-->
Des de Barcelona, ens agrada remarcar
que Gabriel García Márquez visqué aquí, i que estant entre
nosaltres comença a assolir fama mundial. Que va ser Carme Balcells,
la seva agent literària, qui el va impulsar i va ajudar a
promocionar la seva carrera. A ell i a altres autors sud-americans,
que van recalar a la nostra ciutat. També s'ha recordat la seva
amistat llegendària amb Vargas Llosa, i com de malament va acabar la
cosa, a cops de puny, un exercici més propi de descarregadors de
moll, que de intel·lectuals i literats de pro. Però és que, quan
es posen faldilles pel mig... Deien que va ser Gabo, un gran
seductor, que va intentar posar-li banyes a l'altre. Sigui com sigui,
aquell va ser el final de l'amistat i, de retruc, de l'estada del
futur Premi Nobel a Barcelona, tot i que hi mantenia la casa.
Llàstima perquè persones com ell donen prestigi a la ciutat que els
acull.
García Márquez, amb el seu “Cien
años de soledad” va meravellar legions de lectors i lectores com
jo mateixa -suposo que tots recordem l'impacte que aquell llibre ens
va causar. Érem davant d'una manera nova de narrar -imaginació
desbordant, prosa bellíssima-, que influiria directa o indirectament
en una gran de literatures del món.
Són deutores claríssimes de Gabo i
del seu univers oníric -el dit realisme màgic-, autores reconegudes
com Isabel Allende -La casa de los espíritus-, i Laura Esquivel
-Como agua para chocolate. I també autors molt teòricament
allunyats, física i cultural, com Salman Rushdie -Fills de
Mitjanit-. O més propers com la italiana Mariolina Venezia -Fa mil
anys que sóc aquí-. També n'és deutor Baltasar Porcel amb el seu
cicle d'Andratx. I jo mateixa; a -La dansada-, s'hi pot trobar una
eco fugaç d'aquella manera de narrar, barrejant fantasia
-fantasmes-, i realitat punyent.
Descasi en pau, Gabriel García Márquez
al seu paradís narratiu, acompanyat dels seus personatges
inoblidables. I dels paisatges que va estimar. I que tant ens van
adelitar.