-->
La primera novel·la de la Marta
Rojals, Primavera, estiu, etc., em va encantar. Sobretot per la
frescor de la prosa. Els personatges, tan naturals, la parla del sud.
Així que he llegit amb molt d'interès aquesta segona, L'altra. I
mentre la llegia tenia un sentiment ambivalent. Estava davant d'un
dels textos de moda -dona casada, un pèl frustrada, que s'acosta a
la quarantena, i que s'embolica amb un noi molt jove-. Un tema,
aquest de l'adulteri, que creia superat després de Madame Bovary.
Amb la diferència que, el que en aquella cèlebre novel·la
s'explicava d'una manera el·líptica -aquell trontolleig del cotxe
llogat amb els protagonistes a dins i el cotxer, avorrit, anant
donant voltes pel parc-, aquí s'explica amb pèls i senyals. Per
justificar el capteniment de la protagonista -això em semblava a mi-
l'autora acumula sobre el seu cap tot un catàleg de traumes. (Sense
comptar els sobrevinguts amb la crisi econòmica, que l'afecta de
ple). Per l'altra banda, reconeixia que estava molt ben escrit. Amb
frases molt bones. I una informació ben dosificada que t'invitava a
seguir llegint fins al final. I mira, el final, al revés de
Primavera, estiu etc, que era una mica desconcertant -n'hi ha que no
el va entendre-, aquí sí, aquí l'autora sembla que hagi après la
lliçó i ho deixa tot travat i ben lligat. I et fa exclamar: Bravo!