dilluns, 28 d’abril del 2014

Gabo i els seus epígons


-->


Des de Barcelona, ens agrada remarcar que Gabriel García Márquez visqué aquí, i que estant entre nosaltres comença a assolir fama mundial. Que va ser Carme Balcells, la seva agent literària, qui el va impulsar i va ajudar a promocionar la seva carrera. A ell i a altres autors sud-americans, que van recalar a la nostra ciutat. També s'ha recordat la seva amistat llegendària amb Vargas Llosa, i com de malament va acabar la cosa, a cops de puny, un exercici més propi de descarregadors de moll, que de intel·lectuals i literats de pro. Però és que, quan es posen faldilles pel mig... Deien que va ser Gabo, un gran seductor, que va intentar posar-li banyes a l'altre. Sigui com sigui, aquell va ser el final de l'amistat i, de retruc, de l'estada del futur Premi Nobel a Barcelona, tot i que hi mantenia la casa. Llàstima perquè persones com ell donen prestigi a la ciutat que els acull.
García Márquez, amb el seu “Cien años de soledad” va meravellar legions de lectors i lectores com jo mateixa -suposo que tots recordem l'impacte que aquell llibre ens va causar. Érem davant d'una manera nova de narrar -imaginació desbordant, prosa bellíssima-, que influiria directa o indirectament en una gran de literatures del món.
Són deutores claríssimes de Gabo i del seu univers oníric -el dit realisme màgic-, autores reconegudes com Isabel Allende -La casa de los espíritus-, i Laura Esquivel -Como agua para chocolate. I també autors molt teòricament allunyats, física i cultural, com Salman Rushdie -Fills de Mitjanit-. O més propers com la italiana Mariolina Venezia -Fa mil anys que sóc aquí-. També n'és deutor Baltasar Porcel amb el seu cicle d'Andratx. I jo mateixa; a -La dansada-, s'hi pot trobar una eco fugaç d'aquella manera de narrar, barrejant fantasia -fantasmes-, i realitat punyent.
Descasi en pau, Gabriel García Márquez al seu paradís narratiu, acompanyat dels seus personatges inoblidables. I dels paisatges que va estimar. I que tant ens van adelitar.

dimecres, 23 d’abril del 2014

Sant Jordi 2014



Com ahir, com avui, el drac assetja
els passos del guerrer desprevingut.
La sort de la donzella
és en mans dels valents.
Núvols de foc congrien la tempesta.
Com avui, com demà,
com cada dia,
fins arribar al final de la contesa,
plantem la nostra llança de requesta:
La victòria no ha estat mai
patrimoni dels pobres d'esperit.
Sant Jordi i via fora:
que comenci la festa!

diumenge, 20 d’abril del 2014

Setmana Santa 2014




-->

Setmana Santa 2014


Diumenge de Rams

El sol dibuixa arabescos
amb els fulles de les palmes
sobre els rajols gastats de la vorera.
Dia de Rams. Amb veu d'hosanna
celebrem el Senyor, que es feu humil,
i muntà un asenet per exhibir-se
davant dels poderosos de la terra.
Piquen palmes i palmons
amb força
els infants amb la boca riallera.
Maten dimonis?
L'arrel del ritual, fins on s'enfonsa?
El sol es gronxa dalt d'un cel molt nítid.
Tremolen en les mans gastades
dels infants que vam ser
les branques de llorers i d'olivera.

Dilluns sant

Ramades de turistes
en laica processó,
divaguen pels carrers de la ciutat
mirant, enlluernats,
el vell miracle
del sol primaveral.
Les palmes, d'ahir, són oblidades.
Els dies sants ja no els porten
records. Ni són sagrades
les veus del ritual.
Esclaten
cares vermelles i vermells somriures.
Àvids avancen
cercant altres miracles. I altres vies.
Peregrins inconstants
de noves sensacions
pedres antigues
i souvenirs xarons,
arriben i se'n van,
talment ocells migrants
sense pàtria ni nord.
Dimarts Sant

Sota de la finestra, la veu d'un home
recita melopees, ressons articulats,
salms o cançons?
Passa al gent. I no se' l mira.
Incòmoda.
Com de tot que és estrany.
L'home gemega.
O riu. Renega. Crida.
Alçat damunt d'un banc.
Dimecres sant

Lluna plena. Lluna de sang.
Reptes pel cel indiferent i calma.
Aliena als desoris i als clams.
Guerra a Síria. Trets a Ucraïna.
Naufragi a Corea. Salm.
Lluna espill de pedra.
Segueixes la ruta
que et marca l'instant.
La primera, passat l'equinocci
d'estiu, retornes cada any.
Plorosa. Riallera.
Pau i guerra per tu són constants
que constel·len la passa
cansada, repetida, inútil?,
dels humans.

Dijous Sant

La ciutat es buida,
tothom que pot en fuig
buscant nous horitzons
estímuls renovats
o simplement, gaudir
del goig de la fugida.
Dels tres dijous de l'any
que lluïen més que el sol
no en queda cap. Jesús
mira un pobre captaire
arraulit sota el ràfec de temple
i se'n dol.
Trenta monedes

Trenta monedes és el preu de l'Home.
Judes les va comptant.
Trenta monedes és el preu d'un poble.
Un preu de sang.
Trenta monedes repicant les lloses
del Temple Sant.
Ningú no gosa tocar-les.
Cremen les mans!
Per a pagar traïdors
n'hi ha prou de sospesar-los
la dignitat.

Divendres Sant

La via d'avui ja no és la del Calvari
sinó la del desig de estrènyer instats
entre l'ull de la càmera
i el palmell de les mans.
Monuments en oferta.
Somnis de catedral.
La Rambla via oberta.
Pregàries ancestrals.
Es perd en l'aire tebi
un calfred angoixant.

Dissabte Sant

Esclata en el silenci
agut de l'espera,
un crit lassant.
Es perden
per bastes galeries
passes de caminants.
En el record perduren
matraques aberrants,
picar de matalassos
campanes exultants.
En retorna al silenci
la inquietud de l'instat. 
 
Pasqua

Pasqua florida
triomf de vida
llum esclatat.
El temps convida
a la fugida
sempre endavant.
La mort recula
dins de la negra
nit de passió.
Cremem les palmes,
riu la natura;
joia que augura
pau del Senyor.

dimarts, 15 d’abril del 2014

Cognoms



Vaig anar a veure la pel·lícula de moda: “Ocho apellidos vascos”. Algun crític -aquí acabarem veient-ho tot pel mateix prisma-, l'ha volgut interpretar com un pamflet a favor de la unió: tot i les diferències, millor junts! Jo, que no hi vaig voler veure tanta transcendència, la vaig mirar com una comèdia simpàtica, que juga amb els tòpics dels bascos i dels andalusos: brutots i primaris els primers, graciosos i “viva la virgen” els segons, amb una sèrie d'incoherències que val més no analitzar, que et fa passar una bona estona. I que té un final absolutament previsible. Els assistents del meu costat es van fer tips de riure, el de darrera, a més de riure, es va dedicar a repetir o avançar les jugades, com si fos en un camp de futbol.
Diuen que, vist l'èxit, en faran una de semblant amb catalans -i no sé quins antagonistes, madrilenys, potser?-. Això m'ha fet pensar que no sé com s'ho muntaran, perquè difícilment trobaran catalans amb els vuit cognoms purs. Nosaltres som -en dir de Pla-, pura raça de claveguera mediterrània, Jo per exemple, de banda paterna, potser sí: els avis es deien Meix Soldrà i Mani Ferrús. Els materns ja és una altra cosa, ell Fuster Segura, ella Borgoñón Calpe. Els Fuster d'origen xueta mallorquí. El Borgoñón, un supervivent de les guerres napoleòniques, de la Borgonya, que es va establir al País Valencià. I la majoria dels meus amics tenen arrels a diferents parts de la península. Nosaltres, com deia no fa gaire el president Mas, no ens guiem per la sang, sinó pel sentiment de pertinença.

divendres, 11 d’abril del 2014

Dones 1714


-->
Les dones del 1714
Patrícia Gabancho

Aquesta autora i tertuliana prolífica, ha reunit un grupet de dones, una mica aleatori, com a pretext per endinsar-se en aquella convulsa època de la nostra història. Són uns retrats, la majoria dels quals hagués pogut escriure amb ben poques pàgines -ja se sap que les dones som les gran oblidades de la història, i més si aquesta és bèl·lica!-, però que Gabancho allarga donant-nos tots tipus de referències històriques, literàries, crítiques i fins i tot hagiogràfiques, com és el cas de Santa Eulàlia.
Així ens trobem amb Elisabet Cristina, l'arxiduquessa dona de Carles, i, per tant, emperadriu d'Àustria, la conducta de la qual respecte als catalans que tant deia estimar -i així ho sosté Gabancho-, no va ser tan idíl·lica com calia esperar.
Els que heu -hem- llegit “Lliures o morts”, us sonarà el nom de Marianna de Copons i la història tòrrida que li fan viure els seus autors, Clotet i Montserrat, amb Ermengol Amill, un personatge real, com ho era ella. El que passa és que, històricament, se'n sap ben cosa de Marianna, i costa de creue que, en aquella època i aquelles circumstàncies, fos tan lliure i desinhibida com la pinten aquests autors.
Un altre personatge ben real és Maria Josepa Pignatelli i d'Aymerich, que va haver d'exiliar-se a Viena. D'ella es deia que havia estat amant del nostre arxiduc, Carles, i que el palau que habitava, ja vídua del comte Althann, va ser batejat pels austríacs com La Favorita. Gavancho desmenteix aquests remors i la considera una dona honesta i enamorada del seus dos marits. Vés a saber.
Molt més tràgica resulta la figura de Magdalena Giralt, vídua del general Moragues. Gabancho ens reporta el calvari que van patir ella i la seva família, després de la derrota, i els seus esforços per recuperar el cap del seu marit. Moragues va ser arrossegat a pèl pels carrers de Barcelona i esquarterat, i el cap posat dins d'una gàbia que va estar penjada -des del 1715 al 1727!- al Portal del Mar, per a públic i general escarment. Aquella gent no s'hi posava pas per poc.
Entre altres consideracions, l'autora ens parla de Victus, i de la caracterització que fa el seu autor, Sànchez Piñol, dels personatges de Casanova i Villarroel, molt diferent del que ens havia arribat. Gabancho torna a restituir el bon nom a Casanova basant-se en documentació verídica. I recull la crítica que, de Victus, va fer Marina Espasa. Aquesta autora i crítica literària sosté que Zubiria -un altre personatge real del qual gairebé no se'n sap res-, està caracteritzat d'una manera massa moderna. És un home amb la mentalitat dels nostre dies, no com caldria esperar en un del XVIII. (Cosa que també havia observat la meva amiga, Rosa M. Badia, una altra gran lectora.)
Si us voleu endinsar en aquesta història nostra i com l'han tractada els diferents autors, aquest llibre us interessarà.

dimarts, 8 d’abril del 2014

Lorca



Diumenge passat vaig anar a veure al TNC “Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores”, de Federico García Lorca, sota la direcció de Joan Ollé, amb una excel·lent escenografia de Sebastià Brosa -costa molt d'omplir aquell enorme escenari amb elements sobris i efectius-, i amb la magnífica interpretació dels actors -Nora Navas, Carme Elias, Enric Majó... i la boníssima Mercè Arànega (quan trobarà aquesta gran intèrpret catalana un paper protagonista a l'alçada del seu talent?). La veu de Paco Ibáñez va fer de contrapunt als moments més intensos de l'espectacle. Nota alta.
Però aquest teatre, el de Lorca, no només és un bon espectacle, també fa pensar. És una denúncia, constatació, compassió, empatia o com se li vulgui dir de Federico cap a aquestes dones, classe mitja espanyola del seu temps, sense estudis ni ofici, abocades al matrimoni -amb amor o sense-, o a una solteria vergonyant -motius de burles-, i, si no tenien algun germà que se'n fes càrrec, moltes vegades, per manca de recursos o de dependre de migrades pensions, autènticament miserable. I de passada, la dels mestres o professors de l'època, mal pagats i pitjor considerats i tractats pels alumnes. El que surt a Doña Rosita, provocant la hilaritat, és un exemple còmico-tràgic d'aquell trist panorama.
A programa de mà, se'ns recorda que Federico vingué a Barcelona per l'estrena d'aquesta obra, i fou homenatjat per les floristes de la Rambla, un passeig que descriu així: “La rosa (...) ha querido agitar-se para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo. La calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearia no se acabara nunca. Rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: la Rambla de Barcelona.”
Ai! Si ara el poeta tornés a la nostra ciutat i s'hi passegés, ploraria a llàgrima viva!


dimecres, 2 d’abril del 2014

Escarré


Amb motiu del 50 aniversari de les declaracions de l'abat Escarré a Le Monde, el Centre d'Història contemporània de Catalunya van convocar un acte commemoratiu a l'Institut d'Estudis Catalans el dia 27 de març passat, al qual vaig assistir amb la meva amiga i companya d'aquesta mena d'activitats culturals, Rosa Maria Badia.
Aquestes declaracions, denunciant la dictadura franquista i la manca de llibertats, a càrrec del periodista Novais, van ser publicades el 14 de novembre del 1963. El seu testimoni, juntament amb les seves prèdiques a Montserrat, que incidien en la mateixa denúncia, van fer que el règim dictatorial de que “gaudíem”, l'obligués a exiliar-se. No va poder tornar fins el 1968, malalt de mort.
Escarré, com molts altres religiosos -i seglars-, de l'època, va ser primer franquista -els disbarats que es van fer contra els religiosos, els va fer esperar els “vencedors” amb un cert i comprensible alleujament-. La bona predisposició -Franco rebut sota pal·li a Montserrat-, aviat es va va convertir en decepció i preocupació, vist com anaven les coses.
La primera conferència va anar a càrrec de Borja de Riquer, que va fer un repàs molt interessant d'aquell moment històric. El segons que va prendre la paraula, Josep Ma Solé i Sabaté, va glossar la importància i significat de les declaracions. El tercer ponent, Josep Cruanyes, va parlar de l'abat des del punt de mira dels serveis d'informació espanyols. Tot i que aquesta últim, al meu parer, es va estendre massa -la quantitat de documents que el fet va generar s'ho portava-, l'acte en conjunt va ser molt interessant.
Al final, i fora de programa, va prendre la paraula Vila-Abadal, ex monjo de Montserrat, que va ser col·laborador d'Escarré. Als seus vuitanta-vuit anys, va néixer el 1926, aquest metge i psiquiatra, conserva una memòria lúcida, i ens va parlar de la seva relació personal amb l'abat homenatjat.
-Sí que es va rebre Franco sota tàlem -ens va explicar-, però al mateix temps teníem amagats dos joves fugitius del terror nazi!
I és que la història no sol tenir mai un sol prisma.