Caço instants de gaudi
com qui caça papallones
acolorides.
Veus amigues. Paraules i sons.
Remor de mar. Albes enceses.
Encabat les deixo anar.
Trèmules i lliures.
Me’n queda una sensació
fugaç de plenitud.
(Foto Patordi)
Caço instants de gaudi
com qui caça papallones
acolorides.
Veus amigues. Paraules i sons.
Remor de mar. Albes enceses.
Encabat les deixo anar.
Trèmules i lliures.
Me’n queda una sensació
fugaç de plenitud.
(Foto Patordi)
Dins l’infinit
s’hi emmarquen
altres fites
altres mons?
El estels dibuixen
cal·ligrames als quals
posem noms
d’antics déus
o d’herois.
Ells resten impassibles
immersos en l’espai
sideral,
fred i sord.
El carro del sol avança
guiat per un déu cec.
Cavalls de crineres enceses
duent un ritme constant.
En ser a la posta, s’emmirallen
en l’espill de la mar. I fugen,
atiats pels estels, cel enllà.
Migdiades d’estiu.
Milers de cigales
esmolen les èlitres
dins del bosc
en un frenesí,
atordidor.
Jo també escric poemes
per combatre el silenci,
precís i compacte,
que s’instal·la de sobte
en el meu interior.
Enyor de tu, perdut a l’altra riba
del mar ignot.
Enyor de vells camins, d’altres perfums.
Enyor de mi, de l’esclat d’aquells dies
de maig florit.
Enyor d’amors perduts, que encara cremen
en la foguera ardent dels meus estius.
Les ones juguen a tocar i parar.
I m’acaronen els turmells.
Prop meu, uns xiquets caven
basses a la sorra que omplen
amb poals de joguina.
L’aigua s’esmuny, lleugera,
enyorada del mar.
Ells hi tornen, incansables.
Jo també retorno per la riba
amb l’ànim encalmat.
La nostra vida és un etern
anar i tornar, de l’aurora
a l’ocàs. De l’infant que vam ser
en queda la claror d’algun migdia
d’estiu cobricelat d’orenetes.