Silenci

 

Horror vacui

El silenci, de vegades, fa por. Pot ser el silenci de la mort. El silenci misteriós de les estrelles. Però és reconfortant el silenci interior. Allà trobem la pau. I ens trobem a nosaltres mateixos.

Focs follets

 

Focs follets.

Els somnis, com foc follets, s’empaites ens uns als altres per les rutes confuses dels records. En sortir el sol, cuiten a amagar-se pels racons inaferrables de la ment.

paraules

 

Paraules

Les paraules són com ramells de cireres, n’estires una i surten les altres darrere. Alienes a la nostra voluntat.

Llamps

 

Llamps

Precedeixen els trons. Que els fan l’escorta adequada a la seva brillantor. Quan són llunyans, els trons, fan de nuncis sonors de la tempesta. Les àvies d’abans s’encomanaven a Santa Bàrbara. I encenien espelmes. Ara només creiem en els meteoròlegs. I no sempre l’encerten!

Què se n'ha fet

 

Què se n’ha fet de les albes daurades

de la meva llunyana joventut?

Que se n’ha fet dels pous i les naqueres

i la mula gansonera que pujava l’aigua

en cadufs de fang de Miravet?

Que se n’ha fet dels amics d’infantesa?

Dels cossos de rucs?

De l’aigua del safaretjos

i la bromera irisada que hi surava

al damunt i s’enduia

els riure’s de les dones mentre repassaven

la bugada i la vida dels veïns?

Que se n’ha fet de les dones

que ballaven la dansada a la Plaça Major?

Tot s’ho ha endut la ventada dels anys.

Queda, però, el poble, el camp i la muntanya.

I el campanar que vigila, com un pastor

amatent, el seu ramat.

Cruïlla

 

Cruïlla

De vegades, ens aturem en una cruïlla de la vida i no sabem per on tirar. Taquem els ulls i endavant. Després pensem que les coses s’haurien de poder fer dues vegades. I encara l’erraríem!

Difunts

Tots Sants.

Tots Sants, castanyes, moniatos i panellets posen un contrapunt a la corrua de difunts que ens passa per la ment.

 

Font de l'heura

 

El remor de la pluja

em canta la non-non.

L’aigua viva omple

les basses i les fonts.

Des del llit, rememoro

imatges i cançons.

El cargol ja treu banya.

Per dalt de la teulada

percudeixen els trons.

Els xiquets i xiquetes

xipollegen als xolls

de la meva infantesa

que retrobo entre somni

i malsons.

Pluja

 

Pluja

La pluja dibuixa nous paisatges. Policromia d’argent i de verd renaixent. El dia va decreixent.

Inocència

 

Innocència

Quan jo era joveneta, es confonia innocència amb ignorància. I així creixíem, ignorant-ho tot! Sobretot el que feia referència a la sexualitat, que era tabú. Al cinema, fins i tot tallaven els petons de les pel·lícules, no fos cas. Això havia fet trontollar algun matrimoni la nit de nuvis!

Plorar

De petits, qui bé t’estima et farà plorar. De grans, qui t’estima no et farà plorar.

 

Sant Martí

 

Ratlla de Sant Martí

La ment divaga per camins delitosos, aurores boreals, tardets lluminosos i Ratlles de Sant Martí. El cos, cansat, actua de contrapunt.

Minva

 

La llum va minvant. A poc a poc el bon temps es va acabant. Aviat enyorarem les hores passades. Els tardets gloriosos. Les nits estelades. La vida és un tren exprès sense parades.

Ona

 

L’ona més impetuosa trenca el seu crestall per rendir homenatge a la sorra. Que l’accepta com una amant desdenyosa.

Tapant forats

 

Cuso els dies

amb una agulla saquera.

Sempre hi resten forats

per on s’esmunyen

la hores de claror.

Els dies de tempesta.

I aquells matins florits

de maig.

Les rialles i els plors

de la meva daurada joventut.

Vaig tapant el forats

amb un pedaç de roba

de colors per a fer

més alegre la vida.

Lledons

 

Els lledons, petits i rodons, em duen record agredolços. Els xics ens llançaven els pinyols amb un canut a les xiquetes desprevingudes.

Bellesa

 

Els ulls de les amigues reflecteixen

la meva imatge que, com la seva,

es va transformant i és cada cop més bella.

(La bellesa no és mai el contrari de la vellesa

sinó un reflex de l’ànima on resideix

la veritable Bellesa.)

Pressa

 

Què en traurem de córrer si no anem cap enlloc?

Ressonàncies

 

El passat i el present

es confonen en la ment,

produint

fortes ressonàncies.

Cares i cançons,

desenganys i il·lusions

en confonen

en un caos de ressons

desraons i esperances.

Color

 

El temps, aquest pintor

de paisatges de tardor,

omple de color

les fulles dels arbres.

La pluja i el vent

cuiten a esborrar-les.

Lluny

 

Queden molt lluny els dies de resplendor sobre l’herba. El sol ha agostat els sembrats. Collida és la verema. Tanmateix, la tardor que s’acosta durà resplendor d’or a les fulles caduques dels arbres. Que esperaran nus l’arribada del fred. El gebre els conferirà una nova bellesa.

Tempus fugit

La cursa embogida del temps

mai no es detura.

De joves, l’anem empenyent

amb delit creixent. De grans

la voldríem frenar.

I no hi som a temps.

 

finals setembre

 

Setembre avança. Madura el raïm.

A poc a poc, l’estiu ens diu adéu.

Madurarà el codony i la magrana.

Els dies són més curts. La nit més llarga.

Tot arriba i tot passa

en la roda infinita del temps.

Rutina

 

La rutina pot ser un lenitiu per als dies enfebrats de quefers ineludibles. Aturar la passa i encantar-se mirant el pas dels núvols. La correntia dels estels. Res és tan còmode com unes sabates velles. I els tracte amb velles amistats.

Diada

 

Altre cop la Diada.

Senyeres alçades.

Crit de llibertat.

Caliu a l’ànima.

Els anys van passant.

Resta l’esperança!

 

Nit de pluja

Arraulida als llençols, escolto la cançó de bressol de la pluja que em fa la non-non.

Foto Bàrbara Forès

Plaça

 

El so de la dansada em retorna

a la plaça guarnida,

a la meva daurada joventut,

als meus amors perduts,

a la passa esmolada.

Festes Majors, repicar de campana

i la Lira Ampostina. La falda emmidonada

la cintura cenyida. I la galta rosada.

Processó de la Mare de Deu de la Font Calda.

Olor de cocs i de murtra. El ball de matinada.

Tot reviu a la ment, fresc i viu. Com una deu

d’aigua pura, mai no estroncada.

Desig

 

Desig

Desig de sol i llum. De fruits saborosos. De nits estelades. De xàfecs d’estiu. D’arbres de tardor. D’amors furtius. Desig de tu i de mi. De plenitud. El desig, com aigua molla o un amant impacient, mai no ens assacia.

Toc

 

El toc de les campanes ens avisa

del pas de temps.

Atents a altres invents

deixem passar la vida

sense ser-ne conscients!

Esmaperduts

 

Esmaperduts

Esmaperduts. Garratibats. Esverats. Desesmats. Així avancem a palpentes cap a no sabem on. Aturar-se és deixar de lluitar i acceptar mansament el destí.

Ponent

El vent de ponent

du bafarades

d’aire calent.

De ponent,

ni vent ni gent!

 

Amigues

 

Els ulls de l’amiga em conviden a la fugida cap a horitzons remots on sempre és primavera.

Absències

 

Ací caic i allà m’aixeco,

avanço sense ruta ni guia

pels camins incerts que em marca

el calendari de la vida.

Els anys no em pesen,

em pesen les absències

que encara avui

transitem pels meus somnis.

Alba

 

I al final,

trobarem altres albes

tremoloses de llum

i de promeses?

O tot ens serà pres,

també les albes.

I només restaran

retalls de somnis

a la incerta claror

de l’estelada?

Salvatges

 

Érem salvatges, pobres i lliures. Ara som civilitats, pobres i esclaus. Tristos ramats de bens amb un llop per pastor.

A la R. M.

 

A la R. M.

A poc a poc, aprendràs a assumir

l’essència dels records,

que esdevindran lluminosa

presència. El dolor persistirà

com un rastre somort.

Els dies et duran noves

albes i noves presències.

La vida és un camí

de clarobscurs

que ens acosta a la Llum

més perfecta.

Pluja

 

Dia de pluja.

Tota la Natura exulta

com una núvia que espera

l’abraçada de l’amant.

Ell la cobreix de perles

d’Ofir i diamants.

Dalt del cel,

els trons hi posen

l’himne nupcial.

Espera

 

La brisa belluga

les flors de l’altea.

Tota la Natura

espera i delera

una almoina d’aigua

que ameri la terra.

El déu de la pluja

no hi és ni s’espera.

Cim

 

Cim

Avanço cap al cim amb la passa feixuga. Duc al sarró retalls de somnis perduts, amistats oblidades, rostres desdibuixats i rastres de rialles d’aquell infant que fora pels carrers ensonyats de la meva infantesa.

Dibuix Eduard Barrobés

Insomni

Nit d’insomni. El pensament divaga

per paisatges remots. Tot resta lluny.

Només estrills de veus, de cançons i poemes

deixen rastres de llum en la cambra obagosa

on la nit es demora. Quan deixa pas a l’alba,

arriba el son com un fals lenitiu. 

 

veus

 

Veus

Aquest ressò de veus que sura entre la calma de la tarda d’estiu esmola la meva imaginació inquieta. I em suggereix confidències d’amor o desamor, de ruptura o reconciliació, de vida plena. El silenci esborra les veus i la tarda resta immersa en la més anodina indiferència.

somni

¿La barca solitària

somia singladures

per mars cofats d’escuma

i oceans de coralls

amb platges on s’hostatgen

els caus de les sirenes,

o simplement deleja

la cala solitària

on la lluna festeja

l’inici d’altres albes

sota el signe de Venus

i l’aurora rosada?

No desperteu, la barca!

 

Vita brevis

 

Vita brevis

Som una volva diminuta en la grandària ingent de l’Univers. I només durem un instant en el curs de la roda del temps. Vivim tots els instants en plenitud, o només vegetem?

A poc a poc

 

Pas a pas

Avanço lentament per corriols inexplorats. Cada pas endavant és un retornar al començament primigeni de la vida.

saviesa

 

Cada instant viscut, cada amor perdut, cada llibre llegit i, potser, oblidat, ens aporten saviesa. I sentiment pregon del caràcter efímer de la nostra existència.

 

Memòria

La memòria és malfeinera. Deixa oblidats parracs a mig sargir. O en recompon d’altres per fer-los d’una enganyosa perfecció.

Migdia

 

Migdia d’estiu.

La ment s’arrossega en la pols dels dies,

entre nostàlgies i un sentiment agredolç

de temps perdut.

Que lluny que queda el resplendor dels astres

en un cel infinit.

Escriure

 

Escriure és evocar. Recordar. Assolir nivells absoluts de llibertat. O caure en una enganxifosa malenconia. Escriure és viure. I també morir una mica en cada introspecció.

Sol

 

Sol ixent

El sol ixent du aparellat un nou dia. No el malmetem. Cap ni un no retorna.

Sol ponent

A sol ponent, s’ajoquen els ocells i les nostres quimeres. Sempre ens queda -pensem-, un demà.

Foto; Josep Garcia

Sinia

 

Caduf

Van pujant des del pou més pregon de l’inconscient ressons de veus perdudes, imatges oblidades, espectres de mal son. La roda gira i gira. Resta cegat el pou.