Llibres

 

Llegir

Llegir ens transporta a mons inexplorats. Ens fa viure dins d’altres vides. Somiar amb altres somnis. Allunyar-nos d’un present esquiu. Submergir-nos en un futur incert. Després de cada llibre, no tornem a ser els mateixos!

 

Sant Jordi du al buirac

un manat d’estrelles. El drac,

inofensiu,

no empaita les donzelles.

És abril, i tot riu.

Al camp,

tremolen les roselles.

Les lletres i les roses

llancen el seu reclam

festives i joioses.

Tórtora

 

Tórtora

Ve cada dia a posar-se a la barana del meu balcó, i parrupeja melangiosa. Potser enyora el company perdut, o en busca un? Diuen que les tórtores s’aparellen una sola vegada, o sigui que són fidels. Sota seu, els geranis floreixen luxuriosos. Som temps de primavera, el temps dels enamorats i els enamoraments.

Albada

 

A l’alba,

se’n desperta el desig

de viure intensament. Volar

com els ocells. I riure

com només riuen els infants

que no tenen passat

que els emgavanya.

A la posta,

s’adorm el meu desig

entre el roig i el morat

amb què el sol moribund

s’embolcalla.

Canvi d'horari

 Canvi d’horari. Com és llarg és el dia, més creix el nostre afany de llum. De matinades netes. De llargues capvesprades. De trobades furtives. Vivim pendents del rellotge del sol.

Enyor

 

L’enyorança és una mala consellera. Guarneix el passat amb vels acolorits. Magnifica els records brillants. I dissimula els foscos. Però el passat mai no va ser un Edèn sinó que fou un espai reblert de clarobscurs.

31 de març

 

Març s’acomiada amb ramades de pluja,

riuen els sembrats.

La font entona un càntic de plenitud triomfal.

El vent de garbí ha deixat buides les platges,

de sorra i de turisme desbocat.

Sentint la pluja rere la finestra

em sento riu, i font, camp sembrat

i toll on beu l’ocell assedegat.

Remember

 

Remember

Avui, el meu pensament s’omple de llum.

La pluja, aquest dies, ha amarat els camps,

i els rius s’afanyen corrent avall.

Reneix la natura del son hivernal.

Tu ja no ho ets. Però totes les coses

que vas estimar tant

                      perduren.

El teu record s’ha endolcit amb els anys.

    (Quadre pintat per Miquel Barrobés)

Divendres Sant

 

La fragància del timó florit

reviu dins meu el camí del Calvari.

El cerç ha fet bugada del cel

i l’ha deixat blau i lluent.

Els quintos, duent la creu,

avancen lentament. El poble canta

«Perdona el teu poble Senyor!»

Entre ametlles florits,

s’afanyen les abelles.

Retorno al meu present

i sento una gran pau.

(Divendres Sant 2024)

(Foto Emili Castells)

Pluja

 

Pluja moral, pluja que no fa mal. Si la sents des del llit, et canta la non-non, vine son!

(Foto Bàrbara Forés)

Primavera

 

La primavera arriba amb un esclat de llum,

d’arbres en flor, de lluents papallones,

d’abelles afanyoses, d’ocells en ple reclam.

Noies enquimerades, xicots esvalotats,

escolars que fan festa i mestres alleujats.

Surten les sargantanes del seu son hivernal.

Els vells es reviscolen. Apunten els sembrats.

I Déu, entre nosaltres amb promeses de pau!

Carme

 

Carme:

La teva veu em va retornar

l’eco de les teues rialles

pels cantons de la plaça.

I el record dels teus pares.

La sastreria amb didals

sense fons. La planxa roent.

Ton pare tallant peces de vellut.

Ta mare de dol permanent

pel fill que ara deu cantar

en el cor celestial.

El pa negre de racionament.

I aquelles xerrades de mai no acabar!

En la teua veu perdura

el gust agredolç del passat.

Dia de la dona

 

Dona

Nascuda per obeir, casar-se, parir i morir. Quin trist destí! Ara la dona ha alçat el tos. Vol ser ama del seu cos. Amb l’home, si s’escau, companya de camí. I dret a decidir!

Aniversari

 

6 de març

En dies com avui, notes que la vida

se t’escorre entre els dits

com aigua fadada.

Lluny són les roses d’abril, els primers amors,

les Festes Majors, el toc de campana,

els carrers engarlandats

i el ball engrescador de la dansada.

Rere la finestra, els arbres remouen

al vent la capçada.

El present m’acull, el passat inflama

de dolçor el meu pit. Soc barca avarada

en la platja del temps. La ruta marcada.

Pluja

 

Sentir la pluja des del llit de matinada, quin plaer! Em murmura paraules secretes, que em fan la non-non.

Malson

 

Transiten dins del silenci opac de la nit

cavalcades de bruixes

duent al sarró

imatges d’insomni.

Que llargues les hores.

Que lluny el ressò de la pluja

repicant en les velles teulades.

La son em pren a la fi.

Ara cavalco abraçada

a la cua d’un estel.

Espera

 

Esperar és desesperar? Però, quan ja no s’espera res, té algun sentit la vida?

Ara esperem la pluja. Demà ens delirem pel sol. O per una mica de fresca.

O tornar a sentir el contacte d’aquella mà amiga que es va dissoldre en l’oblit?

Val més, doncs, esperar contra tota esperança?

No ho sé. Però espero. Potser només a un nou despertar de l’albada en pau i llibertat!

Compànya

Vine, companya del dies clars,

quan la vida semblava

un camí de roselles.

I els narcisos s’obrien

a la vora de rec.

I del pou pujava

tot cantant

la claror de l’aigua.

Ara un altres ulls

riuen, altres llavis

es besen. L’aire segueix

duent

sentors de primavera

    enlluernada. 

Viaranys

Viaranys

Es torcen i es retorcen al nostra davant, i no sempre tenim el mapa del camí de fugida. Però seguim endavant, presoners d’una ruta fictícia. 

A Joan Serra

 

A Joan Serra

Avui plora per tu la vall de la Font-calda.

I, als cims de Montserrat, l’escolania canta.

Tu avances cap a la fita del més enllà

lleuger d’equipatge. Ric del que has donat:

amistat i mestratge.

Trobaren a faltar la teva saviesa, amic Joan.

La teva generositat, l’amor a la terres

que et van veure nàixer.

Toquen a glòria per a tu tots els campanars de l’alba.

Bon viatge, amic. Que la pau et sigui companya.

 

Dies clars de febrer. Aire nítid. La Candelera va passar sense ànim ni desig. No plora, per tant l’hivern no és fora. Riu, per tant, l’hivern és ben viu. Pels camps, els ametllers floreixen enrojolats de delit.

Menjarem pa beneït de Sant Blai per tal que ens deslliuri de mal de gola. I tal dia farà un any!

 

Avanço per corriols de foc i flama.

El capvespre s’inflama.

No sento la mà amiga que m’acompanya,

i el poble és lluny.

El crit d’una campana trenca el silenci, misteriós,

d’aquesta tarda.

S’encén l’estel que em guia,

segura i lenta, la passa!

Roses mústigues

 

Ombres opaques s’escolen pel jardí

on llangueixen les roses

esperant la rialla sincopada de la pluja

que les desperti del fosc son hivernal

i encengui la claror dels seus colors.

La pluja no arriba

 

S’esgrunen les hores

escombrades per esclats violents de claror.

La posta arriba inexorable. La pluja no arriba.

Són seques les fonts.

Laberint

 

Laberint.

Els humans busquem la sortida del laberint en què ens ha posat al vida. Però ja sabem que les ales d’Ícar eren de cera. I el sol cada cop és més fort

pluja

Espero la pluja, la bruixa,

la sabia fetillera que habita els torrents

amagats.

I amb cristalls de Bohèmia

S’hi basteix un palau

Nòvia de l’atzar,

de les fonts d’aigua clara.

De la llum dels sembrats,

Sigueu-nos propícia.

El dia decau. Amara’ns de vida.

Sigues missatgera d’abundància i pau!

 

Hivern

 

Avanço lentament per l’avinguda

entre els arbres despullats de l’hivern.

Dorm la natura. Dorm el vent.

El cel, inclement,

es mostra d’un blau refulgent.

El crit agut d’una cotorra

em retorna al present.

Emigdi

 

Per a Emigdi

Falsa tercina

Nascut a la vora d’un riu que enamora,

tocat per la vareta d’una fada gentil,

trobador fadat per l’aspre de la terra,

el nostre Emigdi va fent sa guerra

incansable i tenaç com pertoca

a una ànima rebel i constant.

Té sempre a punt un pensament gentil

aliè als homes cruels que fan la guerra

i la seva paraula enamora

com pluja fina que eixamora la terra

amatent i constant

nodrint l’arrel que neix allà on pertoca.

A no defallir et convido, costant.

I a no oblidar les arrels d’una terra

que a propis i estranys enamora.

Cada soldat fa sa guerra!

I la teva és cultural, tal com pertoca

a un esperit, el teu, de cor gentil!

Carme Meix. Gener del 2024

 

Com més curts són els dies, a l’hivern, més aguda es va l’espera. De què? No ho sé ni ho vull saber. Esperar és un estat. Una manera de viure aclofada a la vora d’un foc inexistent.