dijous, 31 de desembre del 2015

Bon Any Nou



 S'acaba el meu dietari, s'acaba aquest any vell
i el nou no sé què ni com ens prepara.
Però perviu una il·lusió petita
com un llumet encès contra la fosca ardent  
d'aquesta nit.

dijous, 24 de desembre del 2015

Nadal 2015


Jo hi he posat les paraules i l'Eduard la part gràfica.

dimarts, 22 de desembre del 2015

dijous, 17 de desembre del 2015

Visita



Baltasar Porcel, Andratx1937- Barcelona 2009
Mallorca/ Barcelona/ el món.
Ahir, 16 de desembre, vaig anar a veure l'exposició dedicada a aquest autor mallorquí al Palau Robert, una visita guiada pel seu comissari, Julià Guillamon, company d'universitat i gran amic meu.
L'exposició està muntada en tres gran eixos: Andratx, mitificat en els seus primers llibres, un espai situat entre el món pagès de secà -amb la presència augusta del ametllers-, i el mar proper, lloc de pescadors, tot un món precari -som temps de postguerra-, i de contrabandistes. I l'anada i tornada incessant dels emigrants de Cuba. Un món del qual mira d'evadir-se amb la literatura.
La segona etapa el situa a Barcelona, on es relaciona amb la gent del món literari -tant catalanista com espanyolista-, i es va situant.
La tercera etapa, obert al món, mostra el seu esperit aventurer, els llibres de viatges, les traduccions de les seves obres, etc.
“Porcel es va adaptar on calgués, però a les novel·les es revenjava. Era un personatge imantat al poder, però al mateix temps mai no va deixar de ser indòmit ni gamberro”, diu Julià Guillamon.
El recordo en una xerrada que va venir a fer a la universitat, portat pel professor Molas. “El que m'alegra més en aquest moment -ens va explicar-, és que a la nostra finca hi han trobat aigua!” El vaig entendre perfectament perquè jo també sóc filla de terres de secà.

dilluns, 14 de desembre del 2015

Fira de pessebres

 Caganers en acció!
 Sagrada Família tradicional.
 Nens embadocats.
 Atuells.
 De més a prop.
 Parada.
 La Sagrada Família vista des de la zona de la fira.
 De més a prop.
 La Façana del naixement, a contrallum.
 La de la Passió.
Els tions esperant comprador.

Aquest any, en lloc d'anar a la Fira de Santa Llúcia a la catedral, he anat a la Sagrada Família. Davant la façana del naixement, barrejada amb un grup nombrós de turistes japonesos. A l'altra banda, la gent del país. Contrast ben curiós!

diumenge, 13 de desembre del 2015

Formiga


 
Ara o mai. I és sempre mai.
Cal aprendre
de la constant paciència laboriosa
de la formiga.

dijous, 10 de desembre del 2015

Padura




La meva amiga Rosa V., a qui agrada la novel·la negra, em passa alguns exemplars d'aquest autor cubà. I m'ho he passat molt bé llegint-los, tot i que aquest gènere no em sedueix. Tampoc, ara, la trama de la investigació no m'ha dit res, però m'ha atrapat l'estil d'aquest autor cubà. Usa amb una gràcia saborosa els girs, les metàfores i l'adjectivació amb què confecciona la seva prosa. I entra i surt de la pell del seu personatge, Mario Conde, un tinent investigador melangiós i desencantat, que beu rom com un cosac, fuma sense aturador, pren cafè a tota hora i li agraden les dones amb el cul ben gros. De passada, ens passeja pels carrers de la Havana, i, com aquell que res, ens fa un retrat del panorama cubà, el paradís de Castro, amb totes les seves mancances i totes les seves misèries i contradiccions. Un molt recomanable escriptor.

diumenge, 6 de desembre del 2015

Bestiari



PIRANYA

Llisco feliç per l'aigua lluent i clara
amb les meves companyes, en estol,
sota la llum incandescent del sol
feta argent viu que bolla adés i ara.

La gent em diu que sóc voraç i rara
i aquesta fama no cal dir que em dol
ja que allunya la gent del meu rodol
i aquest allunyament fort m'aclapara.

Perquè, digueu-me, quin mal hi trobeu
que m'agradi menjar com a tothom?
La vostra hipocresia no té nom!

I és que és paradoxal, si així ho mireu
trobar maldat en què jo em mengi un hom
i no trobar-ne quan vós peix mengeu!

dilluns, 30 de novembre del 2015

Mandelstam II


-->
   ÓSSIP MANDELSTAM 1891-1938

Llegir el llibre de Nadejda Maldestam, “Contra tota esperança”, em va portar a voler conèixer millor la poesia d'aquest autor. Vaig acabar llegint els dos llibres en paral·lel.
Óssip Mandelstam va néixer a Varsòvia d'una família de jueus benestants, que es van traslladar a Rússia quan era petit. Es va convertir al cristianisme per poder anar a la universitat, que estava prohibida als jueus. Va fer cursos a la Sorbona i va viatjar per Itàlia. Aviat va publicar el seu primer llibre de poemes, “La pedra”, que el va donar a conèixer amb èxit. Al 1917, va caure en desgràcia davant de les autoritats soviètiques, que el consideraven suspecte perquè no s'emmotllava als seus postulats. Als anys trenta va ser sistemàticament perseguit i deportat. Primer a Vorónej i en acabat a la Sibèria, on va morir l'any 1938, en un camp de pas, sense la companyia de la seva dona, Nadejda, que l'havia acompanyat fins llavors, i de qui el van separar en detenir-lo. No tenia diners ni roba adequada per suportar el fred. Això li va suposar la mort.
Poeta de lectura no gens fàcil, que cal assaborir a poc a poc. Molt ben traduïda per Jaume Creus, que ha fet un feina ingent contextualitzant i glossant cadascun dels poemes.
N'he copiat alguns fragments. A sota la data en què van ser escrits.

Fosca ofegosa sobre el jaç
al pit li costa respirar...
Potser més que altra cosa, estimo
l'esvelta creu, l'ocult camí.
1910

Oh, cel, en somni m'apareixeràs!
No pot ser pas que et quedis cec per sempre
i el dia es cremi com pàgina en blanc:
una mica de fum, un poc de cendra.
1911

Es fon en gelat aire una fumera lleu,
i jo, patint de trista llibertat,
em voldria elevar en himne fred i calm,
esvanir-me per sempre...
1909

El fràgil glaç de la meva ànima,
en el silenci madurant.
1909

Com un llampec caigué al vida,
igual que un pestanya en un got d'aigua,
fins a l'arrel ple de mentides
no penso pas ningú acusar.
1925

Ja no sóc un marrec!
No gosis, tomba,
redreçar el geperut, i calla!
Parlo per tots i amb una força tal
que es torna cel el paladar, i els llavis
es clivellen igual que argila rosa.
1931

O somrient o fent-me l'important,
sortiré a passejar amb bastó de puny blanc:
pels carrerons sonates puc sentir
fer salivera a cada paradeta,
fullejar llibres en profunds portals,
i sense viure tanmateix ser viu....
1931

Ràpids con cérvols passen els meus dies
en cursa esbiaixada. El goig ha estat més breu
que un caient d'ulls. Les cendres del gaudir
he retingut tan sols amb un esforç postrem. 1935

Encara no estàs mort. No estàs encara sol
mentre amb l'amiga captaire gaudeixes
de la grandesa de les planes,
de la boira i el fred, de la nevada.
1937

¿Sents tu, oh nit, d'estel·lars campaments
madrastra, què serà l'avui i què el demà?
1937

Tossals de caps de gent se'n van al lluny:
jo vaig disminuint. Ja no se'm veu.
Emperò en els dolços llibres i en els jocs d'infants
per tal com brilla el sol penso reviure.
1937

divendres, 27 de novembre del 2015

Mandelstam I


Nadejda Mandelstam

CONTRA TOTA ESPERANÇA

Aquest és un llibre que no et deixa indiferent, al contrari, cal llegir-lo a poc a poc, perquè l'experiència que ens narra és molt dura. La de la persecució, exili i ostracisme que va patir el seu marit, el gran poeta rus Óssip Mandelstam, perseguit pel règim de terror que va establir Stalin. Al qual, va dedicar aquest poema:

“Vivim sense notar el nostre país,
els nostres mots més lluny de deu passes no arriben
i allà on gosa sorgir mitja conversa
el muntanyès del Kremlin n'és el centre.
El seu dits són gruixuts. Com cuc, greixosos,
i precisos els mots, com pesos carregosos.
Les paneroles dels mostatxos riuen,
i embetumades les botes li brillen.
Xurma de líders de coll prim té al seu voltant,
i amb llagoters mig homes ell juga, constant. (...)
Car li són les condemnes a mort una festa.
I així va inflant el pit l'home d'Ossètia.” (Desembre del 1933)

Escriu Nadejda:
“La doctrina del determinisme històric ens va privar de voluntat i de la llibertat d'opinió.”
“De què et queixes -em deia-. Aquest és l'únic país que respecta la poesia: Fins i tot maten per ella. Això no passa en cap altre lloc.”
“Era característic d'aquells anys manipular cada concepte en el seu aspecte més pur.(...) No hi ha res més fàcil que demostrar, per exemple, que en lloc del món no hi ha llibertat de premsa i declarar tot seguit que, em comptes d'acontentar-nos amb succedanis, com fan els mesquins liberals, val més renunciar amb coratjosa sinceritat a tot intent de llibertat.”
“Cada execució es justificava amb tot allò de la construcció d'un món on no hi hauria violència, i que tots els sacrificis eren pocs per aconseguir aquesta nova societat del tot inaudita.”
L'exili forçat, lluny dels centres intel·lectuals del país i sense poder publicar els poemes del seu home, els pesava moltíssim:
“Per desgràcia, en el nostre aïllament estàvem lluny de qualsevol corrent de pensament. És una de les pitjor desgràcies que li podem passar a un home.”
“Llavors encara no es coneixia què significava de debò sense dret a correspondència”. (Aquesta era una de les penes afegides a l'exili forçós.)
El que importava al comunisme era l'objectiu, aquell paradís soviètic de què gaudirien les properes generacions.
“L'única forma autoritzada de deixar pas als records és demostrant que la persona en qualsevol circumstància continua essent un fidel constructor del comunisme, i sap distingir entre el que realment compta -el nostre objectiu- i el que és accessori -la pròpia vida mutilada i trepitjada”
“L'Estat s'ha de defensar” (Us sona?)
“La gent, desorientada, no sabia on girar-se i cadascú se salvava com podia. LA PROVA DE LA POR ÉS UNA DE LES TORTURES MÉS TERRIBLES, I UN COP HI HAS PASSAT, JA NO TE'N POTS REFER.” -assegura.
A ell i quedava l'esperança contra tota esperança:
“Es feia la il·lusió que amb els versos es podia vèncer i convèncer.”
Exiliats i sense cap feina possible, es veuen obligats a malviure del pocs diners que els donen parent i amics, tot i la por d'ajudar a uns “empestats”. Hi ha un moment de desesperació en al qual Mandelstam diu, amarg:
“Cal canviar de professió: ara som captaires”.

La por feia la gent covada i mesquina:
”Sóc útil a l'Estat, no em vingueu a molestar... estic net com un mirall... si s'han endut el veí, devien tenir algun motiu... Nomes es treien la màscara a casa, si és que se la treien, que no era sempre: fins i tot davant dels fills calia ocultar els temors, no fos cas que se'ls escapés alguna cosa a l'escola. Molts es van adaptar tan bé al terror que van saber treure'n profit: acusar el veí per ocupar la seva superfície habitable o el seu lloc de treball era plenament normal.”

Recorda Nadajda:
“L'Óssip sempre deia que al nostre país es detenia sense “errors”: exterminaven no només l'home, sinó el pensament.”
Óssip Mandelstam va morir sol el 1938, als 47 anys, camí d'un camp de concentració a la Sibèria. Nadejda no va poder tornar a Moscou fins a l'any 1956, per ser l'esposa d'un home amb antecedent penals. Ella va guardar, molts cop nomes de memòria, el llegat del gran poeta rus. Va morir el 1980 i va poder veure rehabilitada la memòria i l'herència literària del seu marit.
(La traducció, una feinada immensa, d'ambdós llibres és de Jaume Creus)

diumenge, 22 de novembre del 2015

Fulles seques


 
Voleien al vent esbojarrades fulles
maldant per assolir nous horitzons
que l'arbre els nega.
I moren del desig de llibertat.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Biel Mesquida


-->

Dins de cicle “Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica", assisteixo a la presentació del llibre del Biel Mesquida, TRÈMOLO, amb una amiga. I escoltem la veu d'aquest escriptor recitant d'una manera emfàtica i torrencial -amb el seu accent mallorquí- un recull antològic d'alguns dels seus poemes. Com que van tenir la gentilesa de fer-nos a mans aquest recull, en copio uns curts fragments. Abans em compro el llibre presentat mencionat. -És un acte de fe -dic. I sí, comprar un llibre sempre és un acte de fe en la literatura.

Biel Mesquida
(Les estratègies del record)
IV -Fer memòria
Vull fer la vida lenta / perquè passin els dies sense témer-se'n / amb la serenitat de les estacions / que arriben i se'n van justes en cada cicle / amb l'humus de la memòria / alimentant-les sense treva / Vull la vida lenta / perquè l'amor s'eixampli per tots els sentits / i no deixi lloc a cap mort quotidiana
V -La bellesa totasola
Sap entrar en les paraules / en les juntes d'un vers / en el camí d'un so /en la guspira esperada / que ho pren tot
(Atles d'ombres)
IX
La llengua és com un cavall de raça bona / que cal conèixer a fons i amb les regnes dins la mà / fer anar a un pas novell / per descriure invistos paisatges / cantar desconegudes músiques / anomenar les coses sense nom / i conquerir les qualitats sonores


dissabte, 14 de novembre del 2015

París


S'encasta al llavi la saliva amarga:
els mots no valen res si d'aturar l'horror es tracta.
Plora París.
Només queda el consol de la pregària.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Natalici


Feu catorze anys. A la boca rialles,
àvides dents, camins de peus alats.
Us empasseu el món d'una glopada.
N'escureu el pinyol a cada instant.
I us empasseu a glops, la primavera.
La vida us és un repte, i un regal.

divendres, 6 de novembre del 2015

Bestiari. Mosca vironera


-->
MOSCA VIRONERA

La mosca sóc. I vago vironera
cercant el meu cavall d'ales de vent
per córrer bells camins cap a l'orient,
fatxenda i plena d'urc, dalt la crinera.

O, pel cap baix, la mula cançonera
que fa voltes al pou, calmosament,
mentre a fiblons la sang li vaig prenent,
a risc d'un cop de cua, llaminera.

Però no en trobo cap. Potser algun gos
desvagat i infeliç, sense collar,
puces i pèl, que m'hi deixi atansar.

Per això et cerco i t'espatllo el repòs
quan sota un pi ajaces el teu cos.
Cap altra bèstia tinc, si tu no fos!

dissabte, 31 d’octubre del 2015

Tradicions



Ja som a Tots Sants i, com cada any, els fantasmes del Halloween ens sotgen des de cada cantonada. Quan no és la verduleria, és el gimnàs o els anuncis de la tele. L'any passat, que era a l'Escala, em va sobtar la corrua de nens que corria pel poble amenaçant el personal si no els donaven caramels amb un frase estúpida, al més pur estil americà. I, any rere any, els nostàlgics de les tradicions, com jo mateixa, fem una defensa aferrissada de la castanyada. Però em sembla que ho tenim fotut. Als petits, i a molts grans, els agrada molt disfressar-se de fer por per riure's de la por. Així que acabaran convivint, som un poble pragmàtic, el Halloween i la castanyada. Com conviuen el dinar de Nadal i el sopar de “Nochebuena”. Són els designis dels temps!

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Poesia 2015. Tardor


 
La claror d'aquells estius, de llum perfecta.
El gust de préssec, la dolçor del llavi
tacat d'olor de gust de la cirera.
I el deler dels camins on em perdia.

Però ara som al temps de les magranes
i la dolçor aspriva dels codonys.
Un temps que invita a l'abraçada tèbia
i l'eterna complanta dels retorns.

divendres, 23 d’octubre del 2015

La papallona negra




Entre els que em compro, els que em regalen, els que em deixen, els que agafo a la biblioteca i els que em baixo amb l'ebook, déu n'hi do els llibres que m'empasso -sempre en tinc començats més d'un i més de dos, que agafo i deixo depenent del temps disponible i la predisposició mental-. Deu de ser per venjar-me que, de joveneta, em prohibien llegir amb l'advertiment que el llegir em faria perdre l'escriure. Al contrari, com més llegeixo, més ganes d'escriure tinc! Són les meves dues grans passions.
Per aquest fet, de vegades, se m'ajunten llibres que tenen una temàtica similar, o que guarden alguna semblança. Darrerament el d'una autora anglesa -”de cuyo nombre no quiero acordarme”-, i aquest llibre de Pladevall. Em refereixo al fet dedicar un bon nombre de pàgines a explicar-nos amb pèls i senyals, un coit. El primer, el vaig llegir en diagonal buscant una trama inexistent més enllà de la descripció eròtica del fet, explicat des del punt de vista de la protagonista, amb una exclamacions i unes frases dirigides al mascle tan rematadament cursis, que van acabar produint-me hilaritat, cosa que no deu ser el que es proposava l'autora. El protagonista, a més de guapo, sexi -li dedica aquest adjectiu una colla de vegades-, bon tipus, ric i triomfador -no és Grey!-, fa l'amor de tal manera que li pot arribar a produir a la dona fins a tres orgasmes per sessió, abans de deixar-se anar ell, que ja és autocontrol!
En el llibre de Pladevall, que comença explicant la vida a pagès en un pla costumista, tot canvia de cop quan apareix l'atracció sexual entre els dos protagonistes que s'acaben de conèixer. Aquí també es dedica pàgines i pàgines a explicar-nos el comportament amatori de la parella, en sessions intensives de sexe creatiu. També aquí el noi aguanta com un campió. En aquesta relació no se'ns descriu què pensen, de què parlen -si és que arriben a parlar-, els protagonistes, només els seus encontres i les diverses maneres d'excitar-se mútuament.
Potser el que salvaria aquest llibre de Pladevall seria el final -no sé si dir-ne moralitzant-, però no hi ha sorpresa perquè des de la primera pàgina del llibre ja ens fa saber com acaba. Potser la moralina, si n'hi ha, és fer patent que aquests esclats encesos de passió, si s'apaguen sobtadament d'una manera unilateral, poden causar en el que encara hi està enganxat, una veritable catàstrofe anímica.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Poesia 2015




 
En dies com avui, sento nostàlgia
de tu i de mi, dels dies que escoltàvem
l'arpegi de les notes que polsaven
les mil arpes del vent, èbries de pluja.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Tess


-->
TESS DELS URBERVILLES
De tant en tant, per higiene literària, recupero els clàssics. Ara mateix acabo de llegir Tess dels Urberville, de Thomas Hardy, publicada el 1891.I traduïda al català per A. C. Jordana.
Aquest llibre ens explica una història que, com sol passar en aquest autor, té un final tràgic. Ell, com la Jane Austen, fa una dissecció del seu temps, però el que en l'escriptora és una crítica amable -als seus llibres sempre s'acaba imposant una mena de justícia romàntica-, en Hardy tot és dur, acerat. No té compassió per als seus pobres personatges ni per als soferts lectors que compartim els seus patiments. Tant en Jude l'obscur com en aquesta història, una mena de cec determinisme -classe, convencions socials, creences etc.-, arrossega fatalment els protagonistes fins a la destrucció.
Magnífic el personatge de Tess, tan forta i tan fràgil al mateix temps, capaç d'estimar d'una manera total, sense dubtes, al contrari d'Àngel Clare, que interposa tota mena de prejudicis i traves morals al seu amor. Amb aquest obra, Hardy demostra que està a favor del dret de la dona a equivocar-se, igual que l'home, i ser perdonada. Però la societat del moment no es mirava les faltes dels homes i de les dones amb els mateixos ulls. En això, almenys a occident, hi hem guanyat força. Avui, un drama com el que protagonitzen Clare i Tess seria impensable.
Un cop llegit el llibre, vaig tornat a mirar Tess, la pel·lícula de Roman Polanski del 1979, basada en el llibre de Hardy. És una molt bona versió i reprodueix molt bé l'atmosfera de l'Anglaterra rural de l'època, amb una fotografia dels exterior de tons boirosos molt encertada. Preciosa la Tess que interpreta Nastassia Kimski, que reflecteix tots els sentiments del personatge d'una manera commovedora. Com la novel·la, l'acció comença amb una dansa campestre per celebrar el maig amb tot de noies del poble vestides de blanc. Un paradís idíl·lic, que tindrà com a colofó Tess i Clare avançant enmig de dos policies a cavall, sabent què els espera al final del camí.

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Octubre


 
Octubre du ressons de vent i pluja
i d'olor fermentada del celler.
L'adéu al temps d'estiu l'escriu la fulla
morint sobre l'asfalt, gris, del carrer.

dijous, 8 d’octubre del 2015

Joc de trons


-->
Joc de trons

Sí, ho confesso, aquest hivern passat vaig llegir “Cançó de foc i de gel”, (“Joc de trons” a la tele), o sigui que em vaig empassar els sis llarguíssims volums de George R. R. Martin traduïts al català, gairebé sense respirar. I per a acabar-ho de reblar, la meva filla em va baixar els vídeos de la sèrie. Així que hi estic ben enganxada!
En descàrrec meu, diré que els meus fills ja l'havien llegit quan aquí no en parlava ningú i la comentaven entre ells amb entusiasme. Jo no m'hi vaig atrevir perquè llegeixo molt lentament en anglès i m'hi hauria estat un segle. Així que quan la vaig veure disponible per a e-book, vaig baixar-me el primer volum per veure de què anava la cosa. I ja no vaig poder parar.
La trama enganxa perquè l'autor sap dosificar molt bé la part d'intriga. Descabdella les sub-trames i les deixa al punt de tensió màxima, per recuperar-les més endavant. I crea uns personatges potents, molts dels quals se't fan entranyables. Per exemple en Tyrion, que al llibre dibuixa molt més repulsiu que a la sèrie, però tan intel·ligent i amb tant sentit de l'humor que et conquista. O Jon Neu i tota al família dels Starks. Sense oblidar la Daenerys. Sí que hi ha sang i fetge, encara més a la novel·la que a la sèrie de televisió, però no és mai gratuïta sinó ben inserida en la trama, i, com tota la història té un to de faula medievalesca, passa avall prou bé. El que sap greu és la manera com fa desaparèixer sense compassió personatges cabdals, deixant garratibats els seguidors, tant que acabes pensant que en Martin és un sàdic.
Trobo que, a la sèrie de televisió, està molt ben adaptada. Sobresurt, a la meva manera de veure, la tria dels actors que encarnen els diferents personatges. Quan has llegit un llibre, te'n fas una imatge mental tal com els descriu l'autor. I, en veure'ls reencarnats, et poden decebre. No ha estat aquest el cas.
Ja friso per veure els capítols rodats a Girona, encara més perquè sobrepassen la trama dels llibres publicats, així és que ningú no sap cap a on anirà a parar tot plegat.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

Sínia


-->
Vella sínia oblidada. Sento
el so sincopat de l'aigua que puja, alliberada.
El pas cadenciós de la mula, cansada.
La suor del pagès que amara tota cosa.
La claror d'aquells estius, que s'han fos en la boira.

dimecres, 30 de setembre del 2015

La pluja...


-->
LA PLUJA HA VESSAT MILIONS DE NÚVOLS ABANS
Jesús M. Tibau

En Jesús M. Tibau, que ja amb els seus reculls de contes ens havia mostrat la gràcia i calidesa del seu llenguatge, i la humanitat dels personatges que els habiten, en sorprèn ara am un recull de poemes, o mini poemes, on predomina la nota tendra, la paraula precisa:
“Pessics?
Em despertes.
Pessigolles.”

I també una certa nostàlgia:
“A plom, de vegades,
cauen els anys,
que plego amb mocadors de seda.”

El seu amor per la literatura:
“Amb la punta dels dits
acarona el llom dels llibres,
i els dies.”

El pas del temps, una constant:
“Assumeixo, sense dol,
la inevitable caducitat dels meus passos,
l'anunciada mort de les petjades.”

Un punt d'erotisme:
“Llegeixo el resum del dia
a les línies dels teus dits,
que em passegen.”

El recull s'acaba amb una contundent declaració de principis:
“Ser,
o no ser?
Estar.”

Perquè és ara i aquí, en el present, que la vida es dilata, s'eixampla i se'ns endú cap a nous horitzons que mirem d'abastar amb el cor i les mans, amb la punta esmolada del verb.

dimarts, 29 de setembre del 2015

Poesia 2015


Pujo graons cap al cim de la vida
a poc a poc.
No vull arribar mai.
El present m’és frontera.

Sóc paraula i silenci
sóc respir i abraçada
sóc viva perquè espero
l’esplendor d’una albada.

divendres, 25 de setembre del 2015

Poesia 2015


I vindran cels oberts i primaveres
i camps fecunds en la pau dels sembrats
i potser retrobem, amic, amat, paraules
per dir-nos que l'amor no s'ha acabat.

Per dir-nos que la vida pot ser lluita,
i la lluita feixuga de portar.
Però quin resplendor té la victòria!
El teu amor i el meu, agermanats.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Mare de Déu de la Mercè


Tradicions? I ara!

Diuen que l'alcaldessa de Barcelona no anirà a la missa de la Mare de Déu de la Mercè, que honora la patrona de la ciutat, trencant un tradició de segles. Suposo que així es creu més moderna.
Van ser Jaume I, Pere Nolasc i Ramon de Penyafort, que l'agost del 1218 van tenir la visió de fundar un orde per a la redempció de captius sota l'advocació de la Mare de Déu de la Mercè. Els mercenaris es dedicaven a anar en terres de l'Islam amb diners recaptats amb almoines i donacions, per alliberar captius, molts d'ells capturats als pobles de la costa catalanes per pirates berbers, un gran problema aleshores, i, si no tenien prou diners, es quedaven ells en lloc dels captius. D'aquelles èpoques ve el desdoblament de molts pobles de la costa: Vilassar, Premià, Arenys, que van establir-se més amunt per deslliurar-se de les ràtzies.
El 1637 es va declarar la Mare de Déu de la Mercè copatrona de Barcelona, juntament amb Santa Eulàlia, i van fixar la festa el 24 de setembre. Com molt anys en aquestes dates acostuma a ploure, la gent deia que Santa Eulàlia plorava perquè no volia compartir el patronatge. Actualment, els mercenaris es dediquen a tasques humanitàries a les presons.
Ja en temps del tripartit, van començar a anomenar-se Festes de la Mercè, com si aquesta fos una veïna qualsevol. I el títol de Mare de Déu va desaparèixer del tot, secundat alegrement per tot els mitjans de comunicació, anuncis, cartells, etc. A qui li feia nosa?
Ara, la Colau ha culminat el procés. Li suggereixo que, per mostrar la seva laïcitat a ultrança, anul·li completament la celebració i aquest dia treballi com qualsevol altre dia de la setmana. Per Nadal i Pasqua pot fer el mateix. Molta gent l'aplaudirà! I res de cavalcada de Reis, si us plau, seria una contradicció!

dijous, 17 de setembre del 2015

Poesia 2015. Verema



Amic, amat, alcem la nostra copa
del vi rosat. L’estiu s’està acabant.
La verema està a punt. El trull espera.
Amb el vi nou vindrà la llibertat.

dissabte, 12 de setembre del 2015

Diada 2015









Apunts sobre la Diada
Dinen a casa l'Eduard i el Marc, la Glòria ha quedat per dinar i anar a la mani amb la colla. En acabat de dinar, el Marc se'n va a buscar les nenes, que arriben amb el tren. Havíem quedat de trobar-nos al nostre tram, el 20-21, entre Fabra i Puig i Escòcia, però ja no ens vam trobar. Al Carles i família, que eren per allà prop, ni somiar de veure'ls.
A les quatre, l'Eduard i jo pugem al terrat. Fa estona que ens arriba el xivarri des de la Meridiana i volem veure la panoràmica. Hi fem fotos.
El matí havia estat plujós, però ara brilla un sol esplendorós. Aviat tindrem calor.
Baixem al nostre tram, i feina d'arribar-hi! Gent per tot arreu, calçada i voreres. Tot col·lapsat. Trobem un petit espai i ens hi enquibim. Tothom sembla content. Som un gran petit poble.
Sentim un avís per la megafonia. Els seus familiars reclamen algú s'ha perdut. Imaginem que és una criatura de les moltes que hi ha. Error. És un avi de 90 anys! Esperem que l'hagin trobat!
A partir de llavors, ja no se sent res. Altaveus poc potents i molt xivarri de la penya. Hem d'anar demanant esdeveniments a una senyora que du la ràdio amb els auriculars posats.
Molt moviment aeri. En un moment tenim a sobre 5 helicòpters i dues avionetes. El més “celebrat” és el de la policia espanyola. Els seus moviments ens indiquen que va arribant el punter gegant. Hi ha tanta aglomeració que no l'arribo a veure. Algú, entre el públic, crida: “Punters enlaire!”. Ha arribar el moment culminant.
Després se'ns demana d'esperar per al mosaic, que ha de tancar l'acte. Espera que es fa avorrida, al nostre tram, perquè no se sent res pels altaveus. De tant en tant, a l'encreuament Fabra i Puig-Meridiana s'alça un castell. L'Eduard, que viu a Vilafranca i n'està molt al cas, creu que, per color de la camisa, són de Mataró. La gent aplaudeix amb ganes.
Es nota un cert cansament, Tothom espera que aquesta sigui la mani definitiva.
Apunts a posteriori: Alguns polítics es queixen que els independentistes han segrestat la manifestació de la Diada. I que per això no hi anaven. Però si no hi havien anat mai!
A TV3 se li exigeix ser rigorosa i neutral. La resta de TV poden ser -i són- tan parcials com els roti. Llei de l'embut.