Els dracs d'antany dormen somnis inquiets als llimbs de l'increat.
Ja no hi ha contes de fades, patufets,
princeses adormides que una bruixa ha fadat
ni prínceps encantats.
S'ha mort la fantasia. Dosis de realitat cada dia més crua
ens truquen a l'oïda mentre empassem, impàvids
la insípida minestra que tants de famolencs anhelen.
El blau Mediterrani, engull la seva presa,
amb boca esdentegada.
-Qui té por de la por?
Sant Jordi ja no mata cap drac; ni cap princesa
espera, adelerada, amor i llibertat.
En un gerro, oblidada, una rosa es marceix.