Nit de pluja
Arraulida als llençols, escolto la cançó de bressol de la pluja que em fa la non-non.
Foto Bàrbara Forès
El so de la dansada em retorna
a la plaça guarnida,
a la meva daurada joventut,
als meus amors perduts,
a la passa esmolada.
Festes Majors, repicar de campana
i la Lira Ampostina. La falda emmidonada
la cintura cenyida. I la galta rosada.
Processó de la Mare de Deu de la Font Calda.
Olor de cocs i de murtra. El ball de matinada.
Tot reviu a la ment, fresc i viu. Com una deu
d’aigua pura, mai no estroncada.
Desig
Desig de sol i llum. De fruits saborosos. De nits estelades. De xàfecs d’estiu. D’arbres de tardor. D’amors furtius. Desig de tu i de mi. De plenitud. El desig, com aigua molla o un amant impacient, mai no ens assacia.
El toc de les campanes ens avisa
del pas de temps.
Atents a altres invents
deixem passar la vida
sense ser-ne conscients!
Esmaperduts
Esmaperduts. Garratibats. Esverats. Desesmats. Així avancem a palpentes cap a no sabem on. Aturar-se és deixar de lluitar i acceptar mansament el destí.
Ací caic i allà m’aixeco,
avanço sense ruta ni guia
pels camins incerts que em marca
el calendari de la vida.
Els anys no em pesen,
em pesen les absències
que encara avui
transitem pels meus somnis.
I al final,
trobarem altres albes
tremoloses de llum
i de promeses?
O tot ens serà pres,
també les albes.
I només restaran
retalls de somnis
a la incerta claror
de l’estelada?
Érem salvatges, pobres i lliures. Ara som civilitats, pobres i esclaus. Tristos ramats de bens amb un llop per pastor.
A la R. M.
A poc a poc, aprendràs a assumir
l’essència dels records,
que esdevindran lluminosa
presència. El dolor persistirà
com un rastre somort.
Els dies et duran noves
albes i noves presències.
La vida és un camí
de clarobscurs
que ens acosta a la Llum
més perfecta.
Dia de pluja.
Tota la Natura exulta
com una núvia que espera
l’abraçada de l’amant.
Ell la cobreix de perles
d’Ofir i diamants.
Dalt del cel,
els trons hi posen
l’himne nupcial.
La brisa belluga
les flors de l’altea.
Tota la Natura
espera i delera
una almoina d’aigua
que ameri la terra.
El déu de la pluja
no hi és ni s’espera.
Cim
Avanço cap al cim amb la passa feixuga. Duc al sarró retalls de somnis perduts, amistats oblidades, rostres desdibuixats i rastres de rialles d’aquell infant que fora pels carrers ensonyats de la meva infantesa.
Dibuix Eduard Barrobés
Nit d’insomni. El pensament divaga
per paisatges remots. Tot resta lluny.
Només estrills de veus, de cançons i poemes
deixen rastres de llum en la cambra obagosa
on la nit es demora. Quan deixa pas a l’alba,
arriba el son com un fals lenitiu.
Veus
Aquest ressò de veus que sura entre la calma de la tarda d’estiu esmola la meva imaginació inquieta. I em suggereix confidències d’amor o desamor, de ruptura o reconciliació, de vida plena. El silenci esborra les veus i la tarda resta immersa en la més anodina indiferència.
¿La barca solitària
somia singladures
per mars cofats d’escuma
i oceans de coralls
amb platges on s’hostatgen
els caus de les sirenes,
o simplement deleja
la cala solitària
on la lluna festeja
l’inici d’altres albes
sota el signe de Venus
i l’aurora rosada?
No desperteu, la barca!
Vita brevis
Som una volva diminuta en la grandària ingent de l’Univers. I només durem un instant en el curs de la roda del temps. Vivim tots els instants en plenitud, o només vegetem?
Pas a pas
Avanço lentament per corriols inexplorats. Cada pas endavant és un retornar al començament primigeni de la vida.
Cada instant viscut, cada amor perdut, cada llibre llegit i, potser, oblidat, ens aporten saviesa. I sentiment pregon del caràcter efímer de la nostra existència.
Migdia d’estiu.
La ment s’arrossega en la pols dels dies,
entre nostàlgies i un sentiment agredolç
de temps perdut.
Que lluny que queda el resplendor dels astres
en un cel infinit.
Escriure és evocar. Recordar. Assolir nivells absoluts de llibertat. O caure en una enganxifosa malenconia. Escriure és viure. I també morir una mica en cada introspecció.
Sol ixent
El sol ixent du aparellat un nou dia. No el malmetem. Cap ni un no retorna.
Sol ponent
A sol ponent, s’ajoquen els ocells i les nostres quimeres. Sempre ens queda -pensem-, un demà.
Foto; Josep Garcia
Caduf
Van pujant des del pou més pregon de l’inconscient ressons de veus perdudes, imatges oblidades, espectres de mal son. La roda gira i gira. Resta cegat el pou.
Capaltard baixarem fins la cala oblidada
on les barques reposen amb les veles retudes,
mentre el mar les bressola calmosa
com la mare a un infant que no dorm.
Non-non, vine son. Non-non.
Calor
De vegades s’arrapa a la pell, com un amant indesitjat.
Ulls
Del que els ulls no veuen, el cor sí que se’n dol!
Joc.
Joguinejo amb les paraules.
I elles se’n revengen
deixant-me despullats els sentiments.
Poema
Un poema, pot mostrar febleses, o amagar-les entre un garbuix de noms sonors, d’adjectius primfilats i de verbs que no transiten enlloc.
Al calze de les mans, retinc almostes
de falsa felicitat.
El dia avança entre plors i rialles,
records corcats
i xiscles d’orenetes.
Tanco els ulls. Em pesen les parpelles.
Dintre silenci. Camins que enlloc no menen,
i anhels sempre latents de llibertat.
Glop a glop m’empasso la metzina
que m’ofereix la vida
com un amant furtiu.
Fora finestra, glateix l’estiu.
Estiu
Avui som vint-i-quatre de juliol, Ha començat l’estiu. Encetar-lo, és com encetar un meló. Pot ser joliu. O pot ser carregós. De seguida, però, fa enyorar la primavera.
Papallona
La bellíssima papallona que voleia de flor en flor, ahir va ser una lletja eruga. Cal tenir confiança en el poder transformador de la Natura.
A l’embat del vent
l’arbre es vincla.
Les branques fullades
dansen la dansada
a voltes pausada,
a voltes rabiüda,
que els marca el dansaire
ferreny.
En l’aire encalmat del capvespre
tremola un fil de llum. El sol davalla
deixant rastres de claror, magnànim i imparcial,
sobre camps de roselles i camps tacats de sang.
Amistat
Bé mai prou ben preuat. Però que, com a una planta delicada, cal dedicar-li temps i atencions. Tanmateix, si floreix, amb quina exquisida fragància ens correspon!
A Josep. In memoriam
El so sincopat de les campanes
et diu adéu.
El silenci acompanya les passes.
El pensament s’envola
lluny del present,
on tot eren rialles, llum i color.
Així et vull retenir, jove i valent,
dins del clos del meu amor
fratern.
(4 de juny del 24)
A remolc de les hores
els pensaments cultiven brots d’enyorança.
Aquells Corpus que relluïen més que el sol
amb vànoves als balcons, carrers guarnits de plantes
i altars reblerts de flors.
La Custòdia sota pal·li. I bafarades d’encens.
Les noies estrenàvem vestits d’estiu.
I una carretada plena d’il·lusions.
Ai la memòria! Imatges esventades,
flors marcides. I corrua de morts!
Arbre
Remou la capçada a l’embat del vent, i es torna a redreçar. Acull entre els branques els nius dels ocells i protegeix els pollets del vent i dels depredadors. Però no sempre pot deslliurar-los de les urpes dels humans. Vigila el son del camperol cansat. I dels amants furtius. Ens dona fruits saborosos. I encara mort, la llenya per fer-nos caliu.
Passes per Palma
Biel Mesquida
Aquest és un autor que m’agrada molt. Com molts dels illencs, té el do de la llengua. Que broda.
En aquest llibre, es proposa fer una mena de càntic evocatiu a la ciutat de Palma. A la seva padrina, Joana, i a la seva mare, Paulina, que li aportaren el gust per la llengua i pels indrets, encara no devastats pel turisme de masses, de la seva ciutat i del seu barri, el Terreno. I aquells primers visitants memorables, com Rainiero i Grace Kelly. Maria Callas i Onassis que desembarcats del seu gran iot il·luminat, aparegueren als ulls d’un adolescent, que els admirava, com sorgits d’un món d’encanteri. I de la decadència, a la seva manera de veure, de la ciutat:
«I ara, després de la baixada a les profunditats abissals d’un Terreno de principis del segle XXI, fet malbé per tots els cantons, segur que en entremig de la gentrificació lluent i poderosa ha començat una altra renaixença d’ocell Fènix que apareixerà sense témer-nos-en, en la vida secreta i enigmàtica de la ciutat, la Ciutat. De la Palma que sobreviu a totes les catàstrofes ad infinitum. La Palma eterna!»
La memòria és un vaixell a la deriva
que va esquivant tota llei d’entrebancs:
Arbres desarrelats que un dia foren estança
de fruites amargants o temptadores,
de nius d’ocell esperant la pitança,
d’amants furtius ocults davall la branca
o potser de la serp del Paradís.
Dalt del pal de la vela -que esquinçà la tempesta-
s’agita la bandera enquimerada
dels meus amors perduts. A popa,
el sol que es pon escriu missatges
de sang i foc sobre l’aigua encalmada.
Primavera
La primavera avança encenent roselles. I esventant núvols inquiets. Un ram de pluja es desprèn a la impensada. I tots són corregudes i paraigües que s’obren a destemps.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la correntia dels núvols. Que lenta la memòria
dels temps feliços. Que lents els bells records.
Que fugaç el present. Que fugaç l’empremta
del teu bes als meus llavis. Del cant del rossinyol.
Del perfum de les roses que el vent va desflorant
al jardí secret on s’estotgen els somnis.
Mallerenga
A l’encalç del meu somnis,
cavalco a contravent.
La nit és fosca.
I tu no hi ets.
Una petita estrella
apunta per ponent.
Els espectres tremolen.
La son no es fa present.
Entre somnis i insomnis
viatja el pensament
buscant rutes amigues
que em tornin al present.
A Bobby Sands
Plana un vel de no-res sobre l’eixorca
cridadissa del buit. Quina basarda
du la pluja d’avui sobre la grisa
petjada de tants peus a la deriva.
Roges roselles no han vist la florida
d’antigues il·lusions al si covades
en ventres sense por, vibrants i lliures
en verds espais abocats a l’escuma.
Per què no hem de plorar totes les mares
relegades al cor de la tragèdia?
Jo ploro per Creont i per Antígona.
Ploro per cada rosa trepitjada
i per l’odi que empeny a qui trepitja.
Avui ploro per tu i per Anglaterra.
(Avui fa 43 anys que va morir a la presó Bobby Sands, en vaga de fam, patriota irlandès. I alguns altres el seguiren. A mi, em va impressionar molt. I li vaig dedicar aquesta poema.)