Nit de pluja

Arraulida als llençols, escolto la cançó de bressol de la pluja que em fa la non-non.

Foto Bàrbara Forès

Plaça

 

El so de la dansada em retorna

a la plaça guarnida,

a la meva daurada joventut,

als meus amors perduts,

a la passa esmolada.

Festes Majors, repicar de campana

i la Lira Ampostina. La falda emmidonada

la cintura cenyida. I la galta rosada.

Processó de la Mare de Deu de la Font Calda.

Olor de cocs i de murtra. El ball de matinada.

Tot reviu a la ment, fresc i viu. Com una deu

d’aigua pura, mai no estroncada.

Desig

 

Desig

Desig de sol i llum. De fruits saborosos. De nits estelades. De xàfecs d’estiu. D’arbres de tardor. D’amors furtius. Desig de tu i de mi. De plenitud. El desig, com aigua molla o un amant impacient, mai no ens assacia.

Toc

 

El toc de les campanes ens avisa

del pas de temps.

Atents a altres invents

deixem passar la vida

sense ser-ne conscients!

Esmaperduts

 

Esmaperduts

Esmaperduts. Garratibats. Esverats. Desesmats. Així avancem a palpentes cap a no sabem on. Aturar-se és deixar de lluitar i acceptar mansament el destí.

Ponent

El vent de ponent

du bafarades

d’aire calent.

De ponent,

ni vent ni gent!

 

Amigues

 

Els ulls de l’amiga em conviden a la fugida cap a horitzons remots on sempre és primavera.

Absències

 

Ací caic i allà m’aixeco,

avanço sense ruta ni guia

pels camins incerts que em marca

el calendari de la vida.

Els anys no em pesen,

em pesen les absències

que encara avui

transitem pels meus somnis.

Alba

 

I al final,

trobarem altres albes

tremoloses de llum

i de promeses?

O tot ens serà pres,

també les albes.

I només restaran

retalls de somnis

a la incerta claror

de l’estelada?

Salvatges

 

Érem salvatges, pobres i lliures. Ara som civilitats, pobres i esclaus. Tristos ramats de bens amb un llop per pastor.

A la R. M.

 

A la R. M.

A poc a poc, aprendràs a assumir

l’essència dels records,

que esdevindran lluminosa

presència. El dolor persistirà

com un rastre somort.

Els dies et duran noves

albes i noves presències.

La vida és un camí

de clarobscurs

que ens acosta a la Llum

més perfecta.

Pluja

 

Dia de pluja.

Tota la Natura exulta

com una núvia que espera

l’abraçada de l’amant.

Ell la cobreix de perles

d’Ofir i diamants.

Dalt del cel,

els trons hi posen

l’himne nupcial.

Espera

 

La brisa belluga

les flors de l’altea.

Tota la Natura

espera i delera

una almoina d’aigua

que ameri la terra.

El déu de la pluja

no hi és ni s’espera.

Cim

 

Cim

Avanço cap al cim amb la passa feixuga. Duc al sarró retalls de somnis perduts, amistats oblidades, rostres desdibuixats i rastres de rialles d’aquell infant que fora pels carrers ensonyats de la meva infantesa.

Dibuix Eduard Barrobés

Insomni

Nit d’insomni. El pensament divaga

per paisatges remots. Tot resta lluny.

Només estrills de veus, de cançons i poemes

deixen rastres de llum en la cambra obagosa

on la nit es demora. Quan deixa pas a l’alba,

arriba el son com un fals lenitiu. 

 

veus

 

Veus

Aquest ressò de veus que sura entre la calma de la tarda d’estiu esmola la meva imaginació inquieta. I em suggereix confidències d’amor o desamor, de ruptura o reconciliació, de vida plena. El silenci esborra les veus i la tarda resta immersa en la més anodina indiferència.

somni

¿La barca solitària

somia singladures

per mars cofats d’escuma

i oceans de coralls

amb platges on s’hostatgen

els caus de les sirenes,

o simplement deleja

la cala solitària

on la lluna festeja

l’inici d’altres albes

sota el signe de Venus

i l’aurora rosada?

No desperteu, la barca!

 

Vita brevis

 

Vita brevis

Som una volva diminuta en la grandària ingent de l’Univers. I només durem un instant en el curs de la roda del temps. Vivim tots els instants en plenitud, o només vegetem?

A poc a poc

 

Pas a pas

Avanço lentament per corriols inexplorats. Cada pas endavant és un retornar al començament primigeni de la vida.

saviesa

 

Cada instant viscut, cada amor perdut, cada llibre llegit i, potser, oblidat, ens aporten saviesa. I sentiment pregon del caràcter efímer de la nostra existència.

 

Memòria

La memòria és malfeinera. Deixa oblidats parracs a mig sargir. O en recompon d’altres per fer-los d’una enganyosa perfecció.

Migdia

 

Migdia d’estiu.

La ment s’arrossega en la pols dels dies,

entre nostàlgies i un sentiment agredolç

de temps perdut.

Que lluny que queda el resplendor dels astres

en un cel infinit.

Escriure

 

Escriure és evocar. Recordar. Assolir nivells absoluts de llibertat. O caure en una enganxifosa malenconia. Escriure és viure. I també morir una mica en cada introspecció.

Sol

 

Sol ixent

El sol ixent du aparellat un nou dia. No el malmetem. Cap ni un no retorna.

Sol ponent

A sol ponent, s’ajoquen els ocells i les nostres quimeres. Sempre ens queda -pensem-, un demà.

Foto; Josep Garcia

Sinia

 

Caduf

Van pujant des del pou més pregon de l’inconscient ressons de veus perdudes, imatges oblidades, espectres de mal son. La roda gira i gira. Resta cegat el pou.

barca

 

Capaltard baixarem fins la cala oblidada

on les barques reposen amb les veles retudes,

mentre el mar les bressola calmosa

com la mare a un infant que no dorm.

Non-non, vine son. Non-non.

Estiuenques 1

 

Calor

De vegades s’arrapa a la pell, com un amant indesitjat.

Ulls

Del que els ulls no veuen, el cor sí que se’n dol!

Joc.

Joguinejo amb les paraules.

I elles se’n revengen

deixant-me despullats els sentiments.

Poema

Un poema, pot mostrar febleses, o amagar-les entre un garbuix de noms sonors, d’adjectius primfilats i de verbs que no transiten enlloc.

 

Un sol de foc s’abat

damunt del camp obert.

Un nuvolet avança a la deriva.

L’escampa un buf de vent.

Migdia de juliol. Silenci i xardor.

És el son l’antesala de la mort?

Camins

 

Al calze de les mans, retinc almostes

de falsa felicitat.

El dia avança entre plors i rialles,

records corcats

i xiscles d’orenetes.

Tanco els ulls. Em pesen les parpelles.

Dintre silenci. Camins que enlloc no menen,

i anhels sempre latents de llibertat.

Estival

 

Glop a glop m’empasso la metzina

que m’ofereix la vida

com un amant furtiu.

Fora finestra, glateix l’estiu.

Estiu

 

Estiu

Avui som vint-i-quatre de juliol, Ha començat l’estiu. Encetar-lo, és com encetar un meló. Pot ser joliu. O pot ser carregós. De seguida, però, fa enyorar la primavera.

Papallona

 

Papallona

La bellíssima papallona que voleia de flor en flor, ahir va ser una lletja eruga. Cal tenir confiança en el poder transformador de la Natura.

Vent

 

A l’embat del vent

l’arbre es vincla.

Les branques fullades

dansen la dansada

a voltes pausada,

a voltes rabiüda,

que els marca el dansaire

ferreny.

Sortida de sol

 

Sortida de sol

Promesa d’un nou dia, que fuig en un instant!

Roselles

 

En l’aire encalmat del capvespre

tremola un fil de llum. El sol davalla

deixant rastres de claror, magnànim i imparcial,

sobre camps de roselles i camps tacats de sang.

Amor

 

Amor

El canten els poetes, però només el saben conjugar els infants.

Amistat

 

Amistat

Bé mai prou ben preuat. Però que, com a una planta delicada, cal dedicar-li temps i atencions. Tanmateix, si floreix, amb quina exquisida fragància ens correspon!

In Memoriam

 

A Josep. In memoriam

El so sincopat de les campanes

et diu adéu.

El silenci acompanya les passes.

El pensament s’envola

lluny del present,

on tot eren rialles, llum i color.

Així et vull retenir, jove i valent,

dins del clos del meu amor

fratern.

(4 de juny del 24)

Corpus

 

A remolc de les hores

els pensaments cultiven brots d’enyorança.

Aquells Corpus que relluïen més que el sol

amb vànoves als balcons, carrers guarnits de plantes

i altars reblerts de flors.

La Custòdia sota pal·li. I bafarades d’encens.

Les noies estrenàvem vestits d’estiu.

I una carretada plena d’il·lusions.

Ai la memòria! Imatges esventades,

flors marcides. I corrua de morts!

Poema

 

Poema

En un poema s’hi pot enquibir tota una vida.

Arbre

 

Arbre

Remou la capçada a l’embat del vent, i es torna a redreçar. Acull entre els branques els nius dels ocells i protegeix els pollets del vent i dels depredadors. Però no sempre pot deslliurar-los de les urpes dels humans. Vigila el son del camperol cansat. I dels amants furtius. Ens dona fruits saborosos. I encara mort, la llenya per fer-nos caliu. 

Lectures

 

Passes per Palma

Biel Mesquida

Aquest és un autor que m’agrada molt. Com molts dels illencs, té el do de la llengua. Que broda.

En aquest llibre, es proposa fer una mena de càntic evocatiu a la ciutat de Palma. A la seva padrina, Joana, i a la seva mare, Paulina, que li aportaren el gust per la llengua i pels indrets, encara no devastats pel turisme de masses, de la seva ciutat i del seu barri, el Terreno. I aquells primers visitants memorables, com Rainiero i Grace Kelly. Maria Callas i Onassis que desembarcats del seu gran iot il·luminat, aparegueren als ulls d’un adolescent, que els admirava, com sorgits d’un món d’encanteri. I de la decadència, a la seva manera de veure, de la ciutat:

«I ara, després de la baixada a les profunditats abissals d’un Terreno de principis del segle XXI, fet malbé per tots els cantons, segur que en entremig de la gentrificació lluent i poderosa ha començat una altra renaixença d’ocell Fènix que apareixerà sense témer-nos-en, en la vida secreta i enigmàtica de la ciutat, la Ciutat. De la Palma que sobreviu a totes les catàstrofes ad infinitum. La Palma eterna!»

Nocturn

 

Nocturn

La lluna refila fils de llum sobre l’aigua adormida.

Deriva

 

La memòria és un vaixell a la deriva

que va esquivant tota llei d’entrebancs:

Arbres desarrelats que un dia foren estança

de fruites amargants o temptadores,

de nius d’ocell esperant la pitança,

d’amants furtius ocults davall la branca

o potser de la serp del Paradís.

Dalt del pal de la vela -que esquinçà la tempesta-

s’agita la bandera enquimerada

dels meus amors perduts. A popa,

el sol que es pon escriu missatges

de sang i foc sobre l’aigua encalmada.

pluja

 

Primavera

La primavera avança encenent roselles. I esventant núvols inquiets. Un ram de pluja es desprèn a la impensada. I tots són corregudes i paraigües que s’obren a destemps.

Lentitud

 

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la correntia dels núvols. Que lenta la memòria

dels temps feliços. Que lents els bells records.

Que fugaç el present. Que fugaç l’empremta

del teu bes als meus llavis. Del cant del rossinyol.

Del perfum de les roses que el vent va desflorant

al jardí secret on s’estotgen els somnis.

Mallerenga

Mallerenga

L’estada breu d’una mallerenga carbonera a la barana del meu balcó, 

en un dia gris de pluja,

m’ha retornat l’encant sencer de la Natura.

 

Insomni

 

A l’encalç del meu somnis,

cavalco a contravent.

La nit és fosca.

I tu no hi ets.

Una petita estrella

apunta per ponent.

Els espectres tremolen.

La son no es fa present.

Entre somnis i insomnis

viatja el pensament

buscant rutes amigues

que em tornin al present.

Vaguista de fam. E.P. D.

 

 A Bobby Sands

Plana un vel de no-res sobre l’eixorca

cridadissa del buit. Quina basarda

du la pluja d’avui sobre la grisa

petjada de tants peus a la deriva.

Roges roselles no han vist la florida

d’antigues il·lusions al si covades

en ventres sense por, vibrants i lliures

en verds espais abocats a l’escuma.

Per què no hem de plorar totes les mares

relegades al cor de la tragèdia?

Jo ploro per Creont i per Antígona.

Ploro per cada rosa trepitjada

i per l’odi que empeny a qui trepitja.

Avui ploro per tu i per Anglaterra.

(Avui fa 43 anys que va morir a la presó Bobby Sands, en vaga de fam, patriota irlandès. I alguns altres el seguiren. A mi, em va impressionar molt. I li vaig dedicar aquesta poema.)