dijous, 27 de febrer del 2014

L'altra Rojals


-->


La primera novel·la de la Marta Rojals, Primavera, estiu, etc., em va encantar. Sobretot per la frescor de la prosa. Els personatges, tan naturals, la parla del sud. Així que he llegit amb molt d'interès aquesta segona, L'altra. I mentre la llegia tenia un sentiment ambivalent. Estava davant d'un dels textos de moda -dona casada, un pèl frustrada, que s'acosta a la quarantena, i que s'embolica amb un noi molt jove-. Un tema, aquest de l'adulteri, que creia superat després de Madame Bovary. Amb la diferència que, el que en aquella cèlebre novel·la s'explicava d'una manera el·líptica -aquell trontolleig del cotxe llogat amb els protagonistes a dins i el cotxer, avorrit, anant donant voltes pel parc-, aquí s'explica amb pèls i senyals. Per justificar el capteniment de la protagonista -això em semblava a mi- l'autora acumula sobre el seu cap tot un catàleg de traumes. (Sense comptar els sobrevinguts amb la crisi econòmica, que l'afecta de ple). Per l'altra banda, reconeixia que estava molt ben escrit. Amb frases molt bones. I una informació ben dosificada que t'invitava a seguir llegint fins al final. I mira, el final, al revés de Primavera, estiu etc, que era una mica desconcertant -n'hi ha que no el va entendre-, aquí sí, aquí l'autora sembla que hagi après la lliçó i ho deixa tot travat i ben lligat. I et fa exclamar: Bravo!

dissabte, 22 de febrer del 2014

Clàssics russos

 L'Hermitatge

 Posta de sol sobre el Bàltic
 Parada de nines russes
 Moscou

-->


Turguénev i Txékhov

Sempre m'han agradat els autors clàssics russos. I, de tant en tant, hi torno. Acabo de llegir dos volums petits -de mida-, però no de qualitat.
D'Ivan Turguénev, ha llegit PARES I FILLS, del 1862. Una història una mica trista i desencisada. Meravellosament ben escrita. Ens parla d'una Rússia de finals del XIX, abans de la Revolució bolxevic, que ho va canviar tot. Una Rússia tsarista amb totes les seves contradiccions i les seves problemàtiques. En aquest llibre, entre la petita noblesa de propietaris rurals i els pagesos que no feia gaire que havien superat la seva condició de serfs. (La servitud fou totalment abolida el 1861). I un protagonista, Basàrov, que no acaba de trobar el seu llocs en un món que declina i una altre que s'albira sense acabar-se de concretar. Ell es declara nihilista. Però tot el seu idealisme intel·lectual trontolla quan ensopega amb l'amor. Un amor no correspost.
El d'Anton Txékhov, LA MEVA VIDA, escrita el 1896, ens mostra també -com sol fer-ho aquest gran escriptor-, una societat provinciana, encarcarada, carregada de prejudicis, on impera la corrupció i el classisme, que imposa les seva barreres socials, teòricament, infranquejables. (L'avi de Txékhov havia estat serf, que es va comprar la llibertat, però no va poder superar mai del tot la barrera dels prejudicis). El subtítol ja ens avisa: Relat d'un home de províncies. El protagonista, Missaïl, odia el treball burocràtic a què l'empeny el seu pare, un petit noble molt orgullós de les seves prerrogatives i la seva condició. I prefereix guanyar-se la vida amb un ofici manual, cosa que es pot considerar anatema per aquella societat. Missaïl se'n surt amb la seva, però ha de renunciar a moltes coses, entre elles, el perdó i la reconciliació amb el seu pare, i a la seva dona, que l'abandona. En la seva actitud, que vol ser valenta, hi sura un tel de fatalisme ja que no acaba d'enfrontar-se amb el necessari coratge a la situació que ell mateix s'ha buscat.
(les fotos van ser fetes pel Miquel en el nostre viatge a Rússia.)


dimarts, 18 de febrer del 2014

Aus a Barcelona


 Gavina vulgar.

 Capbussó de perfil.
 Capbussó amb les ales esteses.

-->


Dissabte vaig anar a fer un passeig per Barcelona amb la meva amiga Joana. Born, el moll, la Rambla...
Ens vam seure una estona prop de l'aigua. Hi havia moltes gavines, -i alguns dels omnipresents gavians-, que acudien a menjar pa que els llençava algú. I de sobte el vaig veure nedant prop nostre, majestuós. De seguida, però es va capbussar i ja no el vam poder veure fins una mica més lluny, quan va pujar a reposar i estendre les ales. Era un capbussó emplomallat! Vaig intentar fer-li fotos, però estava massa lluny. I el resultat és així de pobre. Llàstima!
(Correcció: El meu fill Eduard, que és un expert en aus, em diu que no és un capbussó emplomallat sinó un corb marí amb plomatge nupcial Vés quines coses!)

dissabte, 15 de febrer del 2014

Testimonis


Testimoni de la fugida de Gandesa en iniciar-se la Batalla de l'Ebre.
(Extret de la BREU HISTÒRIA de mossèn Joan Serra Fontanet.)

“El dia de Sant Jaume, 25 de juliol de 1938, quan em vaig llevar vaig sentir el soroll de les moltes bombes que queien i vaig preguntar el que passava. Em van dir que els tropes dels rojos havien passat l'Ebre i avançaven ràpidament,
Al matí varen arribar gent de la Fatarella que fugien i a les cinc de la tarda la tieta Magdalena va dir que preparéssim les coses per marxar.
Marxàrem a Saragossa a peu per la carretera de Batea, sentint el soroll de les bombes i els avions que passaven.
Hi havia molta gent amb carros i cavalls carregats que feien el mateix camí. Un dels cavalls es va desbocar i va començar a córrer, els homes intentaven parar-lo i una dona agenollada amb els braços en creu demanava ajut a la mare de Déu de la Tontcalda, patrona de Gandesa.
Abans d'arribar al Coll del Moro, on Franco va dirigir la batalla de l'Ebre, va passar un camió i es va parar, hi pujàrem i, quan feia poc que hi estàvem, un avió ens va metrallar i jo em vaig trobar sota un cep a la vinya sense saber on era. Quan va passar, varem tornar al camió fins Alcanyís que ja era de nit, on la passàrem al carrer.”
Aquest testimoni de mossèn Joan -de ca Lloba de Gandesa-, coincideix amb el que explicava el Miquel Barrobés, el meu home, que va fer el mateix camí. El Miquel tenia vuit anys, aleshores, i en Joan era una mica més gran, o sigui que en devia tenir nou o deu.
Segons el meu home, van sortir de Gandesa amb tota una rècula de gent. La família Meix, viatjava amb els veïns, de ca Rosset, que com eren pagesos tenien carro i animals. Sobre del carro, van carregar el fato de tots i a damunt de tot hi anava asseguda la tia Pilar, dona del meu oncle Jesús Meix, de ca Pantaló, que estava impossibilitada. Quan anaven de camí, va passar un avió -ignorava de quin bàndol-, que va deixar anar el seu carregament fatídic sobre la columna de gent, els quals, espantats, van anar a parar a les vores de la carretera. Només va quedar la pobra tia Pilar dalt del carro. Aquest episodi, tan colpidor, el vaig recollir als Cims Invencibles, canviant els protagonistes pels meus personatges ficticis. No vull ni puc imaginar-me que una cosa tan terrible pugui tornar a passar mai més!

dimecres, 12 de febrer del 2014

Més dites gandesanes


Haver begut oli.
Haver-hi estalvis que foraden les estovalles.
Haver-hi roba estesa.
Haver-ho vist prou.
Haver més dies que llonganisses.
Haver-ne per llançar el barret al foc.
Haver-ne per llogar cadires.
Home casat, burro espatllat.

Ja hi van ser! (O: Ja hi vam ser.)
Ja n'hi cantaran, ( n'hi diran) de misses.
Ja pots xiular si l'ase no vol beure.
Jugar al gat i la rata.
Jugar-se una cosa al buf.

L'aigua pa les granotes.
La carn fa carn i el vi fa sang.
L'ase en fum!
L'hàbit fa el monge i la camisa el canonge.
L'hàbit no fa el monjo. (Que es contradiu amb l'anterior!)
Llamps a la marina, cerç a la matina.
La mar com més té més brama.
La paella li deia a la cassola, si m'embrutes, t'emmascaro.
La processó va per dins.
Les cabres pels seus pecats, porten los ginolls pelats.
Les dones primes i netes, que grosses i brutes ja s'hi fan prou.
Llepar el cul. (Adular.)
Lo corb li deia a la garsa que negra que ets!
Los testos s'assemblen a les olles.


(La de la foto sóc jo. Devia tenir poc més de quatre anys, quan se'm va morir la mare. Per això porto dol. En aquella època ens posaven de negre de dalt a baix!)

dimecres, 5 de febrer del 2014

Glorias Imperiales



Ara que el ministre Wert vol espanyolitzar els alumnes catalans, puc brindar-li una idea: que reediti el llibre de lectures que em van fer llegir a mi, a l'escola, amb el suggestiu -i alliçonador-, títol de Glorias Imperiales. Els protagonistes d'aquelles suposades glòries eren els conqueridors d'Amèrica, i Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitan, entre altres. Així, s'exaltaven aventurers com Pizarro i Hernan Cortés sense que se'ns expliqués la catàstrofe que van representar per als pobles indígenes, la manera tan cruel com els van tractar, les malalties que els van encomanar... I que els van reduir a una esclavització sistemàtica per tal que extraguessin per a ells -i per al govern d'Espanya de l'època-, l'or i la plata d'aquelles contrades. (Una actuació denunciada per Fra Bartolomé de las Casas i el Pare Antoni Mª Claret).
Un or que no va afavorir el desenvolupament del país, sinó que va passar de llarg camí de les guerres als Països Baixos (Holanda, Bèlgica...) on, vés per on, van servir per engreixar les famoses “cuentas del Gran Capitan”. (Sempre n'han tingut, de bec, les oques), i per massacrar la població d'aquell països -que encara recorden el terror que hi van provocar els famosos terços imperials-. Catalunya es va deslliurar de la conquesta -per imposició de la Corona-, i tampoc no va participar dels tresors que creuaven la frontera si no a través del bandolerisme, una xacra causada per la situació d'espoli i pobresa endèmica del país.
En fi, que cadascú parla del mercat segons com li ha anat. I la història que ens explicaven a nosaltres durant la postguerra -i ara poden recuperar-, era un història destinada a inflar l'ego insuportable dels vencedors.