-->
ÓSSIP MANDELSTAM 1891-1938
Llegir el llibre de Nadejda Maldestam, “Contra tota esperança”, em va portar a voler conèixer millor la poesia d'aquest autor. Vaig acabar llegint els dos llibres en paral·lel.
Óssip Mandelstam va néixer a Varsòvia d'una família de jueus benestants, que es van traslladar a Rússia quan era petit. Es va convertir al cristianisme per poder anar a la universitat, que estava prohibida als jueus. Va fer cursos a la Sorbona i va viatjar per Itàlia. Aviat va publicar el seu primer llibre de poemes, “La pedra”, que el va donar a conèixer amb èxit. Al 1917, va caure en desgràcia davant de les autoritats soviètiques, que el consideraven suspecte perquè no s'emmotllava als seus postulats. Als anys trenta va ser sistemàticament perseguit i deportat. Primer a Vorónej i en acabat a la Sibèria, on va morir l'any 1938, en un camp de pas, sense la companyia de la seva dona, Nadejda, que l'havia acompanyat fins llavors, i de qui el van separar en detenir-lo. No tenia diners ni roba adequada per suportar el fred. Això li va suposar la mort.
Poeta de lectura no gens fàcil, que cal assaborir a poc a poc. Molt ben traduïda per Jaume Creus, que ha fet un feina ingent contextualitzant i glossant cadascun dels poemes.
N'he copiat alguns fragments. A sota la data en què van ser escrits.
Fosca ofegosa sobre el jaç
al pit li costa respirar...
Potser més que altra cosa, estimo
l'esvelta creu, l'ocult camí.
1910
Oh, cel, en somni m'apareixeràs!
No pot ser pas que et quedis cec per sempre
i el dia es cremi com pàgina en blanc:
una mica de fum, un poc de cendra.
1911
Es fon en gelat aire una fumera lleu,
i jo, patint de trista llibertat,
em voldria elevar en himne fred i calm,
esvanir-me per sempre...
1909
El fràgil glaç de la meva ànima,
en el silenci madurant.
1909
Com un llampec caigué al vida,
igual que un pestanya en un got d'aigua,
fins a l'arrel ple de mentides
no penso pas ningú acusar.
1925
Ja no sóc un marrec!
No gosis, tomba,
redreçar el geperut, i calla!
Parlo per tots i amb una força tal
que es torna cel el paladar, i els llavis
es clivellen igual que argila rosa.
1931
O somrient o fent-me l'important,
sortiré a passejar amb bastó de puny blanc:
pels carrerons sonates puc sentir
fer salivera a cada paradeta,
fullejar llibres en profunds portals,
i sense viure tanmateix ser viu....
1931
Ràpids con cérvols passen els meus dies
en cursa esbiaixada. El goig ha estat més breu
que un caient d'ulls. Les cendres del gaudir
he retingut tan sols amb un esforç postrem. 1935
Encara no estàs mort. No estàs encara sol
mentre amb l'amiga captaire gaudeixes
de la grandesa de les planes,
de la boira i el fred, de la nevada.
1937
¿Sents tu, oh nit, d'estel·lars campaments
madrastra, què serà l'avui i què el demà?
1937
Tossals de caps de gent se'n van al lluny:
jo vaig disminuint. Ja no se'm veu.
Emperò en els dolços llibres i en els jocs d'infants
per tal com brilla el sol penso reviure.
1937