dimarts, 17 de juliol del 2012

Tradicions


Festa de la Mare de Déu del Carme a l'Escala

M'agraden les tradicions, que ens configuren com a poble, i m'agrada molt la processó marinera de la Mare de Déu del Carme, la meva patrona, que he viscut molts anys a l'Escala. La processó amb la imatge de la Verge, acompanyada de les primeres autoritats, surt del port de l'Escala, i costeja la Riba, escortada per uns colla d'embarcacions de tots tipus i mides, fins a desembarcar en la platja o Plaça de les Barques, al centre de la població, on espera una munió de gent. Allà desembarquen tots i segueixen per terra fins a l'església on se celebra una missa molt concorreguda. Cal explicar que els escalencs aprofiten aquesta festa per honrar les seves persones grans, alguns d'ells vells pescadors d'anxova que va fer famosa la seva vila.
La primera vegada que el Miquel i jo la vam veure, fa prop de vint anys, va ser des de la platja, on vam anar a esperar-la. El més curiós -i divertit-, fou que aleshores encara no es marcava una separació entre el recorregut de la processó i els banyistes, com es fa ara, sinó que aquests s'estaven a la platja. Així, podies veure estiuejants i turistes amb biquini, dretes per contemplar el pas de la comitiva a un pam escàs de Mare de Déu, mossèns, autoritats i resta dels participants, tots mudats, per a l'esdeveniment.
-És com una pel·lícula del Fellini! Llàstima no dur la càmera per immortalitzar-ho! -que vam dir. Com enguany no hi he pogut estar, aquest és el meu homenatge!

dissabte, 14 de juliol del 2012

Municipis


Municipis i jutjats en perill

En poc temps han transcendit dues notícies molt preocupants. La primera fa referència als municipis petits, i es consideren petits els menors de vint mil habitants!, amb la qual cosa una gran majoria de municipis de Catalunya desapareixerien -a la Terra Alta no en quedaria cap, ni tal sols la capital, Gandesa-. No havia sentit mai un disbarat com aquest. L'excusa és la crisi actual i la necessitat d'estalviar. -Deuen de ser d'aquells estalvis que foraden les estovalles!-. Jo no crec que sigui un problema econòmic sinó polític, perquè, si ho fos, només caldria que els alcaldes i regidors d'aquests lloc tornessin a fer la seva feina d'una manera gratuïta, com es feia abans. (Mon pare va ser una colla d'anys tinent d'alcalde de Gandesa i no va cobrar mai ni un xavo!). El fet que els alcaldes tinguessin un sou era -segons es va dir-, per tal que no prevariquessin, cosa que no sembla que, en alguns casos, s'hagi complit. En fi, allà cadascú amb la seva consciència. En tot cas, haurien de cobrar en consonància a la renda dels habitants del poble que representen. I s'haurien de mancomunar serveis i estalviar en coses sumptuoses -quines a la terra Alta?-. Però mai suprimir el municipis ni obligar-los a fusionar-se. Seria una font de problemes impressionant!
L'altre notícia desagradable és la supressió del cert partits judicials. El de Gandesa és de finals del 1800. Durant un temps, en l'època franquista, es va suprimir, per a gran consternació de mon pare, que n'havia estat procurador habilitat, però per sort es va tornar a restablir. Ocupava els baixos de l'ajuntament, un edifici i unes oficines rònegues on, el gran Joan Perucho, que en va ser jutge, en hores lliures, va escriure les seves meravelloses Històries Naturals, segons em va explicar ell mateix. Per això, quan es van fer els moderns jutjats -van sortir molt a la TV amb motiu del foc d'Horta-, van posar-hi Avinguda Joan Perucho al carrer on són ubicats. Jo mateixa vaig fer un foto de la placa -va costar molt temps a posar-se i es va fer gràcies a la insistència de l'alcalde d'aleshores, Miquel Aubà, a precs meus-. i l'hi vaig portar al seu pis a Barcelona, quan ha estava molt malalt. I encara -segons em va explicar la seva esposa-, s'hi va fer portar pels fills per tal de poder-la veure.
-Els temps que vaig ser jutge a Gandesa van ser dels més feliços i fecunds de la meva carrera literària! -em va confessar.
Fer desaparèixer el partit judicial de Gandesa i el seu jutjat seria esborrar una part d'història de la nostre ciutat. I empobriria encara més aquelles terres nostres. No ho permetem!

(Publicat a L'EBRE, divendres 6-7-2012)

dijous, 5 de juliol del 2012

TRENS


TRENS


“Papa vine amb tren”, anunci RENFE.

Els viatges amb tren, des dels temps gloriosos del naixement del ferrocarril, han estat considerats molt romàntics. Els seus compartiments eren un lloc adequat per fer-hi coneixences, més o menys interessants, i fins i tot viure-hi grans enamoraments. Oh, aquells viatges pausats, en vagons de primera, en què el viatger galant s’alçava a tancar la finestreta tan bon punt s’entrava en un túnel, per evitar que el fum molestés les senyores i sobretot les lànguides damisel·les, i la tornava a obrir tot just el paisatge tornava a emergir per obligar-lo a sortir –el fum vull dir-, i obtenir així el seu agraïment més fervorós. Aquest tipus de viatges, i de passatgers, va generar moltíssima literatura. Com ara el poema El tren expreso de Campoamor, que recitàvem en temps d’aprenentatge de literatura castellana; o Rails i més rails, del Poema de la Rosa als Llavis, de Salvat Papasseit; la famosíssima novel·la, Assassinat a l’Orient Exprés, de l’Agatha Cristie; Doctor Zivago, de Boris Pasternak, amb un viatge de tren corprenedor, o la pel·lícula El maquinista de la General, de Buster Keaton; i quadres famosos, com La gare de Saint-Lazare, de Claude Monet, amb el fum de protagonista, que han fet del tren un artefacte cultural de primer ordre.

Però és clar, no tot són flors i violes, aquí som on som, i hem de tocar de peus a terra. I no parlo dels viatges de la meva infantesa, des de Móra d’Ebre a Barcelona, empassant-nos tot aquell fum al túnel de l’Armentera, que no s’acabava mai, sinó del segle XXI. Actualment, els viatges en tren convencional o de rodalies s’han convertit en un niu de problemes ja que el TGN s'endú tot el pressupost. Un TGV que es va fer esperar anys i panys, després de fer el de Madrid-Sevilla. Ara, per fi, podem anar a Madrid amb aquesta meravella de la ciència! Però si el que volem és anar a València, ja cal que ens calcem: haurem de fer la volta a Espanya. Vejats miracle! Qui li ho havia de dir, a Jaume I?
I a París? Oh la la París! Val més que esperem asseguts, que drets ens cansarem!
Fragment d'EL TURISTA (IM)PENITENT