dimecres, 31 de desembre del 2014

Bon any nou!

El temps passa rabent, deliri i joia,
somnis de plenitud, roses del temps
que amaguen dins del calze alguna espina
entre la dolça flaire del perfum.

Ara se'ns tanca un any, i un altre apunta
entre celatges clars que escampa el vent.
No ens emmandrim al llit, i via fora:
ens espera el combat a plena llum

Alcem les copes amb el vi de festa:
Per tu i per mi, pels que som i serem
fem vots de pau de millora i d'entesa
i cap a Ítaca adrecem el rumb

31 de desembre

L'home dels nassos




Fidel a la seva missió secular, l'home dels nassos visita cada any la nostra terra. Si aneu amb els ulls oberts, no en tingueu cap dubte, el veureu! Que ens doni sort per aquest 2015 que es preveu mogudet! Un any de nassos!

dimarts, 23 de desembre del 2014

El meu pessebre



Nadal, sempre Nadal. Torna i retorna
per renovar el fulgor de cada rostre
i esbargir la tristesa, que l'entela.
Ales d'àngels daurats, pastors d'argila
que s'adormen a prop de la foguera.
Un estel dalt de tot, i uns Reis que avancen
per camins de sauló, per prats de molsa
cap al portal llunyà. I un Nen que espera.
Hi vas tu, rabadà d'indiferència,
remugant contra tot? Hi vas tu dona
amb el cistell curulls de plors i absència?
Hi vas tu, l'aturat, a buscar feina?
Hi va el soldat amb les armes retudes?
El polític corrupte? L'anciana desnonada?
La donzella impacient? El malalt fràgil?
El marxant que nolieja tots els somnis?
Hi seré jo, vella soca caduca,
delerant un esclat de claror encesa?
Tots hi cabem al portal del Pessebre
si amb cor d'infant n'acceptem la tendresa!

Nadal 2014

diumenge, 21 de desembre del 2014

La felicitació de l'Eduard Barrobés


La felicitació que ha fet el meu fill gran sobre un poema del gran Vinyoli. 

dissabte, 20 de desembre del 2014

Orta


Orta

El nom d'Orta reviu en mi velles històries contades a la vora del foc. En parlava la gent gran, les llargues tardes d'hivern, esperant el miracle de la llum elèctrica. Explicaven que, durant guerra incivil, quan l'exèrcit republicà que acabava de passar l'Ebre es dirigia al nostre poble, un poble que l'altre exèrcit, l'auto-anomenat “nacional”, es disposava a defensar amb ungles i dents, la majoria de la gent de Gandesa va fugir en desbandada per por de ser enxampada en mig de dos focs. La meva, va fer cap a Orta, on uns parents dels meu oncles ens va acollir. Jo era una criatura de bolquers, llavors, així que no ho puc recordar. Però el nom d'Orta sempre més el vaig associar a bona gent.
Anys més endavant vaig poder visitar-la, recórrer uns carrers que conserven l'encant antic, l'aire medieval. Entusiasmar-me amb la seva magnífica església gòtica. Visitar l'abadia de Sant Salvador. Un sant molt vinculat a la mare de Déu de la Fontcalda, de qui va ser un gran devot. Aventurar-me als Ports. Banyar-me en les seves aigües netíssimes. Recórrer els paisatges estimats per Picasso. I, en anar-me'n, conservar a la retina la silueta magnífica i inconfusible de Santa Bàrbara i de les Roques de Benet.
Ara, el meu bon amic Joan Serra, amb articles molt ben documentats, reivindica per a aquest estimat poble el nom d'Orta, que és el que consta en tota la documentació antiga, ans que l'execrable Decret de Nova Planta li afegís un h espúria. I jo no puc per menys que fer-li costat en aquesta croada que ha emprès. Podríem encomanar-ho a Sant Salvador. No oblidem que: “Grans miracle feu tothora, Déu per frare per frare Salvador...” I que ell hi faci més que nosaltres!

dijous, 18 de desembre del 2014

Caga tió


Tió. Caga tió, d'avellana o de torró!
Caga feina als aturats, alegria als desgraciats,
rauxa al polític nostrat, seny al català emprenyat,
empareu les tradicions, doneu pau a les nacions,
bona entesa i llibertat. Honradesa i amistat.
I allunya-nos si pot ser del forà papa Noel.

diumenge, 14 de desembre del 2014

Ser dona



Simone de Beauvoir

“Les belles imatges”
Aquest llibre, comprat a la Fira del llibre d'ocasió del Passeig de Gràcia, m'ha fet retrobar la famosa autora francesa Simone de Beauvoir. Una autora que m'havia impressionat molt -allò d'haver-hi un abans i un després-, amb la lectura del seu llibre “El segon sexe”. Un llibre que llegit fa gairebé cinquanta anys m'obria un panorama desconegut, inquietant, ple d'interrogants -i de certeses insospitades-, sobre la condició de dona. “No es neix dona, es fa”. O sigui, que se la ensinistra! De cop queien les barreres mentals de tants anys de prejudicis, de considerar que el que sempre m'havia semblat injust, de fet, ho era. Per exemple que el meu germà estudiés perquè era un noi, i jo em quedés relegada a ser educada per a esdevenir una bona mestressa de casa. I tantes altres arbitrarietats que han quedat en evidència a hores d'ara, al menys als nostre països occidentals. Tot i que encara queda molt camp per córrer.
En “Les belles imatges”, Simone ens presenta un dona casada, de la burgesia francesa, que ho té tot per a ser feliç: marit atent, amant entregat, dues filles, feina en una empresa de publicitat. I, no obstant, es troba malament perquè intueix que l'han educada per a ser qui és, sense possibilitats d'una tria pròpia. I quan comprèn, esverada, que aquesta mateixa educació o ensinistrament volen aplicar-li a la seva filla, es rebel·la.
Aquesta novel·la, pel tema, m'ha recordat “La casa de nines”, de l'Ibsen. Tot aquell món tan bell que s'ha fabricat al seu voltant per, pretesament, protegir-les, es desmunta com un castell de cartes quan la dona demana el seu dret a pensar i a decidir per ella mateixa.

dimarts, 9 de desembre del 2014

Acarono


Acarono desigs com qui acarona
rajos de llum, polsim de sol, aromes
de flor de mel, sons de cançons perdudes,
gust amargant de besos, flocs d'escuma.

Acarono records que mai vaig viure
i records de futur, que viuran altres,
acarono la lluna quan s'enfila
i l'estrella fugaç que no es detura.

Acarono la vida, quan no pesa,
quan es fa lleu el pòsit de les hores,
quan m'embriago de tu, quan m'enamoro
d'una posta de sol. I em sento viva.

Acarono un poema, que em deslliura
de servituds del cos, que trenca els límits
tan closos de la ment, i que em projecta
cap a espais infinits. Nous. Impalpables.

dijous, 4 de desembre del 2014

Publicacions



Qui n'agafa el relleu?

El 24 de novembre, dia que li va ser atorgat a l'Emigdi Subirats, molt merescudament, el premi d'Actuació Cívica, 2014, l'homenatjat em va presentar algunes persones que l'acompanyaven a l'acte, celebrat al magnífic Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, entre els quals el senyor Artur Bladé i Font, fill de l'escriptor de Benissanet, Artur Bladé i Desumvila. Aquesta presentació ens va donar l'oportunitat de parlar de la revista gandesana “El Llamp”, en la qual el seu pare havia col·laborat. Posteriorment, hi he pensat molt. Per què, actualment, no hi pot haver cap publicació representativa de la nostra ciutat? Encara recordo l'“Alhora”, molts dels números de la qual conservo, concretament els que van del 0, del juny del 1982, al 54-55, del gener del 1987. Ignoro si en van sortir més. Eren de periodicitat mensual; els primers valien 60 pessetes, i l'últim 100, xifres que ara ens poden semblar, passades a euros, un xic ridícules, però que llavors no ho eren tant. Jo hi vaig col·laborar sempre que m'ho van demanar, tot i que ja vivia a Barcelona. Algun dia en parlaré més a fons. Avui volia fer-ho d'un revisteta molt més modesta, el butlletí de la UTAB, (Unió de la Terra Alta a Barcelona) de la qual en tinc uns pocs exemplars, el primer del 1978, el tercer any que es publicava. L'últim del 1980. En aquest, l'editorial, escrit pel meu home, Miquel Barrobés, lloa la figura de Pep Mañà, (Pep dels camions) que va ser l'ànima de la UTAB, i que va morir el 8 de juliol del 1980. I ja no va sortir cap més publicació. I és que aquesta mena d'empreses necessiten sempre algú que les aglutini, que mogui la gent, i que s'hi deixi la pell.
Em dol que, actualment, no hi hagi res de semblant a la nostra Gandesa. També ha desaparegut el Butlletí d'Estudis de la Terra Alta -aquí l'ànima n'havia estat Kildo Carreté, recentment traspassat-. Avui dia, publicar amb paper resulta molt car. Però, tenim un sistema modern, i és Internet. No es podria publicar una revista a través d'aquest mitjà? On la gent pogués exposar opinions, intercanviar experiències, publicar fotografies, copsar el pols de la nostra terra? No seran els gandesans del segle XXI menys decidits o estaran més poc capacitats que els nostres antecessors? No hi ha cap “ànima”, que en vulgui agafar el relleu?

dissabte, 29 de novembre del 2014

Xàfec



-->

Xàfec sobtat, esgarrapa el silenci
de l'enllosat. Les fulles
caigudes a la nit, broden sanefes
pel caire del carrer. El cel congria
amenaces de noves inclemències.
A redós del meu cau, conjuro versos
per allunyar el malson de la tempesta.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Testimoni colpidor


Las siete cajas

per Dory Sontheimer
Circe ediciones 2014


Són molt els llibres i els films que ens parlen de l'Holocaust. Aquest en podria ser un més, però no és així. La seva autora l'ha escrit sense cap pretensió literària, però amb tota la força que li dóna el convenciment que havia de conservar i donar a conèixer la història de la seva família. Una història que durant molts anys, per preservar-la del perill, els seus pares li havien amagat.
Dory, nascuda el 1946, a Barcelona, ja era una dona casada i afillada -amb néts-, quan, en morir la seva mare, el 2002, va trobar en un altell de la casa que estaven buidant set capses amb cartes, fotos i documentació de la família dels seus pares. Podem imaginar el seu estupor. Ella era filla de pares alemanys, establerts a Barcelona, catòlics, religió en què ella va estar batejada i educada -en un col·legi de monges-. I ara es trobava amb aquella tremenda sorpresa. Tota la seva família, inclosos els pares, eren jueus alemanys -amb ramificacions a diversos països-. I així, a mesura que obre i classifica aquella ingent correspondència i aquells documents tan zelosament guardats pels seus pares, va descobrint la història, terrible, de tots ells. Des d'un heroi aviador alemany condecorat a la Primera Guerra Mundial, a gent d'estudis, molt culta, o fabricants com els avis paterns, molt ben situats i considerats en les seves respectives comunitats. Tot s'ensorra amb l'arribada dels nazis al poder. El pare i la mare de Dory, molt joves, van ser enviats a Barcelona per les respectives famílies, que no veien la cosa clara, i es van conèixer i casar aquí, durant la República. Acabada la guerra civil espanyola, des de Barcelona teixeixen una xarxa de suport material i moral a les famílies atrapades a l'Alemanya de Hitler. Aconsegueixen treure'n els pares d'ell, però no podran fer-ho amb els d'ella, que moren als terribles camps de concentració. I, ells mateixos, per protegir-se del règim de Franco, castellanitzen els noms i es fan batejar.
L'autora recull el seus testimonis. I hi afegeix indagacions fetes pel seu compte, in situ. Fins a obtenir el quadre concret dels morts i desapareguts i dels, escassos, supervivents.
I contactar-hi. El llibre acaba amb tota una declaració de principis: “El amor ha vencido al odio”.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Don Quijote



A Tarragona commemoren els 400 aniversari de la impressió en aquesta ciutat, l'any 1640, del “Segundo Tomo del Ingenioso Don Quijote de la Mancha”, escrita per Alfonso Fernández de Avellaneda. En una època en què no es coneixia el concepte de plagi, tal com ara l'entenem, qualsevol es podia apoderar d'un personatge d'èxit i fer-se'l seu. La publicació va irritar Cervantes i el va esperonar a fer-ne una segona part, en la qual fa el famós elogi de Barcelona -Mar alegre, tierra jocunda, cielo claro (...) en sitio y belleza, única”. Un llibre aquest, que la majoria dels furibunds defensors d'una única nació, l'espanyola, haurien de llegir. Si més no, per comprovar que Don Miguel quan parla dels catalans els anomena “los habitantes de aquella nación”. Un concepte que el gran escriptor tenia molt clar.
Jo havia llegit el Quijote que tenia el meu pare -dels pocs llibres que va salvar del 36-, de molt joveneta, i val a dir que em va agradar molt. I vaig riure de gust amb algunes escenes, que era el propòsit de Cervantes: fer una paròdia ridiculitzant dels llibres de cavalleria que cada cop eren més inversemblants. Una cosa com fa Polònia, per entendre'ns.
El vaig tornar a llegir quan estudiava filologia a Barcelona, ja casada, un curs, el segon, que teníem una assignatura de literatura castellana. I em va seguir semblant genial. Per casualitat, aquelles vacances de Setmana Santa, vaig trobar a la casa de Gandesa el volum d'Avellaneda, dels meus oncles. Que em vaig apressar a llegir. Recordo haver-ho fet asseguda en un dels pilons de la plaça, inundada de sol.
Avellaneda em va decebre. Ni de lluny tenia la gràcia, la espontaneïtat, el geni en fi de Cervantes. Per això avui dia és gairebé oblidat. Quan a l'autèntic, quants espanyols l'han llegit? S'admeten apostes.

dimecres, 19 de novembre del 2014

Presentació


Presentació a Barcelona d'“El noi del costat del padrí”, de Jesús Tibau.

Ahir al vespre, a “La casa del llibre”, vaig assistir a la presentació d'aquest nou llibre de Jesús Tibau. Una presentació una mica atípica. De llibre ja us en parlaré més endavant, quan l'hagi llegit. L'autor ens en va llegir algun conte, i ens va voler fer participar de la seva manera de buscar -o trobar sense buscar-lo-, material per als seus relats. Partint d'un fet casual, d'un cartell o una frase sentida a l'atzar, d'un paraula que, en contacte amb una altra, crea associacions d'idees noves i sorprenents... Només, ens deia, cal anar amb els ulls -i la ment- oberts i vigilants. (I tenir capacitat d'imaginar, tot s'ha de dir). Ens va proposar un joc. I ens va llegir un anunci per lletres, d'un diari, que deia així: “Jo, un noi de cinquanta anys”. Res més, a partir d'aquí podem imaginar qualsevol personatge i la seva vida i circumstàncies. Aquest JO, ens indica que és egocèntric, possiblement, solitari, la paraula NOI al costat dels cinquanta anys, indica que té complex de Peter Pan, el noi que no volia créixer. Un fenomen molt típic en la nostra societat, que abomina de l'experiència i només valora la joventut. O potser simplement enyora qui va ser i ja no és, i aquest NOI ens indica vulnerabilitat? Recerca de protecció? Però, i si l'anunci hagués estat: “Jo, una noia de cinquanta anys?”. Aquesta pressió de ser jove a ultrança encara és més forta sobre la dona; cal que sigui sempre jove! A partir dels cinquanta, mica amunt mica avall, comença l'època en què la dona esdevé invisible. Si abans ha estat molt vistosa, el trauma pot ser considerable.
I si miréssim de fer-los coincidir tots dos per tal que es consolessin mútuament? Potser ella el trobaria una mica massa immadur. I, segurament, ell la trobaria una mica massa, físicament, madura. Difícilment deixarien de ser dos JO per convertir-se en un NOSATRES. La història està servida. Algú l'escriu?

diumenge, 16 de novembre del 2014

Elionor de Castella




Manel Cuyàs, al diari El Punt Avui del dia 14 de novembre, feia menció d'un episodi en què es va veure involucrada Elionor de Castella, la protagonista de La Farsa de Gandesa, aquella altívola princesa que el príncep Jaume, hereu de la corona catalano-aragonesa va deixar plantada al peu de l'altar de l'església de Gandesa tot just acabat de casar-s'hi. Anys després, Elionor es casaria amb el germà del príncep Jaume, el rei Alfons el Benigne, ja vidu, pare de Pere el Cerimoniós. I com que els fills que van tenir no podien heretar el tron, que ja tenia hereu, la reina va maniobrar per tal que el Benigne els deixés una bona part dels territoris que pertanyien al Regne de València. Guillem de Vinatea, jurat de València, va ser comissionat per dir al rei que les autoritats del seu regne estaven disposades a morir abans d'acceptar aquestes donacions, i, si ells morien, les represàlies del poble serien sagnants. El rei va demanar a Elionor: “Ah reina. Açò volíeu oir? La reina va respondre: “Señor, no lo consentiria el Rey Alfonso de Castilla, hermano nuestro que no los degollase a todos!”. I el rei Alfons va respondre-li: “Reina, reina! El nostre poble és franc, e no subjugat com és el poble de Castella; car ells ens tenen a Nós com a senyor e Nós a ells com a bons vassalls e companyons”.
Les diferències de concepció del poder entre el nostre poble i el castellà sempre han estat abismals.

divendres, 14 de novembre del 2014

Pits




Aquest any passat, el 2013, a l'Estat Espanyol es van fer 16.000 operacions per engrandir els pits. Una xifra que et deixa astorada. Ignoro quants homes s'han fet allargar el penis, que seria el contrapunt. I és que la nostra societat, opulenta, hedonista i superficial, imposa uns canons de bellesa que no sempre s'ajusten amb els que la mare natura ens va dotar. En el cas dels pits, s'imposa una mida, diguem-ne, generosa. Ara bé, per altra banda, la moda demana cossos no ja esvelts, sinó decididament prims, com es pot veure en algunes models famoses. Cal tenir un cos de talla 38, per exemple. Així que toca passar gana -els problemes de anorèxia i bulímia estan a ordre del dia-, i operar-se els pits per tenir-los a la mida satisfactòria.
Contra aquesta imposició de la moda, ha protestat l'actriu Keira Knightley, que reivindica els pits petits, sense cirurgia correctora.
Tot això em recorda els anys seixanta, que van promocionar-se uns sostenidors amb “trampa”, per aconseguir aquest efecte de volum. Immediatament va córrer un acudit, molt celebrat:
En què s'assemblen els sostenidors tal amb el règim de Franco? Que enganyen l'exterior, oprimeixen l'interior, i, dels caiguts, en fan monuments!

dilluns, 10 de novembre del 2014

Maria Àngels Anglada


-->
El violí d'Aushwitz


Resulta difícil fer literatura -o pel·lícules-, sobre l'Holocaust sense caure en un excessiu sentimentalisme, o dramatisme. Penso en títols tan celebrats com el Jo confesso, de Jaume Cabré, que pecava d'això. D'exacerbar la llàgrima del possible lector, i sobretot lectora. El mateix patetisme repetitiu fins a l'exasperació el vag trobar en La lladre de llibres, de Markus Zusach. O la tramposa El nen del pijama de ratlles.
Molt diferents són La llista de Schindler, o el magnífic El jardí dels Finzi-Contini, del Giorgio Bassari, per citar-ne alguns, que, sense obviar la duresa de la situació, no carreguen les tintes. I se'n guarden ben molt i prou de caure en allò que se n'ha dit “pornografia dels sentiments”.
En aquesta línia continguda -i amb un refons d'esperança-, se situa El violí d'Auschwitz, de l'escriptora catalana Maria Àngels Anglada. Jo havia llegit amb gust altres llibres, i poemes, d'aquesta autora, un d'ells quals, El Quadern d'Aram explica el drama del poble armeni sota el poder turc. Però em resistia a enfrontar-me a aquesta lectura per la prevenció que em desperten aquesta mena d'obres. Anava equivocada.
Anglada ens explicar la història d'un luthier, un constructor de violins, jueu, que, tancat en aquell camp de terrible memòria, rep l'encàrrec de construir un violí que soni com un stradivarius. El que no sap fins més endavant és que aquest repte respon a una juguesca entre els dirigents del camp en la qual, el que s'hi juga, és la seva vida contra una caixa de vi de Borgonya.
L'escriptora empordanesa, escriu amb elegància, amb nitidesa i precisió, i et va viure les fases de la construcció de l'instrument musical, i els somnis, les pors, les frustracions i les esperances d'aquell jove artesà. La lectura de llibres sobre l'holocaust, o sobre qualsevol altra barbaritat perpetrada pels humans en nom d'una ideologia o una religió ens referma més en el nostre ideal de pau entre els homes i de concòrdia i tolerància entre tots els pobles.
Una lectura molt recomanable.

dijous, 6 de novembre del 2014

Ortografia


Ostres, amb l'ortografia

La consellera de cultura, Irene Rigau, exhorta mestres i professors a tornar als mètodes tradicionals d'aprendre ortografia: memoritzar regles, fer dictats i, sobretot, llegir. I és que molts dels alumnes que arriben a la universitat no arriben als nivells de correcció exigits. Només cal fixar-se en molts dels missatges que ens arriben a traves de les xarxes socials, fan esgarrifar!
Em sembla molt bé aquest toc d'atenció, però hi ha una cosa que fa molts anys que em preocupa. Les regles ortogràfiques només són això, regles convencionals que cada llengua ha organitzat al seu criteri, en alguns casos força discutible. Només cal veure les diferències ortogràfiques entre les llengües llatines. Per exemple les b i les v. En alguns casos, s'ha seguit la pauta establerta pel llatí, en altres, la tradició pròpia. Així ens trobem taberna en llatí, taverna en català, taberna en castellà, taverne en francès, taberna en portuguès o tavernaoi en italià, per citar-ne un exemple. Tan difícil era, és, posar-se d'acord les diferents acadèmies normatives?
Ja sé que tocar qualsevol regla pot portar veritables batalles dialèctiques. A França, fa anys, van intentar dur a terme un reforma per simplificar-ne l'ortografia. Una de les propostes fou treure l'accent ^ que es posa sobre les vocals per marcar que hi manca l'essa, provinent del llatí, com per exemple a ostra, que escriuen huître. Recordo molt bé aquesta paraula concreta perquè una de les negatives a acceptar el canvi fou la d'un personatge -no recordo qui era-, que va assegurar que, quan ell llegia aquesta paraula, amb l'accent ^ a sobre, hi veia la valva de dalt de la closca de l'ostra. I no podia imaginar-se-la sense. Com segurament posaria el crit al cel un castellà al qual li demanessin que prescindís de la sacralitzada ñ per adoptar una grafia comuna a totes les llengües llatines.
Aquí també hi han hagut ois, quan s'ha insinuat d'eliminar l'ela geminada. Jo, fins i tot, eliminaria els accents, tan complicats, del català i que només s'ajusten a la pronuncia oriental. L'anglès ho ha fet, i no passa res. Ningú, parlant, s'equivoca de posar la tònica al seu lloc! I ja no dic res dels diacrítics, un veritable turment.
Algun canvis hi ha hagut. Per exemple, l'italià, ha suprimit les hacs, o el basc -una llengua no llatina-, ha suprimit la v baixa. Fa estrany, però t'hi acostumes.
Em sembla que caldria simplificar l'ortografia. El que importa d'un llengua és la seva sintaxi, la seva morfologia, la seva fonologia i el seu lèxic. Però ai, qui és capaç de proposar una revolució com aquesta?

divendres, 31 d’octubre del 2014

La Farsa de Gandesa





-->

Primer de tot, cal felicitar la gent de Gandesa que han fet possible la -fa molts anys anhelada-, representació de la Farsa de Gandesa, el fallit matrimoni reial, celebrat l'any 1319, entre l'infant Jaume -no Alfons com diu la crònica publicada a l'Ebre-, fill de Jaume II el Just i hereu de la Corona de Catalunya i Aragó, amb la princesa Elionor de Castellà i Lleó, filla del difunt rei Sanç i germana d'Alfons XI. I dic Elionor, en català, perquè així consta el seu nom a la “Crònica de Pere el Cerimoniós”, de qui va ser madrastra.
Un altre error, que no sé d'on ha sortit, és assegurar que amb aquest enllaç matrimonial s'havien d'unir els regnes dels respectius cònjuges. Res més lluny de la realitat. Castellà i Lleó ja tenien rei!
El que s'hi jugava, en aquest casament, era el dot de la núvia, que havia estat donat com a penyora quan es va formalitzar el compromís entre els pares respectius. I que, en cas de ruptura d'aquest compromís, calia retornar. I no era pas poca cosa. Es tractava dels castells d'Atienza, de Gomar, d'Osma, de Caneren i de Monteagudo de Múrcia. Hi havia també la paraula d'honor donada pel rei Jaume II, el Just, pare del nuvi.
La pressió sobre el jove príncep, que volia professar a l'orde del Cister, al monestir de Santes Creus, va ser tan forta que el va obligar a complir les ordres del seu pare i rei, encara que, immediatament després de la boda -feta amb tota la pompa que el cas requeria-, va fugir per fer-se religiós tal com era el seu desig.
Ara bé, el dot de la núvia no es va perdre, ja que, uns anys més endavant, en quedar-se vidu el príncep Alfons, segon fill de Jaume II -que va heretar el tron-, i un cop aconseguida de Roma l'anul·lació del casament de Jaume i Elionor, es va poder casar amb la núvia rebutjada.
Segons la citada crònica de Pere el Cerimoniós, la reina Elionor no va estimar gaire els seus súbdits catalans. Es veu que no els perdonava del tot l'afront. Ai, la història!

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Llengua


Llengües

Des que el reis dits catòlics es van unir en matrimoni, tot i el seu reconegut lema: “Tanto monta monta tanto Isabel como Fernando”, els castellans ja van anar donant proves que, tal com havia dit Nebrija: “La lengua es la compañera del Imperio”. Així que, ja des dels Àustries, el castellà ha maldat per sobreposar-se al català i, a poder ser, minimitzar-lo, per acabar eliminant-lo. No obstant, l'estocada definitiva va venir amb el Borbons, no sols el Decret de Nova Plana del Felip V, sinó tot un seguit d'edictes i provisions per tal d'aconseguir el seu propòsit. I, quan no han estat prohibicions, han estat intents de ridiculitzar-lo -dir-ne lapao o xarpurreau a la Franja, o que era un llengua inculta, de llauradors, a València -la pàtria de Joanot Martorell i Ausiàs March!-, han estat constants. (D'aquests intents uniformadors, en va ser mestra França. Allà, tota llengua no francesa, era “patues”, terme despectiu. I és reveladora l'anècdota de l'interrogatori a Bernadeta, a Lorda, -no Lourdes-, a la qual van demanar en quina llengua se li dirigia aquella senyora que se li apareixia. Quan ella va dir que en la parla d'allà, o sigui l'occità, li van assegurar, molt cofois, que en tal cas, no podia ser la Mare de Déu, ja que tan digna senyora només podia expressar-se en llatí o en francès!)
El fet ve, doncs, de lluny, i no s'ha aturat pas. No va ser Suárez, ara tan mitificat, que va dir que el català no servia per a la ciència?
Un altre sistema, que no s'ha aturat mai, ha estat l'afany secular de trossejar-la, de dividir-la. “Divide y vencerás”. De prendre petites mostres de varietat dialectal, pròpia de totes les llengües, per afirmar, en contra del criteri de filòlegs i universitats, que el valencià, per exemple, no era la mateixa llengua que el català. I que pervenia d'una mena de mossàrab, quan no de l'àrab directament.
Ara bé, quan es tracta del castellà, aleshores no s'hi valen bromes. De primer se'l puja a categoria d'espanyol, així es converteix, a parer seu, en la llengua comuna en detriment de cap altra. Defensen a capa i espasa la seva unitat, i, per evitat el perill que algun país sud-americà se separi del tronc comú, accepten al nou diccionari de la llengua vocables de tota mena que pervenen de llengües ameríndies o de noves aportacions de la rica i variada emigració a aquelles terres. Dues vares de mesurar, com sempre!
En aquesta Espanya, que encara molts defensen, és més fàcil ser acceptat un sud-americà que un català. Els seus accents enriqueixen el “acerbo patrio”. L'accent dels catalans, en canvi, els resulta insofrible. No sols rebutgen que parlem la nostra llengua, sinó que parlem la seva si no és dissimulant completament la nostra procedència.
Aquesta és l'Espanya de la qual ens hem d'alliberar. No n'hi ha d'altra!

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Ítaca


Bufen vents

Bufen vents de llibertat dellà les portes
que molts voldrien mantenir tancades.
S'acosten dies de dolor i de joia,
de compromís, i d'esmolar les eines
que ens llegaren els avis: la constància,
la voluntat, el seny, també la rauxa,
la fe en un món millor que ja s'albira,
i una llengua que molts van voler morta.
S'acosta l'hora d'enlairar senyeres,
d'ajuntar-nos les mans, de sortir fora
i proclamar que som poble entre pobles.
Qui en l'hora d'avançar, dubta i recula
no es digne de l'Ítaca que ens espera.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Plaça Catalunya







Manifestació del 19 d'octubre a favor de les votacions. Conscient d'haver viscut un acte històric. Endavant!

dimecres, 15 d’octubre del 2014

El faro



El faro, cruïlla de disbarats.

Ho confesso, jo que no acostumo a lligar-me als serials -per no veure, no veig La Riera-, m'he enganxat al “El Faro, cruïlla de camins”. Tot va començar aquest estiu, a l'Escala, perquè el meu fill Marc n'és un dels traductors al català, i, de tant en tant, em demanava parer sobre alguna frases feta, i jo li suggeria alguna solució. I, per comprovar-ne el nivell lingüístic, la vaig començar mirar.
La trama és inversemblant, les situacions allargassades, els diàlegs repetitius, sense un gram d'originalitat. Els malentesos i les situacions equívoques són d'una malaptesa imperdonable. Tot grinyola. No hi ha per on agafar-ho.
Els actors fan el que poden, pobrets, per donar realisme als personatges, sobretot la protagonista femenina. En canvi, el noi, és d'un sòmines que fa caure d'esquena. Es veu que el van triar només perquè és mono. O potser és culpa del paper que li fan fer, de ximplet integral.
I vet ací, que precisament per la seva mateixa absurditat, em fa gràcia. Sí, perquè només t'ho pots prendre de broma. En aquest moment, ja tenim la noia embarassada del fill i casada amb el pare! Una mare boja que s'ha passat més de vint anys en estat zombi, per culpa del tractament, que ha controlat la tia Rosa, la dolenta de la sèrie, que hi és amb ganes, de dolenta. Un fill que, tot i que la mare el va abandonar de petit, porta el seu cognom en lloc del del pare, que és qui n'ha tingut cura. Etc. Etc. Etc. Quins cracs, els guionistes!

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Paco Candel




Ara fa 50 anys, Paco Candel va publicar ELS ALTRES CATALANS, tot un encert. De la lectura, en recordo una escena que em va colpir. Un d'aquelles famílies d'emigrants que s'havien instal·lat de manera precària a la perifèria de Barcelona, tenia el pare, ja molt gran, la cura del qual es repartien un temps determinat cada fill. Fins que un dia, un dels fills, porta el pare, malalt, a casa del germà. Aquest diu que encara no li toca. Mentre els dos germans discuteixen la jugada, el pare, estirat sobre el carretó amb què l'han traslladat, espera al mig del carrer. I llavors comença a ploure. La pluja, benigna, es va confonent amb les llàgrimes del pare, que l'entoma en plena cara. Símbol del patetisme de la situació de moltes d'aquella famílies. L'encert del títol va ser anomenar-los catalans, els altres catalans, encara no reconeguts per la immensa majoria dels de tota la vida. Sortosament, molts dels fills d'aquells i dels nous emigrants, ja es consideren, i els considerem, catalans de ple dret. Un dret que s'han guanyat amb la seva suor i la seva integració. Gràcies Paco, tu ens vas marcar a tots el camí!

dimecres, 8 d’octubre del 2014

No em deixis mai



No em deixis mai.
Kazuo Ishiguro

D'aquest autor d'origen japonès i de filiació literària anglesa -país on els seus pares van emigrar-, n'havia llegit EL QUE RESTA DEL DIA, una excel·lent novel·la de la qual se'n va fer una pel·lícula força reeixida. No sempre les adaptacions cinematogràfiques l'encerten.
Ara n'he llegit NO EM DEIXIS MAI, que, amb el seu estil, molt personal, ens explica una història inquietant. La d'una noia, la Khaty que rememora la seva estada en una residència per a nois i noies, a Anglaterra, i la seva relació amb altres alumnes, sobretot el Tommy i la Ruth, i els tutors de la institució. A poc a poc, anem descobrint, amb ella, qui són aquests alumnes i per a quina terrible realitat han estat programats.
L'autor ens planteja un interrogant: uns possibles clons humans -recordem l'ovella Dolly-, tindrien o no tindrien ànima? Podrien considerar-se humans de ple dret, o només cossos destinats a l'experimentació mèdica? Quan alguns éssers diguem-ne humans decreten que altres éssers no tenen ànima -cas dels esclaus americans-, ja poden fer-ne el que vulguin: maltractar-los, vendre'ls i comprar-los, matar-los si es dóna el cas, amb l'empar de la llei i sense possibilitat de defensa, com es fa amb els animals.
Millor que no us n'expliqui el final, que, de fet, ja es veu a venir. El que és segur és que aquesta lectura no us deixarà indiferents.
La traducció, molt bona com totes les seves, és de Sergi Pàmies.

Després de llegir la novel·la, he visionat la pel·lícula, NEVER LET ME GO, del 2010. No és una mala versió, però s'hi perden molts dels matisos de l'obra de Kazuo Ishiguro. Això sí, aconsegueix captar l'atmosfera depriment, gràcies a la fotografia, de tons apagats, i la música que l'acompanya.
Quan has llegit una història, al menys em passa a mi, acostumes a imaginar-te'n els protagonistes. En aquest cas, trobo molt encertada la tria de l'actriu que fa de Kathy, Careny Mulligan, amb la seva expressió desvalguda, i el seu aspecte de criatura innocent. També està bé Andrew Mulligan interpretant Tommy, un noiet que oscil·la entre el desconcert i l'acceptació, fins l'esclat final. En canvi, tot i que treballa molt bé i que és una actriu que m'agrada força, no he trobat que el físic potent de la Keira Knightley sigui el més idoni per a donar vida al personatge de Ruh.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Pàmies


-->
Sergi Pàmies
Cançons d'amor i de pluja

Aquest autor em va costar d'acceptar perquè em semblava una còpia de Quim Monzó, i no massa reeixida. Per això no n'havia seguit gaire la trajectòria.
Ara he llegit aquestes cançons o contes, o relats, més pròpiament dits. I déu n'hi do! Vull dir que estant escrits amb gràcia, tot i que els temes resulten una mica aleatoris. Al costat de petites anècdotes o digressions més o menys reeixides, en trobem alguns, els que més m'han interessat, en què parla de la mare, o del pare i els oncles. Aquí la ironia es torna més amable. Més humana i melangiosa. Tant de bo aquest hagués estat el tema de tots ells. Barrejar invenció i autobiografia fa que no s'acabi de decantar per una o per l'altra i desconcerta el possible lector.
Molt bonic el títol. Una cosa que costa molt d'aconseguir. I més per a un llibre de relats.

dijous, 2 d’octubre del 2014

Apunts Escala. Final d'agost


22 agost, divendres
Tot el dia que plou, i, de tant en tant, trona. A les notícies del migdia han dit que pertot és igual, que al Maresme hi ha hagut un aiguat. Un dia seguit de pluja, al bo de l’estiu, destarota la gent. Comprar s’ha convertit en una alternativa a la platja. Ahir tarda, encara vaig poder fer el meu passeig habitual, resseguint el litoral, i contemplar la posta de sol. Avui ni això. A la Plaça de l’Univers feien ballaruga per a tothom, una noia a l’escenari marcava els passos i el nombrós públic els seguia, obedient. Ballar agrada a tothom. La música, quin gran invent de la humanitat.

Apunts d'estiu. 25 agost.
Havia rentat roba i l’he hagut d’estendre al garatge, amb l’estenedor plegable. Quin temps, Senyor! M’imagino que la setmana que ve això serà un desert. Els turistes emigraran tots alhora, com les orenetes. Com jo mateixa.
Penso què deuen de fer els ocells amb aquest temps. Un parell de coloms s’estava ajocat, arraulits, en l’antena de la televisió de la casa del davant. Com i quan mengen?
He acabat el llibre del Bosch, a l’e-book, que m’ha agradat força, i ja he fet un tast de CAIM, de Saramago, un altre dels que vaig carregar. Sort que vaig ser previsora! I he llegit una bona part del de la Chevalier, distret, que em recorda, pel tema, LA CABAÑA DEL TIO TOM. Va de negres esclaus que fugien dels seus amos i, passant per Ohio, anaven cap a Canadà, ajudats per les comunitats de quàquers, com ara la protagonista de la novel·la. Un estiu de pluja dona per a molt!
I segueix tronant!

27 agost.
Demà divendres torno a Barna. Em sap greu pel jardí, que ara està força bé, però la realitat quotidiana s'imposa. Trobaré a faltar les caminades al llarg del passeig, vora el mar, sempre igual i sempre diferent. Els esmorzars a la terrasseta, a l'ombra de l'altea. La convivència amb els fills i néts. Els bons amics de l'Escala. Però la vida és així, plena de renúncies i retrobaments. Fugaç i inaferrable.

dilluns, 29 de setembre del 2014

Apunts d'estiu a l'Escala. 21 d'agost



El temps d’aquest agost ha continuat tan estrany i desconcertant com el juliol, un temps que, per dir-ho d’alguna manera, primavereja, o tardoreja. Aquesta matinada m’he despertat i se sentia el soroll sincopat de la pluja a la terrassa. Quan he anat a buscar el diari havia parat de ploure però continuava molt gris i tapat. Per tot, grans bassals d’aigua. La platja solitària, el passeig mullat, la poca gent que hi passava semblava anar d’esma. A la TV3 diuen que estarem així fins al cap de setmana. En canvi, als països nòrdics, hi fa calor, a Oslo havien tingut uns quants dies amb la temperatura a 30 graus. El món a l’inrevés!

A la premsa continuen parlant del cas Pujol. Ha estat com una bomba fètida que ho ha empudegat tot. Els enemics de Catalunya, i els anti-pujolistes, es freguen les mans. Fer llenya de l’arbre caigut és un esport nacional. Quin país més caïnita!
El món va cada cop pitjor. Els de l’auto-nomenat Estat Islàmic, a l’Irak, es dediquen a degollar periodistes i gravar-ho en vídeo, que han penjat a Internet. Fa feredat. El més preocupant és que les seves files es nodreixen de joves nascuts i criats a occident, fills de famílies emigrants mahometanes, que han assimilat la seva mentalitat fanàtica. Quan tornin a Londres, o a París, com actuaran? Fa basarda de pensar-hi! Quin monstre tan bèstia que van desvetllar Bush i companyia –amb el vist i plau de l’impresentable Aznar- quan van decretar l’atac a Bagdad amb el pretext de les armes de destrucció massiva! Presentaran algun cop les seves disculpes al món? Ho dubto molt.
Temps enrere vaig fer una ullada a Els cent insults imprescindibles, del Pau Vidal, que havia portat el Marc. A cada capítol presentava exemples tret de diferents llibres. Del que no em vaig adonar, i ara m’ho ha fet veure el meu fill, és que un dels exemples estava tret de Collita de foc, concretament el de pocavergonya. Em va fer molta gràcia trobar-hi la referència.
Estic acabant de llegit Les set aromes del món, de l’Alfred Bosc. M’agrada força. La Marina ha portat –entre altres- L’última fugida de la Tracy Chevalier, l’autora de La noia de la perla, que ja he començat. Fa de molt bon llegir. Mentre tingui lectures, rai!



dijous, 25 de setembre del 2014

Verema



Els dies s'escarrassen
a encalçar-se amb noves
prometences, i velles
certituds, inapel·lables.
Fred o calor,
vent o pluja acalada.
Hivern, estiu,
primavera exaltada,
i els daurats resplendors
de la tardor
trucant la porta.
Temps de verema
irradiant plenitud
del vi amb què brindarem
la, conquerida,
llibertat, que tants pobles
agermana.
Promesa d'un demà
que ja és ben nostre.

dimarts, 23 de setembre del 2014

Apunts Escala 14 agost



Sobre paper, he llegit Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon, un autor francès. Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa 2011. Va sobre la resistència irlandesa al domini britànic i de l’Ira i les vagues de fam dels seus detinguts que es negaven a vestir-se amb l’uniforme de presos comuns –recordava aquest fet, i la mort del primer vaguista, que em va impressionar molt-. Està ben escrit però resulta una mica reiteratiu. No m’ha entusiasmat.
Els temps ha anat aguantant tot i que pronostiquen pluges per demà. He pogut anar uns quants dies a la platja i nedar una mica. L’aigua estupenda.
I he escrit força. Quan agafo un argument, tant per llegir com per escriure, la trama se m’endú. Xalo molt escrivint. Encara que només sigui per a una sola lectora, o sigui jo mateixa.
Al jardí, l’altre dia, mentre parlava per telèfon, vaig veure un cotxa fumada. O potser era un bitxac, en tot cas tenia el capet negre. Va ser una visió fugaç, d’uns quants segons de durada. Que poc dura l’alegria a la casa del pobre!

Una de les coses que més m’agraden de l’Escala, és anar de matí a buscar el diari. En dies com avui, amb el cel, decorat per núvols de matisos blancs i grisos, i formes diferents, obrint-se cada cop més per al banda del nord a impuls d’un tramuntana alegre, es podrien comptar les cases de la riba de Roses d’una en una, tan net i diàfan és l’ambient. El mar, grisós com el cel, amb onades que deixen una orla blanca d’escuma a la riba de l’areny. Al passeig de Riells –tan atapeït els vespres de turistes i forasters movent-se dificultosament entre botigues, paradetes, bars i restaurants-, i l’ordre pausat d’aquesta hora del matí, la diferència hi és abismal. Hi circulen alguns, pocs, ciclistes i gent que corre. La platja, polida i gairebé buida, sembla desentumir-se. Els encarregats municipals netejaven el passeig a cop de mànega d’aigua a pressió, que els ciclistes i corredors –i jo mateixa-, miràvem d’esquivar. Tot és net, a punt d’estrenar. Caminar-hi és un gust.
En arribar a casa, el cel ja era gairebé seré, només hi quedaven uns núvols divagants, de fer bonic. El temps, però, no acaba de concretar-se. Tenim un estiu atípic. La llàstima és que segurament farà calor i no plourà gens al setembre, quan ja no podré regar el jardí. Ara, la buguenvíl·lea ja és una mica agostada, però l’altea està magnífica, i també la gerdèria petita. La grossa, que anava fent la viu-viu, també sembla revifar-se. Les plantes, com les persones, necessiten afecte i que estiguis per elles.
Parlant de les paradetes del passeig, cada tarda se’n posen tres de bosses de senyora, gairebé iguals, i molt aprop les unes de les altres, com si es fessin companyia. Les regenten africans, alguns ja amb la parella i nens, que circulen a lloure. Algunes dones africanes fan trenetes a les turistes. No sé si es poden guanyar gaire la vida. A mi em fan patir, tot i que tant elles com els nens se’ls veu nets i llustrosos. I més quan penso que –ara mateix- continuen arribant-ne tants com poden passar l’estret, jugant-s’hi la vida, o saltar al tanca de Ceuta i Melilla. Busquen el paradís europeu, i se’l troben tancat i barrat. En cas d’esmunyir-s’hi, els espera un vida dura, de sobreviure en comptes de viure. Si no s’arregla la situació als seus països no veig com es pugui aturar aquest flux migratori, tan problemàtic.

diumenge, 21 de setembre del 2014

Pamuk


Orham Pamuk

La vida nova

D'aquest autor turc, guanyador del Premi Nobel de Literatura el 2006, n'havia llegit Istambul, confegida a base de records i de fotografies pròpies, en blanc i negre, en què fa un recorregut per la seva fascinant ciutat i n'assenyala la decadència, inexorable, cosa que el preocupa i l'entristeix. En aquesta altra obra, no sé si qualificar-la de novel·la, també parteix del fet de contemplar la seva terra, ara tota Turquia, a través d'un viatge a la recerca d'una mena d'Àngel, una utopia que l'impeleix a desplaçar-se en autobusos decrèpits, d'una banda a l'altra del país, en companyia de la noia de qui està enamorat, però no correspost. Tots dos han llegit un llibre que els ha canviat la vida. El viatge els mena a ser conscients del canvi del seu món, un món antic, per un de modern, on les pel·lícules, les modes, les begudes i els objectes tradicionals van sent substituïts per altres arribats d'occident, més sofisticats i cridaners.
L'autor, demostra en aquest llibre que no sols és deutor de la literatura d'orígen àrab o turc, sinó també de l'occidental. I escriu molt bé, realment. Encara que la història que narra, per estranya, no t'acaba d'enganxar.
La utopia s'acaba amb la trobada de l'Àngel, que no pot ser altre que el que anuncia la mort. Moment únic, i resplendent, de claredat!
La traducció al català, molt acurada, és de Víctor Compta.

dijous, 18 de setembre del 2014

Apunts d'estiu. 5 agost


Aquest matí s’ha representat l’operari de l’antena de la TV, sense previ avís, sort que jo era a casa! El problema ha estar pujar a la teulada per canviar-ne una peça. La broma m’ha costat 127 euros! Què hi farem! Ara podrem veure El Faro, que el Marc tradueix infatigablement.
Ell havia anat a buscar la bombona del butà, que ha costat 18,80, vint cèntims menys que l’any passat! Uau!
He acabat el Follet i he començar un Dickens. De la segona guerra mundial, al Londres victorià. Amors reeixits o frustrats, interessos, problemes humans. Vida i mort. La humanitat i les seves misèria i les seves grandeses sempre s’imita a si mateixa.

Dimarts, 12 d’agost
Tinc abandonat aquest dietari. Dies intensos! Va pujar també la Glòria, així que estàvem a tope. Un dels dies vam anar a dinar a l’Escalenc, invitant el Marc, un dels seus arrossos negres sublims, amb la bona companyia del Joan, la Pepa, els seus fills i la Josefina, la mare de la Marina.
La família del Marc va anar-se’n –són a Menorca-, i ha vingut el Carles amb la Marta i el Joan. A l‘entremig, vaig fer neteja a fons, i tres rentadores, per posar la casa punt. Com si fos un hotel! Mentre hi hagi salut per fer-ho!
El dijous que era sola, van anar a dinar a Camallera –un menú de nou euros, cafè inclòs-, amb el Ramon, la Rosa Maria, i el Pere Pau i la Maria Dolors que ja havien tornat de les seves vacances pirinenques. El Pere estava molt obsedit amb l’assumpte Pujol.
-Li ha fet mal al procés!
La Rosa Maria va recordar els molts problemes de corrupció de polítics com l’alemany Colh, els reis belgues, polítics italians o diversos presidents de França.
-I ningú no ha dit que no mereixen ser independents! –vaig fer notar jo.
I és que aquí, tot ens ho agafem per la part que crema. De fet, Pujol, al carro independentista, hi ha pujat –de boquilla-, a ultimíssima hora!
-És el poble, qui empeny. Nosaltres a la nostra! –vaig reblar.

Abans de venir a l'Escala, em vaig baixar d'Internet uns llibres a l'e-book, alguns sense saber què eren. Entre ells, em va fer gràcia el títol, un que es diu Lladre d’ànimes, de l’autora islandesa Irsa Sigurdardótir. Però no he pogut passar de les primeres pàgines. Estava traduït al valencià –no hi constava en lloc per qui-, però era com si hagués estat fet per una màquina, o sigui traduït literalment del castellà, amb tot d’errors sintàctics, i/o lèxics. Per exemple, dir que un havia sortit de les casetes! (De las casillas, suposo que volia dir). O que s’havia tret el rellotge de la monyeca i –més endavant-, que se l’havia tornar a posar a la nina! Aquests dos últims exemples són els que m’han acabat els quartos! Fora!