«Senyor, deu-nos pluja
que el mal puja!» Ramon Llull
El cel d’ocàs, vermell i ras,
anuncia pluja o vent,
però sempre guanya
l’empenta del ponent,
el cerç o la garbinada.
Senyor Déu-nos pluja.
Pluja moral, pluja benigna,
pluja que desperti la font
ara callada,
que sigui fecunda i clara
i emprenyi rius i torrents,
però allunya la torrentada
que s’ho endú tot al seu pas.
Déu-nos pluja Senyor!
Corrandes
XV
Llengua forastera,
a la trona i a l’escola.
La postguerra
s’allargassa
el temps s’escola
sense pressa.
A l’entrada del poble
hi han plantat
el jou i la fletxa.
El jou el duem al coll,
al cor, clavada la fletxa.
Prohibit el Carnestoltes,
prohibida la disfressa:
-Todo el año es Carnaval!-.
25 años de paz
Ni un hogar sin lumbre
ni un español sin pan.
La llebre encara caça,
no es cansa de caçar.
Els conillets bé s’amaguen.
Boca closa. Llum minvant.
Potser un dia,
potser un any,
tu i jo ballarem sardanes
ben agafades les mans.
Sobre nostre
les senyeres s’alçaran!
Paraules que es fan a la ment
O es desfan dins del vent.
Espills on em miro i no em veig.
Somnis i cançons. Records indulgents.
Imatges i veus. Pregàries i adéus
Amors i delits. Tot en mi es present.
És la POESIA, on cerco consol
I trobo alegria.
S'omple de noves expectatives
el camí del demà, que ja és avui.
La natura deixondeix la vella saba
i arreu reneix la flor de l'ametller.
Tota ruta és oberta, i tot somni possible.
El meu poble i jo abocats al futur.
Corrandes de la postguerra
XIV
Als rentadors
de la Font-vella
entre sacsada
i sabonera
les dones passen
la rastellera
de pecats i enraonies
de xafardera.
Ai qui cau a les grapes
d’una bugadera!
Bombolles de sabó,
roba estesa;
al darrer safareig
l’aigua més neta
reflecteix l’últim raig
de claror inquieta.
Capçanes al cap,
panera plena,
tornen les dones
per la drecera
amb l’arrogant caminar
d’una reina.
Corrandes de postguerra
XIII
Cada flor fa primavera
cada oreneta fa estiu.
Cada gota de pluja
fa créixer el riu.
L’aire du sentors
d’ametller florit.
«Lo nóvio i la nóvia
se volen casar,
no tenen cadira
per a festejar.»
Si per Quaresma
prohibeixen el ball
hauran de trobar-se
carretera avall.
Tindrem Pasqua
abans de Rams!
Primavera traïdorenca:
la gelada ha fet estralls!
«Tireu confits
que són podrits,
tireu avellanes
que són fallades.»
La nuvi va de gris.
La núvia va de dol.
Les veïnes passen comptes
assegudes al piló.
XII
Fogueres de Sant Joan
cremeu, cremeu,
Mobles vells, fustam,
taulons, mals endreços,
mals moments,
records ombrius,
i dols eterns.
Ja puja la flama
ja crema el ninot.
Cares enceses,
mirades furtives,
odis i rancors:
flama pura
crema-ho tot!
Farem foc nou.
Cendra esventada
sigues penyora,
nova requesta
i clam de festa.
La nit més curta
encendrà a l’alba
noves fogueres
nova puixança.
El dia creix,
la vida reneix.
Arreu la primavera
mostra els seus càntics.
Tot reneix, també tu,
petita flors del marge del camí.
A la dècada dels deu anys, el món bastia
camins esbatanats per al meu pas.
Tot m'era llum!
A la dècada dels vint, l'amor fornia
filats de voluptuosa iridescència.
Tot m'era somni.
A la dels trenta, la maternitat omplia
la meva vida de vida a desdir.
Tot m'era plenitud.
A la dels quaranta, la universitat obria
noves rutes als senders de la ment.
Tot m'era joia.
A la dels cinquanta, la docència em mostrava
com n'és de meravellós -i difícil-, l'art d'ensenyar.
Tot m'era fortitud.
Als seixanta, vaig descobrir, extasiada
la grandesa de ser àvia.
Tot m'era tendresa.
Als setanta, es va extingir la veu d'aquell
que em fou company fidel de ruta.
Tot m'és record.
Ara soc a la dècada dels vuitanta. En mi perdura
la gràcia de saber que encara soc,
aquella noia dels camins oberts.
Sota els cels de Gandesa.
