà de l'asfalt, encara batega la vida, lliure i salvatge.

dissabte, 2 d’abril del 2011

A Miquel



Res no mor. I l'ocell que alça el vol
i s'estén per ponent acaçant el repòs
del seu niu, tan tebió, tan llunyà,
reviurà en el record de l'infant entristit
per les hores obscures de l'hivern engebrat,
quan les aigües s'entollen pels bassals de la nit
i la lluna s'hi anega enyorada de sol.
Res no mor. Tu tampoc. El remor de la veu
que cantava al bressol la cançó del non-non
sonarà com un fil de boirina en la llum
en el cant d'una mare bressolant un infant
algun dia llunyà sota un alba brillant
en un món pressentit per les ribes del son.

De Palau d'Absències, 1992

(La foto és de la Glòria, a la sortida del sol, feta des del pis desè de la Vall d'Hebron.)

diumenge, 27 de març del 2011

Ermessenda



Era l'any 990, cinc anys després que la al-Mansur caigués sobre Barcelona i destrossés la ciutat, que Ramon Borrell, comte de Barcelona, Ausona i Girona, i Roger I de Carcassona, pare d'Ermessenda van iniciar els tractes matrimonials. Missatgers, secretaris, notaris i camarlencs passaren i traspassaren els passos dels Pirineus i anaren conformant l'acord, pel qual, Ramon Borrell feia donació del comtat de Vic i propietària d'una desena part de tots els seus béns a la novella esposa. Amb aquest tracte, associava Ermessenda al seu govern, com a esposa i comtessa regent. Roger de Caracassona oferia un dot fastuós a la filla i la seva aliança incondicional en cas d'un altre atac sarraí.
Les negociacions per al seu casament amb el comte Ramon Borrell li havien arribat a la núvia entre rialletes de complicitat i paraules de condolença. La casaven amb un comte, sí, però d'uns comtats pobres, llocs d'alzina i senglar. Massa lluny dels rics i cultes comtats del Llenguadoc, massa prop de l'embranzida moresca.
Ermessenda callava i brodava amb els ulls clavats al teler i el pensament desbocat: l'amoïnava no saber com era el comte català. Si gasiu i mesquí, els dos pecats més grans que podia tenir un cavaller, o noble i generós, com esqueia a un home de paratge. Si era jove i de bella presència, o més aviat vell i mal conformat. I, sobre de tot, com seria el contacte de pell a pell. I quan pensava això el pols se li accelerava, i les mans li suaven, encara que fes fred, i la seda s'humitejava i havia de parar de brodar, vermella i afrontada.
Per Pasqua, quan les neus dels passos de muntanya eren fosses i les flors s'obrien arreu anunciant la Resurrecció del Senyor, Ermessenda va arribar a les terres del comte Ramon Borrell, cavalcant altívola sobre el seu palafrè blanc, i les cròniques diuen que era la dona més bella que mai no s'havia vist en aquesta part del Pirineu: alta, rossa, de cintura vincladissa i malucs triomfants. Tenia els ulls clars, d'un blau de cel de tarda, brillants i expressius, les pestanyes llargues, la boca fina, el nas afuat i decidit. El seu seguici el conformava la flor i l'escuma de la grandesa del Llenguadoc: nobles, cavallers, dones de paratge, músics, astrònoms, monjos, patges, soldats i servei. I una rècula de cavalls i mules carregades de mobles, roba, paraments i regals. Un aixovar tan esplèndid que, anys a venir, li permetria demanar, burleta, quan algun dels seus enemics li exigia que deixés el poder i marxés:
-Torneu-me el dot!

Cap documents, però, recorda, on tingué lloc l'encontre i si hi hagué desil·lusió en els ulls de la bella, tan joveneta, en descobrir el promès, fosc i ferreny. Però a qui li preocupaven aquestes coses? Ermessenda portava la lliçó ben apresa, perquè per a això havia estat criada i educada. Ara, consumat el matrimoni, ja era davant de Déu i dels homes l'esposa legítima de Ramon Borrell. No tenia res de què avergonyir-se. El va mirar de fit a fit, i la mirada franca d'ell la va acabar de decidir. A partir d'aquell moment i fins a la mort del comte, seria la seva dona i la seva igual. La comtessa de Barcelona. Després de gairebé vint-i-cinc anys de govern en comú, tot just amb quaranta anys, continua exercint el poder durant la minoria d'edat del seu fill Berenguer i més endavant la del seu nét Ramon. Fins que xoca amb la tercera dona d'aquest Almodis de la Marca. (D'una vida tan intensa i apassionant que també es mereixeria una sèrie de TV3, així com la dels seus fill bessons, Ramon Berenguer, Cap d'Estopes i Berenguer Ramon, el Fratricida!).
Les cròniques de l'època li dedicarien lloances innombrables, i el seu epitafi seria, “Ermessenda, un puntal per a la pàtria i una mare per a tots!” Però la Història gairebé l'ha oblidada.
(I és que la història de les dones encara està per descobrir!)

dilluns, 21 de març del 2011

Arbre




Suport de verb, suport de flama
suport de flor, suport de niu.
Tija endurida a frec de vent.
Tofa esbullada a frec d'estiu.


Breu atmosfera escampadissa,
sota el tendal, sobre l'argila,
a ran de mar, a escalf de veu,
a vol d'ocell, a flor de pell.

Prop de la calma de la brisa
que aixeca l'ona en el sorral,
gronxes la branca vincladissa
de flor i de fruit d'abella i mel.

I escampes lluny com un somriure
fulla i perfum a l'aire lliure.



(Avui, Dia de la poesia i inici de la primavera) (Mentre escolto les Quatre Estacions de Vivaldi!)

divendres, 18 de març del 2011

La bassa



Agafàvem capgrossos a la bassa
-culleretes en dèiem-,
Remenàvem
l'aigua verda del pot per sentir el tacte
d'esgarrifança que el seu pas deixava
entre els dits de les mans.
Depredadores innòcues, retornàvem
el silenciós botí al mirall dels astres.

Un rauc de granotes afirmava
la nostra fe en el trànsit de la vida.

(D'Elegies de pluja i oblit).
Ara, la bassa d'Engaire només perviu en la memòria dels que la vam viure i en les fotos nostàlgiques dels gandesans.

diumenge, 13 de març del 2011

Més dites. Ara amb la B, la C i la D.



Baixar del burro.
Ballar-la.
Beure a galet. (Enredar, engalipar.)
Beure oli.
Bufar i fer ampolles.

Cada bugada perdre-hi un llençol.
Cames ajudeu-me.
Canten papers i callen barbes.
Cap geperut se veu la seua gepa. (“geba”, diríem nosaltres.)
Cara de tres pams.
Cara de pa de ral. (Molt ampla. Qui se'n recorda, dels rals?)
Caure de la trona.
Caure la cara de vergonya.
Cel a roquetes, aigua a les bassetes.
Cel rogent, pluja o vent.
Color d'ala de mosca.
Color de gos com fuig.
Com està el pati!
Com més clars, més amics.
Com més cosins, més endins.
Cornut i pagar el beure.
Córrer amb les cames que et toquen al cul.

D'això plora, la criatura.
D'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.
D'Aragó, ni dona ni bacó.
De bacó i de senyor se n'ha de venir de mena.
De bona lluna. (Estar de bones.) (De filis)
De broma la van casar, i ella plorava.
De la família en pots dir mal, però no en vols sentir.
De mala lluna. (De futris.)
Deixar amb un pam de nas.
Deixar com un drap brut.
Deixar-se d'històries.
Deixar-se de romanços.
De Joan, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases.
Del desig del margalló, rosegava la granera. (Ve a ser com qui no pot segar, espigola.)
Demà m'afaitaràs.
De menjar i treballar no s'ha de plànyer ningú.
De més verdes en maduren.
De ponent, ni vent ni gent.
Despullar un sant per vestir-ne un altre.
Déu dóna pa a qui no té queixals.

(Alguna dita no és gandesana, però sí que ho són els escolanets, esperant la processó. Foto feta per la Glòria.)

dimarts, 8 de març del 2011

A donya Agustina



En un principi era el caos.
Un caos de taques negres sobre un món blanc.
Taques rodones com petits sols apagats.
Taques sinuoses corbades com serps.
Ones fugisseres en un mar immòbil.
Astes de senyera invisible.
Cadiretes diminutes per a éssers diminuts.
Petits ciris encesos.
Peus sense cap i caps sense peus...
Davant meu bellugaven ballant una dansa
el to de la qual no sabia.
L'esperit les seguia per dintre de núvols i boira,
mentre una veu monòtona i greu
repetia vocables estranys: ma, me, mi,
fa, fe, fi... O pitjors: ble, bli, bla...
Eren sons mal torçats,
cap-caiguts, peu-girats i feixucs,
delirants, enfollits, malgirbats,
emmurriats, desllenguats, desamics...
La sonsònia seguia incordiant:
pra, pre, pri, os , as, us, bla, bla bla.
Fins que un cop una ma i una mà
es trobaren al temps i a l'espai.
Era un món molt petit, molt petit,
però un món ple de seny i d'enginy,
avançant avançant, reordenant
al seu pas tot aquell embolic.
Com tocat per vareta de fada
tot prenia un màgic sentit
i les lletres ballaven sardana
enllaçant-se amb els punt i les is.
Aquell dia en va ser revelada
la vibrant harmonia dels mots
reencarnats per a mi i per a sempre.
-La fada tenia nom: donya Agustina-.

De ELEGIES DE PLUJA I OBLIT

(La foto és del meu germà i jo a les infables escoles franquistes. I jo amb dol per ma mare. Ai Senyor!