dimecres, 30 de juny del 2010

INDEPENDÈNCIA

Contra la sentència: INDEPENDÈNCIA.
Contra un estat que no ens vol: INDEPENDÈNCIA.
Contra polítics mesells: INDEPENDÈNCIA.
Contra qualsevol dependència: INDEPENDÈNCIA.
I prou de fer el ploramiques!

dilluns, 21 de juny del 2010

Pena de mort


Llegeixo a l'Avui que l'Estat de Utah "afusella un condemnat a la pena de mort". Ja és ben bèstia que en països que es creuen civilitzats com els EUA encara estigui en plena vigència aquest bàrbar costum. Però el que m'ha omplert d'estupor és saber que al reu se li va a donar a triar entre afusellament i injecció letal -que magnànims!-, i que, en triar la primera opció, cinc botxins VOLUNTARIS la duguessin a terme! Jo em voldria posar en el cervell d'aquests honrats executors i entendre quins raonaments els han portat a presentar-se per a tan macabra feina. Desig de venjança? Satisfacció de col·laborar amb la justícia? Afany de saber què se sent quan es dispara contra un ésser humà? O simplement bogeria pura i dura?
El que sembla que no van tenir en compte els legisladors o polítics que podien indultar-lo o commutar-li la pena -després d'anys de ser al corredor de la mort-, és els condicionaments humans que van portar aquest home a consumir diferents tipus de drogues, a ser víctima d'abusos sexuals i patir tota una sèrie de desgràcies a partir dels deu anys! Quin desastre!
Fets com aquests em porten a reafirmar-me en el meu posicionament contra la pena de mort.
Ronnie Lee Gardner, perdona'ns a tots. I que Déu hi faci més que nosaltres!

dimecres, 16 de juny del 2010

La plaça


Tornar a Gandesa és reviure instants, sensacions, emocions. La plaça on vaig jugar tantes vegades, de petita, a la corda, a la xarranca, al pot. On ara juguen altres xiquets i xiquetes que ja no conec. La recordo guarnida de festa major, amb les dones ballant la dansada, el nostre ball característic. I dic les dones perquè els homes sembla que els feia vergonya, de sortir a ballar la nostra dansa ancestral. La recordo el dia de Sant Antoni, amb el ball de la coca, que els balladors regalaven a les seves parelles -alguns anys, per ballar-hi, calia treure'n la neu-. O la nit de Sant Joan, amb la foguera resplendent il·luminant les nostres cares emocionades, d'infants. I les tertúlies que es formaven les nits d'estiu -sortir a prendre la fresca, se'n deia-, quan no hi havia teles, ni ràdios i la gent necessitava comunicar-se, relacionar-se. Jocs, balls, foc, paraules que s'han perdut, I jo voldria recobrar-les, asseguda als pilons de la plaça, la meva plaça. La plaça major de Gandesa. Casa meva.

dijous, 10 de juny del 2010

Identitat



He escollit aquesta foto del Canigó nevat vist des de l'Escala per comentar UN PAÍS DE BUTXACA. En aquest llibre, el seu autor ens explica com va anar descobrint la seva identitat: "Des que vaig tenir ús de raó, vaig saber que era català. Un català del Rosselló amb cognom rus. Quan passava la barrera de Salses i entreveia l'Albera i el Canigó, em sentia a casa". "Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada del Conflent el 15 d'agost de 1985 a la Universitat Catalana d'Estiu"."Quan vaig tornar de Prada, vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida sense haver-la premeditada. D'ara endavant escriuria en la llengua del meu país". Així, aquest autor, ens va explicant com a poc a poc va anar prenent consciència que no era francès, tal com li havien ensenyat a l'escola, i va fer l'esforç de parlar i escriure en la seva llengua fins a declarar-se independentista català. Aquest llibre és també un cant d'amor al seu avi matern, el seu padrí, que sempre li va parlar en la vella llengua del país. Un avi que, com molts altres catalans a una banda i altra del Canigó, sabien llegir i escriure en francès, o en castellà, però eren analfabets -forçosos-, en la seva pròpia llengua. El mal és que avui dia encara n'hi ha molts que ho són, i no en tenen consciència. O la tenen tan mediatitzada que tant els fa. Gràcies, Joan-Daniel pel teu testimoniatge!

dimecres, 2 de juny del 2010

Auto-plagis





Hi ha alguns autors que, quan obtenen un èxit, no sé si per incapacitat pròpia o per pressions de l'editor, acaben tornant a escriure la mateixa obra. O al menys, utilitzant el mateix esquema d'una manera francament decebedora -per al lector.
He tingut aquesta impressió fa pocs dies llegint PANDORA AL CONGO, d'Albert Sánchez Piñol. Tot i que no m'interessa gaire la literatura de gènere fantàstic, havia llegit LA PELL FREDA, i la vaig trobar força interessant. Tenia el que se'n diu ganxo, vull dir que t'enganxava des de les primeres línies. I dintre del gènere, no deixava de formular una certa tesi francament preocupant: i era que si reduïm l'adversari a un ésser animalitzat, ja el podem matar, maltractar i -si és dona- violar sense gaires manies. Obrem així quan creiem que altres races o cultures són inferiors a la nostra. Com els negres, en època d'esclavitud, els indis americans en època de colonització, i els mateixos gitanos, els jueus a llarg dels segles, etc..
Ara bé, a PANDORA AL CONGO, Piñol torna a repetir l'esquema de la seva novel·la anterior d'una manera gairebé mimètica: “Home en un lloc hostil -allà una illa deserta, aquí un espai al mig de la selva africana, que s'ha d'enfrontar a uns éssers estranys -allà verds com llangardaixos, aquí blancs con amebes. I noia protagonista, esclavitzada i maltractada -que allà tenia la pell freda i aquí la té insòlitament calenta!-” L'autor, suposo que per vestir d'una mica d'originalitat l'esquema, posa aquesta segona historia dintre d'una novel·la plena de personatges dickensians, que deriva a una mena d'EL COR DE LES TENEBRES del Conrad i acaba com el rosari de l'aurora.
El mateix problema vaig detectar en EL VOL DE L'ÀNGEL, del Zafón que era una còpia mimètica, i dolenta, de la seva celebrada L'OMBRA DEL VENT.
Espero que ni l'un ni l'altre gosin fer-ne una tercera! La del Piñol amb éssers que ara podrien venir de les galàxies i tenir la pell ni freda ni calenta, potser metàl·lica? I el Zafón tornant a embolicar la troca amb personatges i situacions passades de voltes, i, això sí, que no hi falti la famosa biblioteca o cementiri de llibres al cor de la Barcelona vella!