Tornar a Gandesa és reviure instants, sensacions, emocions. La plaça on vaig jugar tantes vegades, de petita, a la corda, a la xarranca, al pot. On ara juguen altres xiquets i xiquetes que ja no conec. La recordo guarnida de festa major, amb les dones ballant la dansada, el nostre ball característic. I dic les dones perquè els homes sembla que els feia vergonya, de sortir a ballar la nostra dansa ancestral. La recordo el dia de Sant Antoni, amb el ball de la coca, que els balladors regalaven a les seves parelles -alguns anys, per ballar-hi, calia treure'n la neu-. O la nit de Sant Joan, amb la foguera resplendent il·luminant les nostres cares emocionades, d'infants. I les tertúlies que es formaven les nits d'estiu -sortir a prendre la fresca, se'n deia-, quan no hi havia teles, ni ràdios i la gent necessitava comunicar-se, relacionar-se. Jocs, balls, foc, paraules que s'han perdut, I jo voldria recobrar-les, asseguda als pilons de la plaça, la meva plaça. La plaça major de Gandesa. Casa meva.
Nens rumanesos, la meitat d'ells....
ResponEliminaNens romanesos que a la llarga potser evitaran que Gandesa esdevingui un poble fantasma, que parlaran en gandesà, que seran del Barça i que potser lluitaran per una Terra Alta digna, sense molinets ni cementiris nuclears.
ResponEliminaPrecisament recordo que fa quatre o cinc anys, al pregó de Festa Major, l'alcalde Miquel Aubà, cosí dels teus cosins, va agrair als romanesos lo bé que s'havien integrat a Gandesa.
Només ho dic, Glòria, perquè el teu comentari així en sec sona una mica sospitós.