Mandelstam II

-->

   ÓSSIP MANDELSTAM 1891-1938

Llegir el llibre de Nadejda Maldestam, “Contra tota esperança”, em va portar a voler conèixer millor la poesia d'aquest autor. Vaig acabar llegint els dos llibres en paral·lel.
Óssip Mandelstam va néixer a Varsòvia d'una família de jueus benestants, que es van traslladar a Rússia quan era petit. Es va convertir al cristianisme per poder anar a la universitat, que estava prohibida als jueus. Va fer cursos a la Sorbona i va viatjar per Itàlia. Aviat va publicar el seu primer llibre de poemes, “La pedra”, que el va donar a conèixer amb èxit. Al 1917, va caure en desgràcia davant de les autoritats soviètiques, que el consideraven suspecte perquè no s'emmotllava als seus postulats. Als anys trenta va ser sistemàticament perseguit i deportat. Primer a Vorónej i en acabat a la Sibèria, on va morir l'any 1938, en un camp de pas, sense la companyia de la seva dona, Nadejda, que l'havia acompanyat fins llavors, i de qui el van separar en detenir-lo. No tenia diners ni roba adequada per suportar el fred. Això li va suposar la mort.
Poeta de lectura no gens fàcil, que cal assaborir a poc a poc. Molt ben traduïda per Jaume Creus, que ha fet un feina ingent contextualitzant i glossant cadascun dels poemes.
N'he copiat alguns fragments. A sota la data en què van ser escrits.

Fosca ofegosa sobre el jaç

al pit li costa respirar...

Potser més que altra cosa, estimo

l'esvelta creu, l'ocult camí.

1910

Oh, cel, en somni m'apareixeràs!

No pot ser pas que et quedis cec per sempre

i el dia es cremi com pàgina en blanc:

una mica de fum, un poc de cendra.

1911

Es fon en gelat aire una fumera lleu,

i jo, patint de trista llibertat,

em voldria elevar en himne fred i calm,

esvanir-me per sempre...

1909

El fràgil glaç de la meva ànima,

en el silenci madurant.

1909

Com un llampec caigué al vida,

igual que un pestanya en un got d'aigua,

fins a l'arrel ple de mentides

no penso pas ningú acusar.

1925

Ja no sóc un marrec!

No gosis, tomba,

redreçar el geperut, i calla!

Parlo per tots i amb una força tal

que es torna cel el paladar, i els llavis

es clivellen igual que argila rosa.

1931

O somrient o fent-me l'important,

sortiré a passejar amb bastó de puny blanc:

pels carrerons sonates puc sentir

fer salivera a cada paradeta,

fullejar llibres en profunds portals,

i sense viure tanmateix ser viu....

1931

Ràpids con cérvols passen els meus dies

en cursa esbiaixada. El goig ha estat més breu

que un caient d'ulls. Les cendres del gaudir

he retingut tan sols amb un esforç postrem. 1935

Encara no estàs mort. No estàs encara sol

mentre amb l'amiga captaire gaudeixes

de la grandesa de les planes,

de la boira i el fred, de la nevada.

1937

¿Sents tu, oh nit, d'estel·lars campaments

madrastra, què serà l'avui i què el demà?

1937

Tossals de caps de gent se'n van al lluny:

jo vaig disminuint. Ja no se'm veu.

Emperò en els dolços llibres i en els jocs d'infants

per tal com brilla el sol penso reviure.

1937