dissabte, 30 de juliol del 2011

Natalici


Demà, Joan, faràs un any,
que aviat està dit.
Han passat moltes coses, al món,
i a la nostra família.
Tu vas creixent aliè a allò que no és
el món petit on vius, que et determina.
Vas conquerint, a poc a poc, espai,
l'espai que vaig perdent. És llei de vida!
Guarda de mi un record que sigui dolç.
I viu intensament. Viure i morir
són dues cares de la pausa breu
que és el nostre existir.
I al fons, l'estel que marca
l'origen i el final, l'Alfa i l'Omega,
del gran cercle de Déu. Tots som
polsim daurat surant
a l'Univers.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Lectura d'estiu


He estat llegint LA NEVADA DEL CUCUT de Blanca Tusquets. La veritat és que no m'ha acabat de convèncer, no és que sigui dolenta, o avorrida, no, però és que venia avalada pel premi Llibreter i això m'havia creat unes falses expectatives. No és la primera vegada que em passa, amb aquest premi, que em decep. El que ha tingut gràcia és que l'autora fa moltes referències a Caterina Albert i Paradís, (Víctor Català), i l'Escala, on ara estic. Aquesta foto de la tomba de l'autora escalenca és de fa un parell d'anys, en un dia molt diferent dels que fa aquest juliol, amb molt de sol. Aquest és un clàssic cementiri mariner, tot blanc i polit -ara ja no s'hi enterra, em penso-, situat vora el mar i prop d'un petit museu dedicat a la seva memòria, el Clos del Pastor, un terreny davant del passeig que li va regalar un admirador.

Pluja

Plou. La pluja, tan bonica, tan benefactora, pot ser un veritable problema quan cau a la platja en ple estiu. Els turistes, se'ls veu esmaperduts. Pensar el que els costa el lloguer dels apartaments t'ho fa comprendre. Al vespre para una mica i anem a passejar pel passeig de Riells. Es diu així perquè aqui, a l'Escala, als petits rierols de pluja que desemboquen al mar, en dieun riells. I, en aquesta platja del passeig, n'hi ha uns quantss. Un grupet d'africans està intentant col·locar els articles de la seva paradeta. Els bars i restaurants són buits. Tot regalima humitat, i les muntanyes de Roses, a l'altra banda de la badia, han desaparegut rere la nuvolada baixa. Avui no hi ha hagut concert de cadernera, com els altres dies. Per cert, com s'ho fan els ocells quan plou?

dijous, 21 de juliol del 2011

Estiu?



Potser ens ho començarem a creure, això del canvi climàtic. No sabem si som a l'estiu o està començant la tardor. Pluja, cels tapats. Sort que, a l'antena de TV de la casa del davant -sóc a l'Escala-, una cadernera ha instal·lat el seu escenari i, cada dia a una hora o altra, llança a l'espai el seu refilet més sonor. Busca parella? O el seu cant triomfal és per anunciar que ja l'ha trobada?

divendres, 15 de juliol del 2011

Drets Humans



Declaració Universal dels Drets Humans

Artikoluri 1
Sare le manùshe manushikane bèan slòbode ta barabare ande demnipen thàj hakaja thàj, riarde sar si kotar godsveripen thàj vodyi, von musaj te kriyav pe phralikanes le jekhe sat le avere.

(Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.)

Així queda, tal com l'ha traduïda Juan de Dios Ramírez-Heredia, la Declaració dels Drets Humans, al romanò-kalò, la llengua dels gitanos. Una traducció que és doblement interessant, per ser d'una llengua minoritària -i gairebé ignorada-, i per pertànyer a un poble al qual, els drets humans han estat injustament negats durant segles. La seva llengua perseguida i castigats els seus parlants. Us sona?

“De la presència dels gitanos a Catalunya i, més concretament a Barcelona, se'n té constància ja en el primer terç del segle XV”. Més segurament que molts dels nostres avantpassats. Així que ja és hora que els reconeguem com a part integrant del nostre poble.
De la seva llengua, han passat al català paraules com cangrí, paio, xaval, calés i un llarg etcètera. I els gitanos de Perpinyà han conservat el català des del Tractat dels Pirineus, cosa que els honora.

(La foto és de Santes Maries del Mar, a la Camarga, on els gitanos d'arreu del món veneren la seva patrona, Sara. La que hi ha davant la porta d'aquesta església tan antiga i bonica sóc jo.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Tocar campanes



Ara li ha tocat a Sant Mori, un poble de l'alt Empordà, abans havia passat a Mont-ras o a Calella. Arriben nous veïns, es queixen que els molesten les campanes, i ho denuncien formalment fins que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dicta sentència: les campanes, per els nits, han d'emmudir. Ara bé, les queixes també poden afectar les esquelles dels ramats -a Llanars va passar amb unes eugues-, o els pollastres, com a Vilademuls -resulta que tenen el mal costum de cantar de matinada i a més fan pudor, ecs, uix! Ja ho veieu, gent que fuig de les ciutats buscant la pau idíl·lica dels pobles, i acaben que tot els molesta. Es compren cases prop de granges, i després cal treure les granges! I és que ningú no recorda la dita: “Si no vols pols, no vagis a l'era!”, o “Allà on vagis, fes que facin”. I així podrem dir que “Forasters vindran i de casa ens trauran!”

Aquesta foto és feta a Gandesa, cap als anys 60, dalt del campanar, quan encara gaudia amb el so de les campanes, que em feien companyia durant les nits.